divendres, 28 d’agost de 2015

Cartellera d’agost (i 2)

Per a qui no vulgui refugiar-se en la previsibilitat de les cintes d’acció i explosió, queda l’alternativa dels títols rescatats d’anteriors temporades que no havien sigut estrenats encara. Es tracta d’un veritable calaix de sastre on els motius per haver romàs inèdits aviat es fan evidents. És el cas d’”Au fil d’Ariane” (2014), una comèdia onírica de Robert Guédiguian realitzada a major glòria de la seva esposa i musa Ariane Ascaride. Ja se sap que l’apreciació de la poètica dels somnis és cosa sempre molt subjectiva, però tot plegat a mi m’ha semblat d’una beneiteria insofrible. L’Ascaride em fa una mica d’enveja, perquè si no altera la seva situació familiar, té feina assegurada per la resta de la vida.

“Una habitación en París” (o “My Old Lady”, 2014) és el debut en la direcció cinematogràfica del veterà autor i director teatral Israel Horovitz que aquí adapta una obra pròpia. Mathias (Kevin Kline), un americà que ja té poc a perdre, hereta del seu pare un apartament a París. La seva intenció és vendre’l per recompondre la seva maltractada economia; el que no compta és que el pis està ocupat per una mare i una filla (Maggie Smith i Kristin Scott Thomas) de les que no es pot desfer per contracte. El conflicte, el desenvolupament i el desenllaç és del tot previsible i l’espectador ho veu venir molt abans que els personatges. Les intenses escenes a dos revelen l’origen teatral, però no acaben d’elevar el to de la funció. Malgrat la categoria dels intèrprets, que sempre són de bon veure, el film sembla que no s’hagi d’acabar mai.

Feia deu anys que Wim Wenders no filmava un llargmetratge de ficció i aquest “Every Thing Will Be Fine” no sembla haver satisfet ningú, o sigui que és probable que es torni a refugiar en els documentals durant la propera dècada. La pel·lícula, segons un guió de Bjørn Olaf Johannessen, relata com afecta a la vida d’un escriptor (James Franco) la seva responsabilitat en un tràgic accident de tràfic i les conseqüències que té en Kate (Charlotte Gainsbourg), la qual hi ha perdut algú de molt proper. L’acció (per dir-ho d’alguna manera) s’estén durant una dotzena d’anys, més contemplatius que no pas farcits d’incidents, de manera que els 118 minuts de durada s’eternitzen. Franco no és mal actor, però està sobreexposat i mereixeria una temporada de descans. Wenders continua obsedit per les imatges en 3D encara que aquí no semblin imprescindibles. La pel·lícula, rodada en esplèndides localitzacions canadenques, és una preciositat com poques en veureu aquesta temporada. Bravo doncs per la fotografia de Benoît Debie.

El títol que més m’ha satisfet d’aquesta munió d’aneguets lletjos és “Bernie” de Richard Linklater, rescatada del ja llunyà 2011 potser gràcies al prestigi recent de “Boyhood” i de la trilogia amb Juliette Delpy i Ethan Hawke. D’entrada no sembla que tinguin molt a veure, si no és una certa dosi d’americanisme profund que l’emparentaria al paisatge humà de “Boyhood”. Basada en fets reals i amb la intervenció d’alguns dels testimonis de la història, “Bernie” ens explica com l’atent i una mica amanerat empleat funerari que dóna títol al film sedueix la dona més rica del poble, es converteix en el seu ase dels cops i finalment l’assassina, detall que tota la comunitat està disposada a perdonar, atès que la difunta era una mala bèstia sense pal·liatius.

Veient “Bernie” és inevitable pensar en tots aquells testimonis televisius dels veïns d’un assassí en sèrie, els quals no dubten en afirmar que el fulano en qüestió era molt bona persona i que sempre saludava quan te’l trobaves a l’ascensor. L’elasticitat amb la que solem encarar la moral pública semblaria un tema que convida a la farsa descarada, per això sorprèn l’humor bon minyó que domina la major part del metratge de “Bernie”. Gran part del seu èxit és responsabilitat de Jack Black, que fa un autèntic recital en el rol titular: una lliçó magistral de com vendre’t un personatge execrable sobre el paper, però adorable en pantalla. Shirley MacLaine com la plutòcrata abusiva i Mathew McConaughey com a fiscal en el judici estan igualment esplèndids però tenen menys roba a tallar. A “Bernie” l’hi veig molt futur com a clàssic de culte. I si no, en parlem d’aquí un quart de segle.

2 comentaris:

  1. M'ha agradat “Una habitación en París”. Cert que és previsible, però el final de la pel·lícula té una sèrie de detalls que converteixen la trama en simbòlica, amb una segona lectura de la història que va molt més enllà dels fets narrats i que l'autor no ha volgut fer explícita. El proper cop que ens veiem en parlem perquè aquí seria molt llarg d'explicar.

    ResponElimina