dilluns, 3 de juliol de 2017

Cervesa de gingebre


Havíem estimat tant Orejudo...

Des de «Fabulosas narraciones por historias» (1996) fins a «Un momento de descanso» (2011) les quatre novel·les publicades d’Antonio Orejudo havien sigut tan diverses com estimulants: uns dels plaers més evidents de la literatura en castellà d’aquest principi del segle XXI. Orejudo no és un autor prolífic i ha calgut esperar sis anys, fins abril de 2017, perquè s’editi la seva cinquena, «Los Cinco y yo» (Tusquets).

Aquest «Los Cinco» del títol es refereix als personatges d’Enid Blyton de la sèrie «Famous Five», creada l’any 1942 a partir de la novel·la inicial «Famous Five on Treasure Island». Els protagonistes eren els germans Julian, Dick i Anne, més la seva cosina xicotot George (Georgina) i el gos Timmy. Segons afirma Orejudo (i no el gosaria contradir) la primera traducció a Editorial Juventud (can Zendrera) és de 1964 i marcà un tret d’identitat no compartit ni per les generacions anteriors ni per les posteriors. Jo no n’estaria tan segur. Vaig néixer vuit anys abans que l’autor, però en el seu moment vaig mantenir una connexió amb Blyton igualment prolífica.

A l’inici de «Los Cinco y yo» el narrador ens informa que es troba a l’Enid Blyton Foundation presentant el llibre «After Five» del seu amic Rafael Reig. Això el porta a recordar la seva infantesa de classe obrera a un barri madrileny marcat per la confluència dels carrers Doctor Esquerdo i Sainz de Baranda i sobretot per la presència del Colegio Montserrat. Aviat descobrirem que el narrador es diu Toni O. i que fa classes a la Universitat d’Almeria, circumstàncies que comparteix amb l’autor Antonio Orejudo, com ho és la seva amistat amb el molt real Rafael Reig. D’aquí deduirem que ens trobem a les aigües pantanoses de l’auto-ficció. I al mateix temps a les més perilloses aigües de «Yo también fui a EGB». Orejudo se’n surt prou bé, encara que no anem faltats de memòries escolars. D’ell n’esperaria una mica més.

Llavors entren en escena «Los Cinco», primer com a paràfrasi de «The Famous Five on Treasure Island», després com una investigació de les seves circumstàncies socials, i finalment com una projecció de les seves vides futures. No tinc gens clar si els Julian, Dick, Anne i George adults transcriuen l’experiència de la generació d’Orejudo o es tracta simplement de «fan fiction» decrèpita. En tot cas no em podria importar menys. ¡Quant de mal ha fet la nostàlgia a una societat bastida en la satisfacció immediata i superficial! L’enyorança per productes dubtosos com el grup Parchís, «Dartacán y los Tres Mosqueperros» i el pastisset de la Pantera Rosa difícilment conduiran al Gran Art.

Les realitats de Toni O. i de «Los Cinco» acaben confluint, però també passen altres coses, com que el narrador va a la universitat i coneix Rafael Reig i El Chepa, o que en cinc pàgines ens explica la seva crisi matrimonial, tot i que la seva senyora amb prou feines ens l’ha presentada. Aquest lector va llegint aquest descarrilament amb horror creixent. Per fortuna, una setmana després l’he oblidat en gran part.

Els valencians acèrrims distingeixen la paella, de l’arrós amb "coses". Jo diria que a Orejudo més que una novel·la li ha sortit un text amb «coses». Decebedor, no hi ha per on agafar-lo. La crítica oficial te’l descriu i per això el dóna per bo.

4 comentaris:

  1. M'ha interessat algun llibre d'Orejudo però, en general i sempre a parer meu, sovint naufraga.

    ResponElimina
  2. Jo no el conec, però cada vegada tinc més clar que fins que els editors no es posin a editar de debò molts llibres sortiran com texots plens de "coses".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo que com Orejudo té un prestigi, el tracten amb màniga ampla.

      Elimina