dijous, 12 d’octubre de 2017

Mares desesperades

Zoe Kravitz, per si faltaven incentius
Una de les recents vencedores dels Emmy televisius (vuit premis a la butxaca a partir de setze candidatures), la producció «Big Little Lies» de la HBO adapta una novel·la que no conec de l’australiana Liane Moriarty amb un luxe de mitjans que sospito que dignifica el dubtós material de base. L’acció ha sigut trasplantada d’Austràlia a Monterey (Califòrnia), una petita ciutat costanera situada entre Los Angeles i San Francisco, i amb uns habitants que fluctuen entre la bonança econòmica i la mala consciència liberal (no podrien ser més «pijos», en definitiva).

La trama afecta a un grup de mares d’infants de sis anys que coincideixen a la mateixa escola i l’efecte que té a les seves vides l’arribada d’una mare soltera amb molt menys poder adquisitiu a la que decideixen «adoptar». Ziggy, el nen «nou», aviat serà acusat d’agredir els seus companys tot i que ell ho negui. Com a conseqüència, s’anirà bastint un ambient enrarit, on les diverses famílies implicades s’enfrontaran en una escalada de maledicència de final incert. He vist definir «Big Little Lies» com a comèdia negra, tot i que provoca pocs somriures i li escau més el terme de melodrama una mica desaforat (i també sofisticat, sense cap dubte).

Les qüestions que es tracten al guió són les pròpies d’un serial modern de sobretaula: els límits de l’adulteri, els límits de la violació, assetjaments escolars, violència conjugal, la pressió que senten les mares que exerceixen una professió, la pressió que senten les mares que no exerceixen cap professió, la maternitat obsessiva… I el preu de la virginitat a l’era de les xarxes socials. Motius tots aquestos que aporten un punt de vista indiscutiblement femení, tot i que els responsables principals són mascles: direcció del canadenc Jean-Marc Vallée («C.R.A.Z.Y.» o «Dallas Buyers Club») i guió de David E. Kelley (pare d’Ally McBeal, i marit etern de Michelle Pfeiffer).

Aquest material, tan propens al sentimentalisme barat, es veu redimit en part per una estructura narrativa que injecta suspens des del primer capítol. Així, el maliciós llibret de Kelley ens informa de bones a primeres que s’ha produït un crim, però no precisa ni qui ha estat la víctima (o víctimes) ni qui ha estat el perpetrador. Caldrà arribar al final del setè capítol per saber què va passar realment a la festa dels pares de l’escola. Mentrestant, durant la investigació policíaca, un cor de veïns de llengua d’escurçó va emetent veredictes impietosos contra amics i saludats.

Segurament «Big Little Lies» s’hagués pogut solucionar millor amb un capítol menys; perquè les estratègies cinematogràfiques de Vallée i les seves dilacions en el ritme de la sèrie l’obliguen a repetir imatges oníriques de Jane (Shailene Woodley) corrent embogida per la platja cada mig capítol, i molts plans de senyores mirant l’oceà d’esquena a la càmera, amb algun llum giratori de cotxe de policia com condiment addicional. Vaja, que hi ha una mica de farciment que ens el podríem haver estalviat.

No tinc gens clar que el director faci mèrit per guanyar-se les garrofes; però els actors estan tots impecables. Sobretot les actrius (i els nens, que no t’expliques com ho poden fer tant bé amb sis anys mal comptats). Perquè Alexander Skarsgård broda el paper de seductor maltractador de manual; però el superen de lluny la Woodley ja mencionada, Reese Witherspoon, excel·lent malgrat la seva imatge pública de formiga atòmica, o la super-operada Nicole Kidman en un dels seus millors papers en anys recents. Laura Dern, que també estava definitiva a la tercera temporada de «Twin Peaks», s’endugué un Emmy a casa (com ho feren també Kidman i Skarsgård).

El misteri conclou de forma molt satisfactòria i amb una indissimulada nota de recolzament a la solidaritat entre dones (no em feu escriure, us ho prego, la paraulota «empoderament»). «Big Little Lies» mostra tanta sensibilitat i penetració en qüestions delicades i tanca de forma tan immillorable la seva trajectòria, que la idea d’una segona part (que ja està en procés) només em pot semblar una aberració. No en responc. 

Woodley, Witherspoon i Kidman: the way we were.

4 comentaris:

  1. Gràcies al teu comentari mhe decidti a veure-la i ja estic al capitol segon, estas en lo cert en que hi ha massa imatges de figures devant el mar que no aporten res a la narració pero la direcció crispada per imatges de la comunitat que duren segons i musica estrident fan la seva bona feina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Julianen, crec que t'agradarà. Espero notícies al teu blog.

      Elimina
  2. The Handmaid's Tale, l'ha vist, també estic al capitol 2, interresant i per a mi amb un tema molt novedos, l'estetica genial

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un dia o altre la penso veure. Com que he llegit la novel·la de Margaret Atwood, no tinc tanta pressa.

      Elimina