dimarts, 24 d’octubre de 2017

Pubilles i hereus

La sèrie danesa «Arvingerne», literalment «Els hereus» (tot i que funciona internacionalment sota el títol d’«El llegat»), és una idea original de Maya Ilsøe, encara que d’original no en tingui gaire. Perquè utilitzar com a motor dramàtic del programa les lluites que es produeixen dins d’una família per gestionar una herència és més vell que l’anar a peu.

Siguem justos, però, perquè l’entorn nord-europeu amara la funció d’un to decidit de civilitat i violència de poca intensitat. No em queda clar si els danesos desconeixen la rancúnia o tenen una capacitat immensa de perdó, la qüestió és que (per bé o per mal) la sang no arriba mai al riu. El mateix cas, si s’expliqués en un país de la Mediterrània, propiciaria l’entrecreuament de ganivets i la interposició preventiva d’advocats bel·ligerants.

En el centre del conflicte hi ha una casa de camp, que és més mansió aristocràtica atrotinada que masia pairal. La seva propietària és Veronika Grønnegaard, artista plàstica de reputació internacional (tot i que mai no ens mostren clarament les seves creacions, no fos cas que tinguéssim un disgust), la qual amb la seva defunció al primer capítol esdevindrà la font original del conflicte. Veronika, ànima lliure i bohèmia com ella sola, ha tingut quatre fills amb tres pares diferents. Signe, la filla més petita, nasqué d’una relació adúltera i fou donada en adopció al seu pare biològic. Quan un testament hològràf la converteixi en hereva de la granja, els interessos dels altres tres fills s’alçaran en peu de guerra (o en un estat equiparable a la guerra d’acord a la idiosincràsia del país).

Per descomptat, en el camí d’estires i arronses, pactes i traïcions, típics d’un serial, es descobriran secrets i mitges veritats, sense que la cosa perdi elegància ni arribi a derivar mai cap al melodrama barat. Hi ajuden (i molt) un grup d’actors de gran competència. Com que Dinamarca és un país petit, diria que ja els coneixíem tots d’abans. Però Trine Dyrholm —a qui havíem vist a l’oscaritzada «In a Better World» de Suzanne Bier, a la històrica «A Royal Affair», i a la també històrica, però més contemporània, «La comuna» de Thomas Vinterberg— és una actriu d’una expressivitat que commou sempre, tant quan riu com quan pateix. El rostre del veterà Jesper Christensen l’havíem vist als últims James Bond, a la deliciosa «Italià per a principiants» o a la recent «L’elecció del rei», on l’actor interpretava el rei de Noruega. Pel que fa a l’atractiu noruec Trond Espen Seim, sembla que ha fet fortuna amb una sèrie policial del seu país, abans d’intentar un salt a la fama inter-europea.

Un cop solucionat el destí de l’herència al capítol vuitè, resten dos últims capítols de la primera temporada per explorar ulteriors complicacions que no es deriven necessàriament de tot el que hem vist anteriorment. Evidentment estan obrint el camí per a una segona temporada (n’han fet fins a tres!). Per curiositat, visiono el primer capítol de la següent temporada i ja en tinc prou. No segueixo sèries televisives per empassar-me un succedani de «La Riera» a la danesa. Passo.

4 comentaris:

  1. Sempre m'ha cridat l'atenció, a través del cinema, de la fredor dels escandinaus pel que fa a rancúnies. El cinema de Bergman -exceptuant, potser, "El manantial de la doncella", és un mostrari d'odis i traïcions traduïts en llargs silencis i mirades, de vegades, de molt mal interpretar per l'espectador. Dreyer ta,poc mostra mai violència. No són vikings?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glòria, no gosaria extraure conclusions d'aquest drama televisiu. Però potser aquest és el motiu que els escandinaus escriguessin tant poques òperes memorables (el que segurament és una virtut cívica).

      Elimina
  2. Perfecte, una no-recomanació, la feina que m'estalvia!

    ResponElimina