dijous, 29 d’agost de 2019

Odes a la biblioteca pública (i 2)


Reprenc la repassada dels contes de «L’illa dels tresors», que en el llibre per cert estan ordenats pel cognom dels seus autors per estalviar-se ordenacions conceptualment més complexes.
  • «El conte de la biblioteca» de Francesc Miralles. Si una tarda d’hivern un viatger… entra a una biblioteca. Metaliteratura.
  • «El llibre fosc» de Núria Pradas. Ambientat a tres biblioteques barcelonines en tres èpoques diferents. Conte fantàstic; de gènere fantàstic, vull dir.
  • «Qui és qui» de Llucia Ramis. Un dels contes més complexos i més estimulants. Sobre la relació de dependència entre dues velles coneixences i sobre el concepte del temps i la seva percepció literària. «El temps xerra en xiuxiueigs a les biblioteques i amb alegria a les llibreries…» Igual com passava a «Testament» s’incideix en les persones que donen nom a una biblioteca.
  • «L’home que va cremar l’última biblioteca» d’Albert Sánchez Piñol. Conte de ciència-ficció que sembla una excusa per queixar-se de l’evasió de drets d’autor que implica el préstec bibliotecari.
  • «L’incendi del somni de Bukowski» de Care Santos. Recreació dels inicis de la carrera literària de Charles Bukowski i del paper que hi va tenir la biblioteca central de Los Angeles, posteriorment devastada per un incendi.
  • «Biblioteca oral» de Màrius Serra. Uns moments de tensió viscuts en un viatge a Moçambic inspiren el paral·lelisme amb un conte tradicional africà.
  • «Sota els mateixos cels» de Sílvia Soler. On es demostra que l’afició a la lectura té quelcom de genètic. Màrius Torres és l’estrella invitada.
  • «Blanc» de Coia Valls. Sosté que preservar llibres que ningú no vol llegir és una tasca digna d’aplaudiment. Idealista en el sentit més irresponsable de la paraula.
«L’illa dels tresors» manté el nivell gràcies a les contribucions de Cirici, El Hachmi, Ramis, Santos i Serra. No és un saldo gaire galdós, però ja hi anava preparat.

2 comentaris:

  1. Bé, com tu, tinc aversió a aquests reculls de contes d'autors diversos. I aquest encara, que tots els autors i autores són coneguts i reconeguts, cosa que no és garantia de qualitat, és clar. Però en un recull així sempre hi ha alguns decents i d'altres d'infumables. Els decents no justifiquen la lectura de tot el llibre. Decepció perquè Sánchez Piñol no es compta entre els autors que salven el llibre... Però d'aquí almenys en trauré que és moment de llegir El Hachmi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sempre és moment de llegir El Hachmi; crec que és a punt de treure novetat.

      Elimina