dijous, 10 de desembre de 2009

Mòbil


foto Vlastula
T’adones que has oblidat el mòbil ja passat Martorell i fas el gest instintiu de frenar, com si volguessis sortir de l’autopista i girar cua. Però fas tard, que a Lleida t’esperen a les onze, hauràs de passar del mòbil. L’has deixat com sempre, l’estàs veient, sobre el moble baix del menjador i amb les presses t’has saltat el moviment mecànic d’agafar-lo i posar-te’l a la butxaca. I és que des del moment de llevar-te tens el cap ple d’idees, de projectes, de preocupacions, aquest és el problema. Preocupacions, les coses que t’ocupen abans que s’esdevinguin, moltes vegades més duradores en estat latent que quan realment s’esdevenen. Et preocupes i, en canvi, no poses el cap en el que fas, com ara agafar el mòbil.

Un cop assumit que estàs sense mòbil, penses si esperaves alguna trucada important aquest matí. Bé, les trucades importants són habitualment les que no t’esperes, així que segurament només t’estaràs perdent la reclamació d’algun client, les excuses d’un proveïdor, res que no es pugui deixar per més tard. I, és clar, les inevitables trucades del despatx, que sempre que ets fora un parell d’hores, sembla que el món caigui a trossos i t’ han de consultar fins el més mínim detall. Doncs avui s’hauran d’espavilar, que n’aprenguin de prendre decisions i assumir responsabilitats, que al departament són una mica encantats, amb això que sempre et tenen a tu per donar la cara...

I la dona, és fàcil que et truqui. Ho fa cada dia, dues i tres vegades, no li calen excuses; però ha dit que avui aprofitaria l’hora de dinar per mirar allò de l’ordinador de la nena i no s’estarà de comentar la jugada. No, no et molesta que et truqui la dona; representa un canvi entre tanta conversa de feina, et distreu i a més té el detall de no allargar-se. La pega és que, després, quan arribes a casa el vespre ja us ho teniu tot dit i cadascú va a la seva.

En resum, que no t’estàs perdent res d’imprescindible pel fet de no dur el mòbil al damunt. És només el vici... abans ens apanyàvem perfectament sense estar contínuament comunicats, no fa tant de temps de tot això, com ens ho fèiem? Ara rarament passen més de deu minuts sense un truc. De fet, ha estat el seu silenci durant més de 30 quilòmetres el que t’ha fet adonar que no el duies. Potser que truquis al despatx i els ho diguis, que aquells són capaços d’omplir-te a vessar la bústia de missatges. Sí, però des d’on els truques? Quedaran cabines telefòniques a les àrees de servei? Fa temps que no t’hi fixes, qui necessita avui dia un telèfon públic? Un pringat.

Però no vas sobrat de temps, un cop a Lleida li demanaràs al client que et deixi parlar un moment amb l’oficina. De totes maneres sabien que avui series fora i que no tornaries fins a mitja tarda, per tant no t’haurien de trucar ara que se suposa que estàs conduint; però aquestes coses no les pensen i després ets tu qui paga la multa. O igual se n’han oblidat, que és que no s’hi fixen. Saben que amb una trucada ho solucionen tant si ets a l’alçada de Cervera com si seus a l’habitació del costat.

Perquè això del mòbil de vegades sembla que serveixi exclusivament com a localitzador: sóc a l’autobús, sóc a Muntaner amb Diputació, sóc a tres carrers d’aquí, arribo en cinc minuts. Un localitzador no sempre fiable, de vegades pesques la gent dient flagrants mentides, però és un reflex automàtic, despenges i declares la teva posició en el mapa. I bé, ara no la podran saber, figura que vas camí de Lleida, però potser estàs fent ruta cap al sud i sense necessitat de dir cap mentida. És una sensació agradable, com si t’haguessis alliberat d’una xarxa, una teranyina que queda llunyana a la teva esquena. No et cal donar explicacions. Tampoc pots fer-ho.

Et sorprèn de sobte el paisatge àrid que anuncia la plana aragonesa. On ets? Allà s’anuncia la sortida d’Alcarràs. Embalat en els teus propis pensaments, per una carretera recta i sense tràfic, t’has distret i has deixat enrere el teu punt de destí. Ara sí que hauràs de recular, que ja passen deu minuts de les onze i el client potser estarà trucant-te al mòbil i tu no podràs respondre i llavors és possible que telefoni al despatx i..., la veritat, és que tant se val. Perquè, en el fons, saps que el client acabarà no fent-te la comanda, que és d’aquesta mena de persones que et mareja, et fa anar amunt i avall, et fa perdre una pila d’hores i al final tot queda en un no res.

El cel de novembre és net, com de vidre; deu fer fred, un fred estimulant, que incita a l’activitat. I aquest horitzó sec, obert de bat a bat, sempre t’ha fet pensar en l’oest americà, que només coneixes de les pel·lícules, però t’atrau, és com una invitació a tirar endavant, lleuger, cada vegada més lleuger, que l’asfalt promet no acabar mai, que cada carretera dóna lloc a una altra, tot connectat en el circuit del món. Ets la fletxa del temps, escapes, escapes sense rumb, sense recança ni pensament. Cels, núvols passatgers i l’horitzó inassolible sempre davant dels teus ulls. Et sents fantàstic, o més que fantàstic, et sents insuperable, com mai a la vida. Sembla mentida. I tot per un petit aparell de merda.

De sobte sona el telèfon. Aquell que havies oblidat a casa i que no tens a l’abast. Continua sonant, insistent, molest per les orelles. La seva absència et fereix i no el pots despenjar.

T’atures a la propera benzinera aragonesa i truques la dona.

15 comentaris:

  1. Emotiu i trist, Allau. Em ve al cap el Ventiladores Clyde, de Seth.

    ResponElimina
  2. Un bon amic em diu que sempre que em deixo el mòbil o les claus el meu inconscient m'està dient alguna cosa ^^. Un bon relat, gràcies :)

    ResponElimina
  3. Ho has definit perfectament. Quan ens deixem el mòbil aquest és el cúmul de pensaments. El final, fantàstic!

    ResponElimina
  4. No l'he llegit, Leb, en prenc nota.

    ResponElimina
  5. Gràcies, Clídice!

    Gràcies, Galderich!

    ResponElimina
  6. molt maco el relat....respecte als mòbils, són estris que odio, de fet no tant l'estri en si com la majoria dels que els fan servir, sobretot els que criden pel carrer comunicant (normalment) estupideses a l'interlocutor,...
    ...va bé pel cotxe, per si tens una averia i així pots fer venir la grua ràpid....


    No t'he dit res sobre la sèrie de Carroll i Alícia, l'he trobat espectacular i útil, t'agraeixo enormement el munt d'informació i coses que ens has ofert....

    apasiau

    P.S.Vas pasar molt a prop de casa, casumlolla


    P.S.(2)
    Clídice, tens raó, d'això en Freud en deia lapsus i vol dir que en el fons odies el mòbil i t'agradaria perde'l....:)

    ResponElimina
  7. Gràcies, Robert, el relat no és autobiogràfic: amb prou feines l'utilitzo un cop per setmana.

    I gràcies també, de part del senyor Carroll. Però no parlis en passat, que la sèrie continua.

    ResponElimina
  8. Amb els blocs passa igual. Fa quatre dies que existeixen i ja ocupen espais incontrovertibles.

    ResponElimina
  9. Amb l'avantatge, Puig, que no te'ls pots deixar oblidats pels "puestos".

    ResponElimina
  10. Molt bo el relat. Té un punt de mala llet que em captiva especialment. Ja tinc por que m'acusis de veure-hi intencions inexistents. Però al final quan desvetlles que el veritable problema del protagonista no és el mòbil, sinó ell mateix, és perfecte. Especialment perquè has aconseguit prèviament que el lector s'identifiqui amb la mòbil-dependència. Un bell recordatori de la nostra desfeta quotidiana.

    ResponElimina
  11. Em resulta ben proper a un tractat d'etnologia futurista llegir el sens fi de relats on el mòbil esdevé l'argument primer -quasi eucarístic.
    Aquí em veig a contratemps, amb la meva tarja de 30€ que em dura mesos... A voltes dubto de la meva condició, i d'altres la preuo com un joiell.
    Ja es nota que hi entenc ben poc de tot això!

    ResponElimina
  12. Gràcies, Jaume, i benvingudes siguin les interpretacions. Potser la malla llet ha estat inconscient, però és molt possible que hi sigui.

    ResponElimina
  13. Girbén, com pots comprendre, per a un petit sociòpata com jo el mòbil no és de primera necessitat; però no em negaràs que ha capgirat la vida de molta gent.

    ResponElimina
  14. M'ha encantat!
    Pe run moment pensava que era un anunci del Ministeri d?inetrior sobre el risc d'emprar mòvils al volant!!

    ResponElimina
  15. Glam, aquest bloc (de moment) no rep subvencions d'enlloc. ;p

    ResponElimina