dimarts, 27 d’agost de 2019

Cavalls domats


La publicació l'any 2015 de "Formentera Lady" de Jordi Cussà a LaBreu va propiciar el rescat de la introbable "Cavalls salvatges" (2000) en edició revisada (però no gaire corregida) a L'Albí (2016). Des de llavors sembla que la reivindicació de l'obra de Cussà sigui un fenomen imparable, potser perquè les novel·les protagonitzades per ionquis catalans no siguin precisament abundants.

"Cavalls salvatges", un títol no precisament subtil i que potser li ve ample, s'ocupa de les peripècies d'una colla de politoxicomans (molts d'ells de l'interior del país) durant els trenta darrers anys del segle XX. Explicada des de múltiples punts de vista i amb una cronologia totalment desordenada, la novel·la tendeix més a l'episodi que a una narració tancada i per això mateix no serà apta per a tots els gustos.

S'agraeix que el llibre eviti el tremendisme i que el drama es combini amb la picaresca i amb una certa quotidianitat de la vida familiar. És meritòria també la creació d'un llenguatge adequat per a drogo-addictes sense que en cap cas grinyoli: rarament el ionqui català havia sonat tan convincent. L'única pega que hi podria oposar és que tots els narradors demostren un discurs articulat en excés, com si tots ells provinguessin de les classes mitjanes.
Encara no eren tres quarts de set de la tarda, però la boira dels novembres inundava la minimetròpoli amb aquella nostàlgia espessa que, a l'hivern, condensa l'enyor de l'estiu. De sobte, de forma absolutament impensada, vaig tenir ganes de fotre'm una dosi pel simple fet de fotre-me-la, passant de totes les determinacions dels collons i tota la resta d'estúpides presumpcions civilitzatòries. Feia anys i panys que havia oblidat aquell vertigen de buit, aquell dolç "ennui" com en deia el Bián, letal de tan morbós, però la qualitat d'aquella tristesa respecte al món en general i el món meu en particular, s'adeia perfectament amb la memòria emocional dels anys de ionqui, i l'únic que em faltava era un bon fix.
La grapa literària de Cussà és innegable i només he de lamentar la meva tradicional immunitat a la mística de les addiccions per valorar aquest "Cavalls salvatges" com es mereix.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada