dilluns, 11 de març de 2019

La fi de l’homínid europeu


A aquestes altures les novel·les de Michel Houellebecq difícilment sorprendran ningú, i en aquest sentit «Serotonina» (Llibres Anagrama, gener de 2019, traducció catalana d’Oriol Sánchez Vaqué) resulta un cas paradigmàtic. El narrador i protagonista és en Florent-Claude Labrouste, de quaranta-sis anys, ex-assessor del Ministeri d’Agricultura i ara sumit en una depressió profunda que pal·lia amb un medicament de nom Captorix, el qual li provoca impotència i mort de la libido.

Prou sabem ara que la depressió no requereix de causes observables, que li basta un desequilibri químic per fer acte de presència; però no es pot negar que la vida de Florent-Claude va a mal borràs per qüestions ben constatables. S’hi barreja la fi de la joventut, la pèrdua de l’atractiu sexual, una relació amorosa insatisfactòria, l’abandonament d’assolir les il·lusions primeres, la decadència de l’agricultura francesa i l’escepticisme davant de l’eficàcia de la Unió Europea.

La veu de Florent-Claude és amarga i lúcida, immersa en un espiral descendent que ja des de les primeres pàgines anuncia tendències autodestructives. Com tot protagonista arquetípic d’Houellebecq, és mascle madur, pertany a l’alta burgesia i té contactes amb la noblesa més o menys tronada. Es mou per impulsos materialistes —no hi faltaran discussions sobre propietats immobiliàries, vehicles de motor, o bonances en l’oferta alimentària d’un o altre supermercat—; no sol tenir problemes econòmics; i dona una importància primordial al sexe en les seves accepcions més evidents.

També és altres coses directament menys agradables; perquè Florent-Claude és misogin, homòfob, classista i xenòfob. Misogin, per exemple, quan calcula la viabilitat econòmica com a puta de la seva actual amant. Homòfob per la insistència a tractar de «marietes» tots aquells homes que mostren alguna feblesa (o simplement alguna deriva artística) i perquè entra a una botiga i qualifica al dependent com a «homosexual» (?) sense més explicacions (i no consta que hagin anat al llit plegats). I xenòfob per la manera insultant com parla de les moldaves i dels romanesos en general.

Malgrat tota aquesta incorrecció política que ens frena als lectors de bon cor, el cert és que Michel Houellebecq escriu sempre amb una malícia/gràcia innata; els seus textos ens atrapen irresistiblement. Potser perquè sol escriure de polles i de conys, sense censura prèvia. I això ens agrada, fins i tot quan no pretenem anar de simples.
— (…) Havia aixecat els braços per acompanyar les meves paraules, una mica com el dia abans amb el pedòfil alemany, però per desgràcia no es tractava de pedofília, allò era molt pitjor, n’estava segur, aquell últim dia de l’any havia volgut comunicar-se per Skype amb Londres, segurament no amb la Cécile sinó amb les seves filles, es devia comunicar per Skype amb les filles un cop per setmana. «Com va tot, pare?», jo ho veia com si hi fos, i entenia perfectament la posició de les nenes, que potser un pianista de concerts clàssics els podia donar una imatge paterna viril?, en cap cas evidentment (Rakhmàninov?) un marieta londinenc com tants altres, mentre que el seu pare tractava amb vaques adultes, grans mamífers en tot cas, cinc cents quilos pel cap baix.
«Serotonina» és el típic/atípic llibre que t’agradaria odiar, i segurament l’odiaràs. Però amb un gran somriure dibuixat als llavis.

5 comentaris:

  1. Aviam, m'hauríes de fotre un cop de mà. Resulta que no hem fet mai cap Houellebecq al club de tortura i en tinc moltes ganes. Vaig fer una enquesta al truiter i va guanyar Plataforma. Tu que en dius?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, jo diria que "Plataforma" està bé. Aquest "Serotonina" també es pot recomanar.

      Elimina
    2. Les addictes lectores vigatanes segur que no t'ho perdonaran mai. Com tantes altres vegades.

      Elimina