diumenge, 23 de juliol de 2017

Dunkerque (1): propaganda i veritat

Temps estranys els que ens han tocat viure, on la cartellera de la setmana comparteix dues pel·lícules sobre la fugida de Dunkerque a principis de la Segona Guerra Mundial. La més improbable de les dues es titula «Their Finest» (o «La seva millor història») i la dirigeix la irreductible danesa Lone Scherfig, de la qual vam adorar el paisatge humà de «Italià per a principiants», «Morgan es vol suïcidar» o «Una educació».

Londres 1940, en plena guerra i amb la població civil amenaçada per bombardejos constants, Catrin Cole (Gemma Arterton) comença a treballar com a escriptora de diàlegs per films de propaganda al Ministeri d’Informació. Després d’entrevistar dues germanes bessones que van prendre la barca del seu pare per intentar participar en el rescat de les tropes a Dunkerque, fins que una avaria del motor els ho va impedir, Catrin decideix transformar aquest incident fallit en un inspirador relat d’heroisme modèlic.

«Their Finest» és en molts sentits un drama britànic típic, amb excel·lents interpretacions, perfecta ambientació d’època, tragèdia i comèdia utilitzades amb elegant mesura i una història d’amor que defuig la passió. Afortunadament és moltes coses més. Com per exemple, la dificultat que les dones sempre han tingut per obrir-se pas en un món d’homes, fins i tot en una circumstància tan singular com és la guerra, quan tot els homes joves són al front. La pobra Catrin ho té cru perquè la prenguin seriosament: la confonen successivament amb una caçadora d’autògrafs i una secretària, mentre que el seu marit (tot i que és ella la que sosté la llar) fa com que no s’adona de la seva vida professional. El film és doncs, en primer terme, la descripció de l’evolució d’una dona cap a un ple domini dels seus recursos. Té sense dubte un clar component feminista i aporta, a més, un personatge de lesbiana, arquetípica però contemplada amb molta simpatia.

«Their Finest» és també una enèsima reflexió sobre la veritat i la ficció. El guió de la pel·lícula sobre les bessones heroiques de Dunkerque va canviant al ritme dels incidents del rodatge, i quan més traeix la realitat més eficaç és com a eina de propaganda. A les escenes finals, hi ha una connexió clara amb «Els viatges de Sullivan» de Preston Sturgess, quan els espectadors del galliner contemplen amb l’emoció a flor de pell el cúmul de mentides reconfortants que Catrin els ha servit. De vegades es diria que les mentides són necessàries.

Malgrat tot, molt conscient que la ficció ha de tenir un sentit, però que la vida no el té de cap de les maneres, la pel·lícula que habita Catrin (i que figura que és «la realitat») és plena d’accidents i morts sense sentit (que potser ofendran als espectadors d’expectatives més tradicionals). Arterton, que només coneixia d’un dels Bond pitjors («Quantum of Solace»), està perfecta; però Bill Nighy, com a vell actor a la recerca d’una darrera oportunitat, es berena «cum laude» totes les escenes on intervé.

«La seva millor història» ofereix molt més del que prometia. Bona tarda de cinema.

6 comentaris:

  1. En general té molt bones crítiques, encara que no sé perqué, alguns crítics la comparen amb Salvad al Soldado Ryan, que tret de la primera mitja hora, la resta era un rollo patriotero patatero, previsible i avorrit.
    El trailer d'aquesta és impresionant.


    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. No te la confonguis amb "Dunkerke". Aquesta de la que parlo és una història costumista sense sang i fetge.

      Elimina
  2. Com tantes vegades, la crònica que fas, invita a veure la pel·lícula. Així que en prenc nota.

    ResponElimina
  3. JO,JA HE VIST "DUNQUERQUE",I M'ASEMBLAT MOLT BONA,AQUEST BRITANICS MIRA QUE SON PECULIARS,PRENC NOTA,POTSER SERA MOLT DUNQUERQUE,PERO...

    ResponElimina
    Respostes
    1. "Dunquerque" és molt bona i aquesta també, però és tota una altra cosa.

      Elimina