dimarts, 11 de maig de 2021

Festa vora el llac


Durant poc més d’una dècada l’amic Víctor García Tur no ha parat de recollir premis per la seva obra narrativa. Va començar amb el Documenta del 2009 i ha continuat amb el Marian Vayreda, el Just M. Casero, el Mercè Rodoreda i el Serra d’Or. A finals de l’any passat es va endur un dels grossos, el Premi Sant Jordi, amb «L’aigua que vols», una obra que manté les característiques essencials de l’autor. Aquestes serien una reflexió sobre els gèneres literaris feta a partir de la seva pràctica, un joc formal que afecta tant al contingut del text com al seu aspecte visual i un rerefons de vocació lúdica. I tot això centrat sempre en el plaer de la construcció d’una història, una ficció, un conte d’arrels primigènies (per no haver de dir «clàssiques»).


La broma de «L’aigua que vols» comença des de la primera pàgina, amb un garbell de citacions d’obres i d’autors inventats, però esclata de forma discreta quan se’ns insinua en una nota al peu que el que estem llegint és la traducció d’una novel·la escrita en el francès del Quebec, de la qual desconeixerem l’autor i només n’intuirem el títol. Els jocs tipogràfics, que són una de les idiosincràsies de García Tur, apareixen primer com una frase que va construint les seves subordinacions (i el seu sentit), de forma acumulativa, plana a plana, i acaben molt més tard com un ball de paraules perdudes a la superfície de la pàgina, com a correlat d’un paisatge devorat per la boira matinera.


El que hi ha al bell mig de l’estructura concèntrica —a la manera de successives nines russes— és una història no tan estranya: la de l’autora teatral Marie Pierretremblay i la celebració de la seva festa del setanta-sisè aniversari. Per a l’ocasió s’han reunit a la casa d’estiueig familiar vora d’un llac fills i nets, veïns i amics. Tots ells es coneixen prou bé, comparteixen una llarga història plena de complicitats, però també de retrets i de greuges no resolts.


—A la nostra família —va dir la Laura— tenim el bon costum de xerrar per contrarestar la buidor de l’existència. Si no parles, no ets de la família, Cat. A banda que si no parles no contrarestes una merda i l’existència és molt fotuda, saps? Discutim per qualsevol tema conscients que això és el que ens manté unides. El que surti de la meva boca es fica per la teva orella i el que surti de la teva boca se’m fotrà a mi per l’orella. Així s’aglutina una família.

Tot això en Víctor ho descriu molt bé, amb una prosa intel·ligent i fibrada, sense floritures, que dona veu i biografia a un conjunt de personatges tan vius com gens adotzenats. Les breus escenes costumistes i d’estudi de caràcters acaben convergint en una gran conversa polifònica, culminació i abstracció al mateix temps de totes les veus esparses que l’han precedit.

—Les taques de gerd, amb una mica de llet i llestos —diu.

—En uns terrenys hi havien trobat potassa i havia fet uns calerons, però un cop a Mont-real, on esperava fer-ne més, invertint-los com cal, els va perdre per imperícia o per mala fortuna, segons a qui preguntis de la família —diu.

—Vau veure el «game»? —diu.

—Som una família d’insensibles —diu.

—Quins cabrons, aquests cantants que saben perfectament l’efecte que causa la veu aspra i s’hi recreen —diu.

—Marx? No sigueu passats de moda —diu.

—Ens vam gastar una morterada atipant l’oca dels collons —diu.

Hi ha però un element disruptiu dins del llibre, és l’ambientació al Quebec i molt probablement amb datació al 1995, any en el que s’hi va celebrar un referèndum per la independència. Tot i que en Víctor té relació per via matrimonial amb el Canadà, els seus coneixements del país són necessàriament limitats i, per descomptat, només podia informar-se de la situació a finals del segle passat mitjançant testimonis de tercers. Malgrat tot, l’autor reivindica a l’epíleg el seu dret a tocar (amb tota la barra) qualsevol tema que li vingui de gust sense haver-se de cenyir a les servituds de la veritat històrica. Com a exemple hi posa Dan Brown, aquell autor de best-sellers de xurreria que no permet que cap dada verificable li espatlli els detalls de la trama, capaç d’introduir una línia fèrria entre Andorra la Vella i Oviedo per necessitats de guió. Aquesta recreació d’un Canadà de fantasia, que es nota que ha fet xalar molt el novel·lista, l’hi permet també parlar d’un país en plena recerca de la identitat. Encara que dins de la trama la lluita per la independència quebequesa hi té un paper secundari, és inevitable establir paral·lelismes, sense que calgui escapar d’un context lleument teòric. 

[…] però n’estic fins als pebrots, no som un país normal, en un país normal no vius esquizofrènic perdut decidint en quin país vius. Ho sé, no ens han deixat ser normals, ens hi ha forçat la història, ho hem heretat així, hauríem d’haver-nos posat violents, violents de debò, sagnants, històricament dràstics, ho hauríem d’haver fet quan la violència era heroica i estava ben vista, és el que van fer els altres, encara que ara vulguin vendre’ns una imatge de la conciliació més civilitzada. Mira els veïns, tots els països ho van fer així, tots estan tacats de sang malgrat que les seves constitucions semblin tan immaculades, però nosaltres no ho vam fer quan tocava, no amb prou ganes, i ara en paguem les conseqüències nefastes: no ser un país normal, com els altres. I això en quin lloc ens deixa?, geogràficament parlant som un quist, som una aberració, si enes haguessin avortat a temps ara estaríem en formol al gabinet de curiositats d’un col·leccionista, què collons dic?, som un país avortat, potser, no ho sé, Anne-Sophie, però sé que no som un país normal, ja t’ho dic jo que no, i això ens farà parar bojos.

«L’aigua que vols» escapa dels convencionalismes més masegats i conté prou tresors i sorpreses per convertir la seva lectura en una experiència tan original com satisfactòria. 

4 comentaris:

  1. Molt bo. Y sin rastro de Les Assassins des Fauteuils Rollents ¿Roulants?. Pues eso, ¿desde cuándo querer irse es algo intrínsecamemte malo?

    ResponElimina
  2. M'he marejat només de llegir les teves explicacions. Ja no em cridava, però em sembla que el descarto completament.

    ResponElimina