La barcelonina Elena Trapé ha trigat vuit anys a rodar el seu segon llargmetratge de ficció «Les distàncies» i, per la recepció que està tenint, es diria que l’espera ha sigut beneficiosa.
Tres amics (i la xicota d’un d’ells) viatgen a Berlín un cap de setmana per sorprendre un antic company de facultat que hi viu des de fa anys i celebrar amb ell el seu trenta-cinquè aniversari. Les coses no sortiran com s’esperaven i de mica en mica aniran descobrint que la seva suposada amistat fa temps que va caducar perduda entre la inèrcia i l’engany.
El film podria funcionar perfectament com un retrat generacional d’aquells que es troben ara mateix en plena trentena, amb la seva precarietat laboral que demoleix qualsevol somni i una inseguretat sentimental on és difícil establir les regles. Però l’intel·ligent guió de Trapé, Josan Hatero i Miguel Ibáñez Monroy esquiva els possibles estereotips i de forma subtil però precisa dibuixa personatges sòlids d’aquells que te’ls pots creure.
La ciutat de Berlín, hivernal, grisa i fosca, esdevé un personatge més, com un no-lloc inhòspit que sembla envasar al buit cadascun dels protagonistes, entre bars de decoració rància i pisos blancs i esbalandrats. Elena Trapé ho filma tot de molt a prop, en plans llargs que atrapen cada gest significatiu. M’ha semblat bona dirigint els actors, tots ells notables. I si Miki Esparbé destaca per ser la punyent absència al centre de la pel·lícula, és Alexandra Jiménez qui sosté amb recursos de gran actriu el seu cor emocional. Bravo per aquest gir dramàtic en una carrera que fins ara havia sigut bàsicament còmica.
«Les distàncies» ens parla de les il·lusions perdudes i de les amistats que potser mai no van existir. No és un discurs amable, és més aviat agre i desesperançat, però està descrit amb molta traça i respecte pels personatges. No és mèrit menor que el bilingüisme català/castellà no soni mai forçat. Sens cap dubte la Trapé és un valor a seguir.
Tres amics (i la xicota d’un d’ells) viatgen a Berlín un cap de setmana per sorprendre un antic company de facultat que hi viu des de fa anys i celebrar amb ell el seu trenta-cinquè aniversari. Les coses no sortiran com s’esperaven i de mica en mica aniran descobrint que la seva suposada amistat fa temps que va caducar perduda entre la inèrcia i l’engany.
El film podria funcionar perfectament com un retrat generacional d’aquells que es troben ara mateix en plena trentena, amb la seva precarietat laboral que demoleix qualsevol somni i una inseguretat sentimental on és difícil establir les regles. Però l’intel·ligent guió de Trapé, Josan Hatero i Miguel Ibáñez Monroy esquiva els possibles estereotips i de forma subtil però precisa dibuixa personatges sòlids d’aquells que te’ls pots creure.
La ciutat de Berlín, hivernal, grisa i fosca, esdevé un personatge més, com un no-lloc inhòspit que sembla envasar al buit cadascun dels protagonistes, entre bars de decoració rància i pisos blancs i esbalandrats. Elena Trapé ho filma tot de molt a prop, en plans llargs que atrapen cada gest significatiu. M’ha semblat bona dirigint els actors, tots ells notables. I si Miki Esparbé destaca per ser la punyent absència al centre de la pel·lícula, és Alexandra Jiménez qui sosté amb recursos de gran actriu el seu cor emocional. Bravo per aquest gir dramàtic en una carrera que fins ara havia sigut bàsicament còmica.
«Les distàncies» ens parla de les il·lusions perdudes i de les amistats que potser mai no van existir. No és un discurs amable, és més aviat agre i desesperançat, però està descrit amb molta traça i respecte pels personatges. No és mèrit menor que el bilingüisme català/castellà no soni mai forçat. Sens cap dubte la Trapé és un valor a seguir.
S'haurà de veure llavors. La idea quan la vaig sentir a la ràdio em va agradar però veig que la realització també és bona. Gràcies.
ResponEliminaSí, és una realització molt madura.
Elimina