Ritmoooo 🎵, ritmo de la noche 🎶

—Bona nit, em dic Allau i sóc addicte a Netflix.

—Bona nit, Allau —respon una polifonia d’addictes solidaris, però anònims.

Sí, ja sé que existeix un món més enllà de Netflix. Que hi ha HBO, i Filmin, i Amazon i Sky, i Movistar+… Però Netflix, amb la seva voluntat d’atacar indiscriminadament per tots els flancs viables la vulnerabilitat de l’espectador és la plataforma més similar a una botiga de llaminadures gegantina per a diabètics vocacionals.

No negaré que la cadena té coses bones o molt bones, cas de «Narcos» o «The Crown»; però també conté abundants mediocritats i algun abisme d’ignomínia. Que és on em solc esplaiar. Parlo en concret d’una pel·lícula que es diu «Ibiza» (2018) i que és un dels materials visuals més tristos i execrables que m’ha concedit la vida.

Dirigeix un tio a qui no penso concedir-li ni un gram de posteritat. El guió és entre inexistent i ridícul, una mera excusa per omplir de gasòfia 94 minuts de metratge. Va d’una publicista de Nova York (Gillian Jacobs) que viatja fins a Barcelona (acompanyada per les seves millors amigues, la negra i la jueva ™) per negociar una campanya per vendre sangria o similar. Durant el viatge provoca l’interès sexual d’un DJ de fama internacional (Richard Madden, que va ser l’ara difunt Robb Stark a «Joc de Trons»). Tot perseguint el noi, el trio protagonista salta a Eivissa. Hi ha festes privades, alcohol i drogues, cotxes descapotables, discoteques i platges on es practica «topless». Al final, la publicista es queda amb el xicot i rep una promoció a la feina. I ja està.

Tanta inanitat argumental podria tenir alguna justificació, si «Ibiza» funcionés almenys com a catàleg de postals de Barcelona i l’illa titular, però qüestions de pressupost i l’oposició expressa del Consell d’Eivissa va fer traslladar el rodatge a Sèrbia i Croàcia. Així, amb alegre impunitat la ciutat de Split fa de Barcelona i l’illa de Krk imita Eivissa. Ni amb la presència d’un taxi negre i groc la cosa cola. De fet, les autoritats de l’illa pitiusa ja han alçat una demanda per donar-ne una imatge estereotipada i poc afavoridora.

I és que aquests americans ens retraten com si fóssim mexicans d’Europa, amb mostatxos, maneres cavalleroses, i vint-i-cinc cognoms per cap. Per abundar en el tòpic, Jordi Mollà perfecciona el seu personatge habitual del narcotraficant bavós i Miguel Ángel Silvestre es ven a pes com animal sexual. L’únic que em sap greu de tot aquest despropòsit és la presència de Gillian Jacobs, una bellesa amb personalitat, que a la sèrie «Love» (també de Netflix) demostra que pot actuar en productes molt més dignes. Però això ja ho comentaré més endavant.