dissabte, 8 de maig de 2021

Esclaus de la tecnologia

L’èxit familiar més recent de Netflix és el llargmetratge d’animació «The Mitchells vs. the Machines», estrenat el passat 30 d’abril entre l’entusiasme d’uns pares que sovint han de compartir amb les criatures entreteniments que voregen l’insult. La cinta conté coses bones, però jo, que no em deixo enlluernar pel simple vertigen de l’acció, també hi he trobat coses que no són tant del meu gust.


Tècnicament no hi tinc res a dir: al darrere hi ha Mike Rianda, el molt apreciable creador de la sèrie «Gravity Falls», i l’estudi capaç d’aixecar aquella meravella de «Spider-Man: Into the Spider-verse». Els dibuixos combinen diverses tècniques que simulen sovint el seu origen computeritzat i juguen amb textures pictòriques que ho fan tot càlid i atractiu, només en el clímax final predominen les superfícies geomètriques i metal·litzades, com correspon a un món dominat per la tecnologia. Mentrestant els personatges resulten caricaturescos, simpàtics i propers, d’aquells que ve de gust que t’acompanyin una estona (i això també està bé).


La història que s’explica té dues vessants; la més espectacular és la de la rebel·lió apocalíptica de les màquines, que volen dominar el món eliminant tota presència humana. La família Mitchell serà la improbable encarregada de salvar la Humanitat. El guió sembla tenir una consideració ambivalent de la tecnologia, a la qual d’una banda culpa de tots els mals de la nostra societat, però al mateix temps el seu coneixement acaba sent la via per vèncer la insurrecció. De totes maneres no cal oblidar que el film està produït per Sony Pictures Animation i en alguns moments és un veritable catàleg de venda dels seus productes.


Però la vessant més humana (i la més irritant) és la del conflicte entre el pare Mitchell —un amant de l’aire lliure i analfabet digital— i la filla adolescent, que figura que està molt al dia i és una boja de les xarxes. Encara que la noia insisteixi que la seva família és molt «freakie», en realitat és tan normal com qualsevol altra (bé, el pare que no sap ni que és YouTube queda una mica exagerat i la mare, al final, es converteix en una mena de ninja sense que vingui a tomb). No cal tenir dots d’endevinació per preveure que al final de les seves aventures la família Mitchell estarà més unida que mai, perquè ningú no t’entén millor que la teva pròpia família. Aquest missatge es repeteix un munt de vegades, perquè ho entengui fins i tot el més negat, però no m’ha fet gaire feliç.


Tampoc m’ha fet gràcia la insistència en gags que semblen ideats per a la generació Tik-tok: filtres, emmascaraments, musiquetes mecanitzades, coloraines… El que m’ha fet riure més és Monchi, el «pug» matusser, i reconec que les seves gracietes no són gaire més madures.


En la versió en llengua anglesa destaca de lluny Olivia Colman fent la veu d’una assistenta virtual. Sembla que la versió castellana pateix d’aquesta moda recent d’utilitzar cares conegudes, encara que no tinguin experiència en el doblatge, i el resultat grinyola una mica. Per fortuna comptem també amb una versió catalana feta per competents dobladors professionals que hauria de ser l’opció preferent.

8 comentaris:

  1. El humor es una forma sublime de inteligencia. En principio, los buenos gags están bien. El humor osado que hay debajo de una apariencia inofensiva y te hace reír a carcajadas está mejor. Y cómicos como Woody Allen y el desaparecido Lenny Bruce, para mí, son extraordinarios. No solo te ríes sino que te dejan con el orgullo de haberte tratado como a una persona inteligente.

    ResponElimina
    Respostes
    1. "Tants caps, tants barrets", diuen, i amb l'humor passa el mateix, que no hi ha dos humors iguals, cadascú té el seu.

      Elimina
  2. A mi em va divertir, ho reconec. Moltes de les bromes em van fer riure, i això no em passava fa temps en pel·lícules d'aquest tipus, recentment n'he començat a mirar alguna i l'he abandonat de la mandra que em feia. Aquesta és una bogeria plena de tòpics emmarcats en un context apocalíptic d'estar per casa, però tant visualment com a nivell d'humor em sembla notable. No sóc de la generació tiktok i aquestes ximpleries pseuso-orientals de la pel·li de vegades es fan feixugues, però li perdono. I evidentment, treient tot el maquillatge, els efectes i la fi del món a mans d'un mòbil descatalogat, al final tot es redueix a un conflicte generacional com hem vist milers de vegades. Per això no se li ha de treure el maquillatge i la resta i s'ha de gaudir del conjunt.

    He de reconèixer que la vaig mirar per la versió catalana, per explicar-li a l'algoritme de netflix que, si em posa continguts en català, els conumiré. Però en vaig quedar més content del que esperava, ves per on.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja saps que jo sóc una mica rondinaire, però la pel·li està bé. La vaig mirar primer en català (per engreixar les estadístiques) i després en anglès. Espero que no quedi en una flor d'estiu.

      Elimina
  3. Tothom que la vist en parla bé menys tu que ets tan crític que hi acabes trobant imperfeccions a qualsevol cosa, que ja em sembla bé. Això no em desanimarà i l’acabaré veient.

    Em sembla increïble la quantitat de gent del meu voltant que es veu influenciada per l’algoritme de Netflix que en aquest cas vol que tothom vegi aquesta pel·lícula per algun motiu segurament obscur.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com li dic al Xexu, soc un rondinaire. Segur que t'agrada. I la veritat és que no calen gaires algorismes per voler veure l'estrena d'una pel·lícula d'animació per a tota la família.

      Elimina
    2. Ja està, ja he vist la peli i m’ha encantat tot i que no sóc de la generació tiktok. Hi ha alguns gags fluixos però en general m’han fet gràcia, en especials els flashbacks ràpids, potser m’ha agafat en bon moment, però la veritat es que m’ha donat molt bon rotllo, crec que últimament portava massa pelis i sèries serioses i necessitava alguna cosa amb on humor. T’he fet cas i he vist el doblatge en català i molt bé. Si que es veritat que es repeteixen molt amb el missatge de la família però tot i així a mi m’ha tocat la fibra, i si amb tu no ha funcionat bé serà culpa teva perquè no has format una “família cànon” ja et val :P

      Ah, la mare es torna ninja pel poder de l’amor cap als seus fills, res es més fort que una mare protegint els seus cadells, això tu i jo no ho sabem perquè no som mares...

      Elimina
    3. Com que no tinc fills ni soc mare se m'escapen un miler d'atractius que tenen certes pel·lícules. M'hauré de passar a les pel·lis de terror.

      Elimina