dimarts, 10 d’octubre de 2017

Distopia, tens nom d’intel·ligència artificial

Potser la cinta «Blade Runner», que l’any 1982 va dirigir Ridley Scott, era una de les obres mestres de la història del cinema que menys requerien una seqüela; però el Hollywood actual —mancat d’idees i amb tendència a extorsionar la memòria afectiva dels consumidors— ha preparat (trenta-cinc anys més tard) una continuació no sol·licitada, amb credencials però més que respectables: «Blade Runner 2049».

El director Denis Villeneuve, responsable de peces tan valuoses com «Incendies», «Sicario» o «Arrival», semblava una opció més excitant que no pas un Ridley Scott actualment en hores baixes. Hampton Fancher, el guionista original, repetia (ara amb la col·laboració de Michael Green), com també retornava Harrison Ford en el paper de Rick Deckard. Nous actors, sovint de prestigi, s’incorporaven al repartiment multiracial al costat d’alguna reaparició quasi cantada. Hans Zimmer, omnipresent però eficaç compositor de bandes sonores, i el magistral director de fotografia Roger Deakins completaven aquest «dream team». Què podia sortir malament? En efecte, pràcticament res; perquè tant crítica com públic sembla haver-se rendit als seus encants sense oposar-hi gairebé cap reticència. Però «Blade Runner 2049», tot i excel·lir en molts apartats, no és l’obra mestra que ens volen fer creure, però sí que és una mostra dels tics de les superproduccions del segle XXI.

Per començar, és molt llarga (163 minuts, contra els 117 de l’original) i amb una trama aparentment complexa, però que té més fullaraca que substància. Com que l’«spoiler» és actualment el pecat mortal del comentarista de pel·lícules i el director Villeneuve va sol·licitar a la crítica que no revelés les espaterrants sorpreses del guió, em limitaré a dir que han passat 30 anys des dels fets de la pel·lícula anterior i que els androides «replicants» de nova generació són molt més obedients que els seus antecessors rebels, als quals es dediquen a eliminar amb un zel sense fissures. Ryan Gosling fa el paper d’un d’aquests menyspreats botxins («blade runners») dels seus congèneres i s’anomena K, tal com s’han anomenat sempre les víctimes individualitzades entre la multitud, d’ençà que Franz Kafka ho escrigué. Per descomptat, durant les investigacions de K es revelaran misteris portentosos que podrien afectar el futur de la humanitat. I fins aquí puc llegir.

Ara seriosament, «2049» i el seus aires ressonants afecten un to de transcendència de ritme majestàtic que només conté un nucli de buidor. No sé si se m’han escapat detalls, però el guió m’ha semblat farcit d’incoherències, de coincidències increïbles i de forats molt convenients; res a veure amb l’elegant senzillesa de la trama del primer «Blade Runner», tan suggestiva com ambigua. Dit d’una altra forma, «2049» és imponent i admirable, però innecessàriament complicada i no gaire entretinguda en el sentit més superficial de la paraula.

Per altra banda, les poc subtils onades electròniques de Hans Zimmer i el seu col·lega Benjamin Wallfisch no aconsegueixen fer-nos oblidar els delicats sintetitzadors de Vangelis, ni aquell diví solo de saxo. En canvi, la fotografia de Deakins —empolsegada, hivernal, entre groga i grisa, però mai solar— mereixeria un reconeixement de l’Acadèmia, que sempre li ha sigut negat fins el present. Tampoc li faré fàstics al disseny d’aquest món, ara d’horitzons més amples i població escassa, que respira desolació post-apagada informàtica pels quatre costats. Però les escenes a l’interior de la Wallace Corporation semblen totes un anunci de perfumeria de Giorgio Armani.

En quant a l’element humà (vull dir els personatges, o potser els actors), hi ha per a tots els gustos. Gosling explota aquest fràgil mutisme melangiós amb rerefons tèrbol que tants beneficis li han reportat recentment. Mentre que Harrison Ford, que apareix cap a l’últim terç, es rescabala aquí de l’apatia de les seves últimes intervencions cinematogràfiques, i ofereix una de les seves interpretacions més enèrgiques i satisfactòries. Robin Wright utilitza amb saviesa l’autoritat que ha heretat de Claire Underwood; llàstima que el seu paper no sigui gaire interessant. Jared Leto ha de carregar amb el paper del dolent i amb uns monòlegs que són impossibles, o sigui que serà millor callar. I la cubana Ana de Armas, ha sigut anunciada com la gran revelació del film, i no és que tingui res contra la seva forma d’actuar, però el seu rol de Joi, l’amant virtual sotmesa al teu propi desig, és el somni masturbatori de qualsevol adolescent calent; i, per tant, censurable idea per a un guionista adult.

Per fer els deures, abans d’anar a veure «2049» vaig repassar el «Blade Runner» del 1982. Potser si no ho hagués fet, hauria sigut més benvolent amb l’actual. Un cop superada la sorpresa que Harrison Ford, que se suposava que havia d’interpretar una mena de Sam Spade futurista, tenia el 1982 més aviat pinta de galifardeu acabat de sortir de la universitat i que l’emblemàtic tema musical no apareixia fins els crèdits finals, tota la resta em va engrescar com no ho ha fet aquesta seqüela. Deixant de costat un guió que no t’abandona, cadascun dels fotogrames de l’original són plens de detalls visuals a estudiar i tenen interès per ells mateixos, mentre que a «2049» tot és grandiosa austeritat una mica estèril. S’ha elogiat la notable presència de personatges femenins a «2049», encara que la majoria d’ells siguin dones atractives i d’un atractiu fàcil d’intercanviar. Cap d’elles supera però el valor icònic de Joanna Cassidy, Daryl Hannah i sobretot la malaguanyada Sean Young, sensacional en la seva primera irrupció als despatxos de la companyia Tyrrell. Joe Turkel fa un demiürg infinitament més interessant que Jared Leto i el personatge de J. F. Sebastian dota a aquell «Blade Runner» una humanitat que aquest no té. A més, hi sortia M. Emmet Walsh, responsable de redimir films molt-molt-molt pitjors que aquell.

De tota manera, qui no estigui massa aclaparat per la realitat política present, hauria de passar per taquilla, encara que només fos per dir la seva davant de la màquina del cafè de la feina sobre la segona qüestió més candent de la nostra actualitat. Visió bastant obligada.


11 comentaris:

  1. Vaig tornasr a veure diumenge a la tarda Blade Runner (la original de Scott) a Movistar+. No ha envellit gens, és purament actual, i Rutgewr Häuer és insubstituible.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És el que havia fet jo també i coincideixo totalment, Hauer inclòs.

      Elimina
  2. Fins i tot sense comparar-la amb l'original és una pel·lícula fallida. Molt ben feta, visualment espectacular i amb una banda sonora/disseny de so inquietant, però massa pretensiosa, sense història potent i llarga com un dia sense pa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt d'acord, i tanmateix val la pena anar-la a veure.

      Elimina
  3. Jo crec que si li haguessin retallat minuts, hauria guanyat molt. En eixir del cine, em vaig quedar amb la sensació que l'havia de tornar a veure, que se m'havien escapat coses (no pròpiament del guió). Passat el neguit per saber com acabava, penso que és pot tornar a veure i guanyarà molt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No ho tinc tant clar, potser se't faran més paleses les coincidències i absurditats del guió.

      Elimina
  4. Aprofitant la festa del cine l’aniré a veure avui, a veure què tal

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al·leluia!, en Pons va al cinema (el dia més barat de l'any).

      Elimina
  5. No aguanta la comparació la primera. Com tu dius, és buida de contingut. No n'hi ha prou amb la posada en escena. I certament, Harrison Ford fa una de les seves millors interpretacions dels darrers films.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Actualment amb una bona posada en escena sembla que ja és més que suficient per acontentar tothom.

      Elimina