dimecres, 6 de març de 2019

Els corresponsals


A «Cicatriz» de Sara Mesa, Sonia és una jove d’una ciutat de províncies que, a través d’un xat literari estableix contacte amb un lletraferit que es fa dir Knut Hamsun i que viu a la capital, a 700 quilòmetres de distància. Aviat Knut s’ofereix a proporcionar-li els llibres que l’interessin, només pagant les despeses postals, ja que el material pensa aconseguir-lo pispant a les grans llibreries. Dels llibres, Knut passa als perfums, la llenceria i les sabates cares. Serà possible que només es guii per l’amistat desinteressada?

Igual com passava a «Cara de pan», ens trobem amb una peculiar relació entre dues persones que els prejudicis del lector situarà de seguida en un model narratiu típic: allà el pederasta depredador i la seva víctima innocent, a «Cicatriz» el psicòpata amb pell de xai que dinamita la normalitat quotidiana del seu objectiu. Però a les novel·les de Sara Mesa res no és el que sembla d’entrada, i el contacte entre els seus protagonistes genera dinàmiques amb més replecs del que es podria esperar.

Al principi Knut sembla que només busqui convertir Sonia en escriptora: li proporciona lectures amb escreix, li demana que li envii mostres dels seus contes i els critica implacablement, tot animant-la a perseverar. Després arriben els articles de luxe i de mica en mica s’insinua un corrent fetitxista que no busca la consumació, però es complau en l’anticipació. Mentrestant, Sonia es deixa estimar, encara que no siguin del seu estil ni les sabates de pedreria, ni les calces de La Perla; i que necessitarà tres o quatre vides per poder llegir tots els llibres regalats que s’amaguen als fons dels armaris.

El peculiar itinerari argumental de «Cicatriz» passa per l’alt poder lenitiu de la literatura prestigiosa (Katherine Mansfield, Leo Perutz, Franz Kafka, Raymond Carver, Tobias Wolff, Peter Stamm…), pel poder igualment obnubilador de les grans marques (Armani, Tous, Tommy Hilfiger, Maybelline, Donna Karan, Roc…) i per unes relacions entre home i dona que semblen evitar el contacte físic. A la llarga, l’estratègia es demostra més eficaç que abordatges més directes.
Salen a un distribuidor sin luz. 
Huele a humedad; en las esquinas se acumulan los residuos. Un tramo más de escaleras conduce a una azotea a la que no puede accederse en ascensor. La pareja sube con lentitud; él va delante, abriendo camino. Una ventana con los cristales casi opacos por la mugre vierte algo de claridad en el último espacio, un cuadrado de cuatro por cuatro metros por donde no ha pasado nadie en mucho tiempo. 
Enfrentan sus miradas, se observan de arriba abajo. 
Ella lleva una falda negra de seda, una sencilla camiseta verde y unas sandalias del mismo tono. Él viste un pantalón de lino, polo de manga corta, una americana también de lino, zapatos de piel con la puntera levemente estrecha. Hace mucho calor; los dos están sudando. Sonríen azorados. 
Él le entrega una bolsa.
Potser «Cicatriz» es prolonga més pàgines del que l’anècdota requeria; però pertorba i provoca la reflexió, com ho fan les novel·les de gran anyada. Un vuit alt.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada