divendres, 14 d’agost de 2015

La fotogènia va construir el Taj Mahal

Durant el viatge de vacances renasqué la polèmica habitual: mentre que les Set Meravelles del Món Clàssic són fites indiscutibles de composició invariable (incloent-hi el Mausoleu d’Halicarnàs), les Set Meravelles del Món Modern es redueixen a una qüestió d’apreciació subjectiva i sobretot de votacions pseudo-democràtiques en alguna publicació de distribució majoritària. En tot cas, a tots els hit-parades hi apareixerà com a favorit inapel·lable, a més de les ruïnes de Machu Pichu, l’ombra poc allargada del Taj Mahal. He pogut observar en viu que la contemplació d’aquest edifici fortament simètric i bastit sobre els fonaments del dol amorós produeix en gran part del públic efectes catàrtics i fins i tot una mica orgàsmics; per tant no em sorprèn gota la seva popularitat de qualitat gairebé portentosa.

Més insòlit encara és que aquest mausoleu amorós sembli disposar d’una sola imatge pública: la visió estrictament frontal de la seva façana principal. A tots els efectes, el Taj Mahal podria ser perfectament una silueta de cartolina sense cap tridimensionalitat, ja que només amb una visita sobre el terreny es descobrirà que l’edifici gaudeix, a més, de la profunditat afegida del seu eix Z. Responsables d’aquesta visió única universal són el parell de fotògrafs professionals, els quals des de temps (imagino) immemorial van retratant els visitants tot fent-los seure al banc de pedra col·locat estratègicament a pocs metres de l’entrada. Es tracta d’escenificacions molt ben orquestrades per aconseguir el màxim impacte des del punt de vista “souvenir”; per això només algú castigat amb molt mala ànima es resistirà a adquirir (a un preu francament mòdic) les fotografies revelades que li ofereixen a la sortida.

Arribat a aquest punt plantejo la pregunta coent: ¿quina necessitat hi ha de continuar capturant de forma personal instantànies d’arquitectures i constructes que ja estan documentats a bastament a les planes d’Internet per fotògrafs molt més competents del que mai ho serem nosaltres? Les úniques diferències que poden incloure les nostres pobres temptatives respecte a versions més tècnicament reeixides les introdueixen els passatgers fenòmens meteorològics i la nostra beneïda presència com a protagonistes intercanviables, petites noses entomològiques davant de la magnitud del monument. Però l’ésser humà s’entesta a ensopegar una vegada i una altra amb la mateixa pedra, i també insisteix a fer-se les mateixes fotografies “enginyoses” (a euro la dotzena), com si se les acabés d’inventar ara mateix. Em meravella aquest gregarisme que converteix en mèrit una idea morta abans de néixer: els models fotografiats que pessiguen el mugró de la cúpula i l’aguanten sobre el palmell de la mà amb la mateixa joia que fingeixen en “sostenir” la declinant Torre de Pisa.

Per envilir un grau més la visita, compareixen uns desvagats espontanis i escrofulosos, els quals s’ofereixen a indicar-te els millors punts de vista per capturar una fotografia. I fins i tot et prenen la càmera i la fan (la foto) encara que no els hi hagis demanat (ja es cobraran la propina abans que hagis sortit del recinte). Són imatges exclusivament arquitectòniques, exemptes de figurants, les quals acabaran repetint-se fins a l’infinit als discos durs d’ordinadors de tot el planeta. Enyoro aquell temps ja bastant llunyà, quan l’originalitat era encara una virtut.

2 comentaris:

  1. Seria tan políticament incorrecte que m'estalvio segons quins comentaris. És evident que la majoria de monuments i paisatges arriben al coneixement de la gent a partir d'imatges estereotipades i comercials, i això és així des que els panorames precinematogràfics mostraven la realitat llunyana a una població que no podia sortir més enllà de les fronteres de la seva ciutat. Els estereotips són buits de contingut, raó per la qual els humans l'omplen amb la seva presència i deixen constància, sobretot, de la seva presència, motiu central de tota instantània turística.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si més no, la fotografia ha fet redundant el graffiti de commemoració presencial, tot i que no ha aconseguit eliminar-lo totalment.

      Elimina