dimarts, 18 d’agost de 2015

Dones i tanmateix artistes

No, Kierkegaard (feliçment) no era una dona
Sovint, quan en Víctor em pregunta sobre el llibre que estic llegint, la meva improvisada sinopsi li resulta tan atractiva, que he de fer un esforç per corregir la seva favorable impressió inicial. I és que, excuseu l’obvietat, una cosa són les intencions d’un text, que poden ser immillorables, i una altra de ben distanciada són els seus resultats. Un bon exemple del que dic seria “El món resplendent” de Siri Hustvedt (Anagrama, octubre 2014), novel·la que parteix d’una premissa tan intrigant com perspicaç. Harriet Burden va ser una artista plàstica dels anys vuitanta que va estroncar prematurament la seva carrera en casar-se amb l’influent marxant novaiorquès Felix Lord. Un cop mort el seu marit i convençuda que les dones artistes ho tenen doblement difícil en un món de masclisme imperant, utilitza tres artistes masculins perquè exerceixin de “màscares” en sengles exposicions de les seves pròpies creacions. El seu experiment, que hauria de culminar amb la revelació de la veritable autoria de les obres, no acaba de funcionar com estava previst i Burden mor poc després, encara relativament jove.

El llibre s’articula a la manera d’un recull de testimonis sobre la vida de Harriet Burden on, apart de l’abundosa presència dels seus dietaris, hi diuen la seva familiars, crítics, assagistes i els artistes participants en els experiments (o almenys els pocs que ha sigut possible localitzar). El conjunt resultant és ambiciós, intel·ligent i un xic fred: “El món resplendent” és una novel·la més preocupada per les seves idees que pels seus personatges, els quals no acaben d’exhibir veritable carn i ossos. No hi ha dubte que Siri Hustvedt domina perfectament, des del punt de vista teòric, tot aquest món de l’art contemporani del que escriu. De fet jo diria que s’excedeix en el seu zel acadèmic i oblida que no està redactant un assaig sobre estètica sinó que se suposa que hauria d’aixecar un edifici narratiu convincent. Almenys a mi les referències a Kierkegaard, Guattari, Leibniz o Margaret Cavendish em fan moltíssima més nosa que servei. Serà perquè a mi les novel·les m’agraden netes de poesia, de filosofia i de tesis de pedra picada.

Hi ha per descomptat un proverbial elefant a l’habitació (i no sé si serà políticament correcte mencionar-lo). És el fet indefugible que Hustvedt és la muller de Paul Auster, un autor el prestigi del qual esdevé més sòlid a mesura que la seva obra es torna més erràtica i aigualida. No em sembla una interpretació gaire desencaminada contemplar la ferotgement intel·lectual Hustvedt, lleugerament descoratjada pel seu rol secundari en el repartiment del carisma familiar, contraatacant per allà on pot exhibir un mestratge indiscutible. Llàstima que un bon missatge no garanteix de cap manera un llibre plenament satisfactori.

Dit això, és de justícia afegir que la traducció de Ferran Ràfols Gesa (que no devia de ser gens fàcil) és de treure’s el barret; però no sé si perdonar-li que em recomanés precisament aquest llibre entre tots els molts de bons que ha traduït.

12 comentaris:

  1. Allau,
    Molta gent desconeix que Siri H. sigui la muller d'Auster i els que ho sabem també sabem distingir entre dues literatures molt diferents. mentre Auster és creatiu -a la baixa- Siri H. és una compiladora de dades i una subtil feminista. Tant com a parella com per separat estan ben individualitzats i els percebo encantadors.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Encantadors, vocable ambigu. Em pregunto si el post-feminisme de Hustvedt cotitzarà més a la baixa que les relacions públiques d'Auster.

      Elimina
  2. Algun cop he pensat de llegir la Siri, però no ho he fet, i el Paul fa un munt que no el llegeixo (em va signar un llibre i, efectivament, el vaig trobar encantador, que ja té mèrit, en 10 segons! ).
    Trobo interessant el tema del masclisme en l'art (que esquitxa la Suri?), però veig no l'has trobat del tot satisfactori...

    ResponElimina
  3. La Suri és la filla del Tom Cruise :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja veus que a mi no m'ha fet el pes.

      Elimina
  4. Doncs va ser una recomanació del tot sincera, és un llibre que em va agradar molt, i especialment en l'últim terç no el vaig trobar gens fred. És una autora que sempre treballa amb els mateixos temes, en aquest cas amb un embolcall més acadèmic (que no em va semblar pretensiós, al final és tan novel·la com les altres) i diria que és d'aquelles que agrada o no agrada.

    En fi, amb el temps es van configurant zones de confluència (Moo Pal, El bigoti, Últimes notícies... parlo de memòria, disculpa si m'equivoco), divergència (L'escombra del sistema, El món resplendent) i de clarobscurs (Brooklyn). Sigui com sigui, hi ha dues coses clares: no et sé endevinar els gustos i a hores d'ara ja deus ser de les persones que més traduccions meves ha llegit. Que no sigui l'última!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, ha, ja saps que no t'ho tindré en compte. I tampoc no anaves desencaminat: és una novel·la que sobre el paper m'hauria d'haver agradat molt.

      Elimina
  5. catxis, estava en versió Kindle i me l'acabo de comprar. entre els uns i els altres m'heu picat. si és que sóc de botó fluix.

    ResponElimina
  6. A mí em va semblar una narradora molt potent a "Tot el que vaig estimar", però no l'he llegida més encara que n'he tingut ganes. Esperarem que faci una nova de molt bona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, crec que "Tot el que vaig estimar" té millor premsa.

      Elimina