No m’expliquis la teva vida!

No hi ha res que em produeixi menys interès —tant a la vida com a la ficció— que el fet que una persona descrigui el contingut d’un somni que ha tingut. En una categoria similar de desinterès es troba el relat de la infantesa d’algú. Quan es tracta de la biografia d’un personatge històric m’impacienta perdre el temps amb l’explicació dels anys previs al moment que el protagonista començà a dedicar-se a l’activitat per la qual esdevindria famós; i en el cas de novel·les o pel·lícules, la descripció de la infantesa només la trobo justificada si l’obra està totalment centrada en aquesta part de la vida o bé conté un esdeveniment crucial que marcarà tots els anys posteriors del personatge (l’assassinat dels pares de Bruce Wayne, per exemple).

Però molt pitjor que això és aquesta dèria relativament recent (pur segle XXI) d’agafar un personatge de ficció perfectament establert i crear-li un relat que justifiqui el perquè ha arribat a ser com és, un procediment que de vegades s’anomena mite d’origen o mite fundacional. Així ens hem trobat com figures de ficció, i més en especial les que actuen com a antagonistes, amb un paper ben definit i totalment funcional en les trames on apareixen, han vist com «a posteriori» se’ls hi ha penjat a la manera d’una llufa el relat d’una experiència prèvia que explicaria la seva metamorfosi des de la innocència cap a la maldat.

Un dels primers damnificats d’aquesta tendència va ser Darth Vader, presència misteriosa i cruel a la primera trilogia de «Star Wars» (1977 - 1983). ¿Feia cap falta assabentar-nos que aquell Lord Sith de robes fúnebres havia sigut en la seva infantesa un galifardeu rossenc de maneres enfitoses, per esdevenir després un adolescent petulant encara més indigest? ¿Calia explicar una de les històries d’amor més prescindibles i involuntàriament ridícules de la història de les galàxies? ¿Calia donar a conèixer al món aquell parell d’intèrprets amb el carisma i les dots d’una espardenya de vetes? (Són preguntes retòriques, però la resposta és «no», «no» i «no»).

Un altre perjudicat va ser el Joker, aquell imprevisible antagonista de Batman, que amb la seva maldat irracional sembrava una anarquia molt més inquietant que els plans malèfics més ben estructurats. A partir de «Joker» (Todd Phillips, 2019) sabem que el personatge no sempre havia sigut així i que tot el seu desgavell mental es devia a una mare narcisista i un padrastre abusiu (Sigmund, quant de mal has fet!), però també a un món cruel que no té pietat amb tot aquell que és diferent. Tot aquest histrionisme i psicologisme barat (que va agradar molt a públic i crítica) poc va aportar a l’univers propi de Batman (on suposo que aquest film constituirà un carreró sense sortida), però va servir perquè Joaquon Phoenix s’endugués uns quants premis.

La casa Disney va començar la revisió dels seus malvats amb «Maleficent», on la fada dolenta de «La Bella Dorment» revelava un rerefons més complex de dona doblement humiliada i empoderada, en una posada al dia molt deutora dels signes dels temps. Però encara va ser pitjor la versió revisionista que presentava «Cruella», on la perfecta caricatura esbojarrada original es convertia en una víctima més de les circumstàncies (assetjament escolar pel fet de ser rareta), mentre que els simpàtic i beneits dàlmates eren presentats com veritables cans de l’infern (una visió de la que encara no m’he recuperat).

Se’m dirà que totes aquestes maniobres responen al propòsit lícit de continuar tirant de la rifeta de totes aquestes franquícies tant com sigui possible; però aquesta seria una raó comercial i a mi el que em motiva no seria l’art per l’art, però sí una certa satisfacció lúdica que aquests afegitons antiestètics no em proporcionen. 

Filmoteca forçosa (58)

The Man Who Shot Liberty Valance (John Ford, USA 1962 (Filmin))

Ford conclou las seves històries sobre el Wild West amb aquesta faula melancòlica i ambigua: ¿la gran nació americana és filla de les lleis i la democràcia o és potser una ficció? (9) 

No (Pablo Larrain, Xile 2012 (Filmin))

De com un publicista (Gael García Bernal) va contribuir en el referèndum que va fer fora Pinochet, tot venent la democràcia com si es tractés de Coca-Cola. Sembla que la història és falsa en alguns detalls, però no deixa de ser intel·ligent i molt entretinguda. (7)

Sunset Boulevard (Billy Wilder, USA 1950 (Filmin))

Magnífic conte gòtic sobre el cinema com a fàbrica de somnis i malsons. Prova irrefutable que no totes les pel·lícules han empetitit. (9)

Indiana Jones and the Temple of Doom (Steven Spielberg, USA 1984 (Amazon))

Més que una pel·lícula és una muntanya russa. Vista ara, resulta sexista i racista, però continua igual de divertida i trepidant. (7)

Stagecoach/La diligència (John Ford, USA 1939 (Filmin))

La pel·lícula perfecta, ho té tot: aventura, paisatges, amor, humor, honor, grans personatges i grans actors. Inclou dos animals cinematogràfics indiscutibles com són John Wayne i Monument Valley. (9)

L’homme de Rio (Philipe de Broca, França 1964 (Filmin))

Homenatge a Jean-Paul Belmondo. Aventura una mica beneita, però amb aires tintinescos. El millor, les estupendes panoràmiques de Brasília. (6)

Roman Holiday/Vacances a Roma (William Wyler, USA 1953 (Filmin))

Versió actualitzada del conte de fades, que resulta acceptable (i fins i tot fascina) gràcies a la triple seducció de Hepburn, Peck i la Ciutat Eterna. (8)

La règle du jeu (Jean Renoir, França 1939 (Filmin))

Considerada per molts com una de les millors obres de la història del cinema, confessaré que —malgrat el seu fabulós treball de càmera i de profunditat de camp— m’ha irritat força tot aquest inacabable joc frívol i galant. (7)

A Foreign Affair/Berlín Occident (Billy Wilder, USA 1948 (Filmin))

Cínica comèdia de desnazificació i mercat negre. Conté imatges corprenedores de Berlín en ruïnes i la sempre carismàtica presència de Marlene Dietrich. (7)

I Want to Live! (Robert Wise, USA 1958 (Filmin))

Melodrama desfermat amb una oscaritzada Susan Hayward. Passa per ser un al·legat contra la pena de mort. Em va traumatitzar quan la vaig veure de petit. No m’estranya. (7)

Un tigre, dos tigres…

«Tiger King» d’Eric Goode i Rebecca Chaiklin, un documental sobre les picabaralles entre diversos pirats dels grans felins, va ser un dels èxits de públic més importants de Netflix durant l’exercici 2020. No és que fos una obra revolucionària ni d’un interès especial, però la seva peripècia tan delirant com contínuament sorprenent era francament irresistible. Ja diuen que temps desesperats requereixen mesures desesperades i potser en ple confinament pandèmic no hi havia espectacle més atractiu que aquella barreja de tigres, gais, drogues, música country, aspiracions polítiques, suïcidi, sicaris i braços arrencats.

Bona prova de la resposta entusiasta del públic fou que el 12 d’abril de 2020, tres setmanes després de l’estrena, s’emetés un programa especial presentat per Joel McHale (sí, el «guapo» de «Community») on s’entrevistava els protagonistes de «Tiger King» i s’esbrinava què havia sigut de les seves vides d’ençà que havien participat en el programa. L’episodi (que traspuava la intenció desesperada d’esprémer la mamella de l’èxit), no rebé gaire bones crítiques, però el detall no crec que incomodés els seus creadors.

Per a sorpresa de ningú fa una setmana es va estrenar «Tiger King 2», una sèrie de cinc capítols que intenta explicar els nous desenvolupaments dels fets narrats a la primera part. Lamentablement el seu contingut no té cap possibilitat de competir amb la temporada anterior; en primer lloc perquè Joe Exotic, que era el personatge més sorprenent i delirant de tots, ara és tancat a la presó per intent d’assassinat. Per altra banda Carole Baskins, emperadriu de l’«animal print» i «freak» major de la contrada, va negar-se a aparèixer en aquesta segona part i la seva absència és particularment dolorosa.

El que queda és doncs un intent fallit d’extreure relat d’allà on no n’hi ha. Dos capítols es dediquen a la misteriosa desaparició del primer marit de la Baskins, una digressió que molt poc té a veure amb Joe Exotic i el seu zoo de felins. Hi ha un intent curiós de demanar l’indult a Donald Trump i un catàleg de pretendents que volen emparellar-se amb el Rei dels Tigres, però els que ocupen més minuts són els antics competidors seus, uns personatges ximples, violents i primaris, la companyia dels quals no beneficia ningú. L’únic consol de tota aquesta pèrdua de temps és que «Tiger King 2» acaba bé, amb tots els grans felins confiscats i traslladats a un refugi gestionat per animalistes de debò. Potser acabo de fer un (minúscul) «spoiler», però de debò que no val la pena dedicar-li ni un minut a aquesta estafa. 

El difunt és un viu

Publicada per Extinció Edicions, la novel·la «El Pare Mort» és la primera obra de Donald Barthelme (1931 - 1989) que apareix en català. L’autor, un dels cultivadors més radicals del postmodernisme, arrossega una fama de difícil que no seré jo qui desmentirà, tot i que l’argument d’aquest llibre és superficialment bastant senzill d’explicar. Efectivament, el Pare Mort —un personatge gegantí amb una cama ortopèdica— és arrossegat mitjançant un cable per dinou dels seus fills en una llarga expedició cap al seu lloc de sepultura. El Pare, tanmateix, tot i estar mort, es mostra molt xerraire i particularment lúbric amb les dones de la comitiva. Tota la novel·la està constituïda per episodis molt diversos, de vegades propis del gènere d’aventures, com el cas de la tribu dels Wends capaços d’engendrar-se a si mateixos, de vegades amb diàlegs desconcertants entre el Pare i el fill Thomas, que ocupa la figura de l’arquetipus filial. Alguns capítols consisteixen en diàlegs sense il·lació ni interlocutors coneguts, mentre que el capítol 22 és una mena de buidat febril d’un corrent de consciència. «El Pare Mort» fins i tot conté una part autònoma, un «Manual per a fills» que funciona com un text didàctic independent i que havia sigut publicada prèviament com a relat.

Davant del desconcert que produeix la lectura de la novel·la, l’intel·ligent pròleg de Borja Bagunyà pot constituir un útil guiatge. Ens assabentarem així de l’enfrontament que va viure Barthelme amb el seu pare arquitecte durant gran part de les seves vides, el que proporcionaria una arrel biogràfica a l’origen del llibre. Fins a un cert punt, la figura colossal del protagonista es podria interpretar com una encarnació de tots els trets més perniciosos de l’heteropatriarcat. Però ni el biografisme, ni el simbolisme, ni tan sols un suposat humor que diu que amara algunes parts de la novel·la és suficient per entomar un text que de vegades és esquiu o directament críptic:

Aquí tothom fa el paper d’heroi.

Se’n va desfer en un tres i no res.

Es grata el cul, bons turmells.

Alguna cosa més en aquest sentit?

Penja dels cabells.

Hi havia un home que caminava pel damunt dels cotxes.

Doncs quina manera de salvar la situació.

Veritables històries d’amor, de les que duren tota una vida.

Res més en aquest sentit?

Et despertes una nit fosca amb un pistolot a l’ull.

Xerrem.

Sobre què?

És cosa meva.

Llavors potser et mira amb bons ulls.

Sèrie d’experiments fallits.

Te n’has sortit bé en circumstàncies difícils.

Animals en què el cervell escanya l’esòfag.

Si he de dir la veritat, n’he tret ben poca cosa d’aquest Pare Mort, si no és un breu contacte amb la prosa-collage-free-jazz de Donald Barthelme que em donaria algun punt si un dia se m’acudís dialogar amb la Bèstia Acadèmica. L’edició, això sí que ho té, és molt atractiva. Al lúcid pròleg d’en Bagunyà i la traducció sempre sòlida de l’amic Ferran Ràfols Gesa afegiu-hi l’espectacular coberta de Natalia Zaratiegui.

Professionals USA

«The Chair» (Netflix), que es podria traduir com «La càtedra», és una comèdia satírica creada per l’actriu Amanda Peet sobre els problemes que té una dona asiàtica en ser nomenada catedràtica d’un departament de literatura anglesa en una universitat imaginària de Nova Anglaterra. La devastadora descripció que fa del món acadèmic als Estats Units amb la seva submissió a la correcció política, la censura quasi policial exercida pels estudiants i el sistema educatiu contemplat com a negoci no ens queda pas lluny i podem tenir la certesa que tot el que passi allà ens arribarà aviat corregit i augmentat. Potser la sèrie vol introduir massa temes en una durada que resulta breu i que resol millor les qüestions professorals que les personals, però sempre és un plaer contemplar el treball de Sandra Oh, a qui li queden molt bé els papers de dona atrafegada. Al seu voltant té alguns veterans infal·libles —Holland Taylor, David Morse o Bob Balaban— i apareix també en David Duchovny, (fent d’ell mateix) de qui descobrirem que té títols universitaris i que el seu cognom es pronuncia «ducofni».

«Dr. Death» (Starz) es basa en un «podcast» sobre el neurocirurgià Christopher Duntsch, un personatge real en el qual hi coincidien la incompetència, el narcisisme i la crueltat, i que va ser el causant de diverses morts i mutilacions en l’exercici de la seva professió. La sèrie descriu l’ardu procés que inicien dos dels seus col·legues i una jove ajudant del fiscal del districte per tal d’incapacitar-lo i impedir que continuï fent el mal. Francament costa d’entendre com aquest carnisser va sortir-se’n tant de temps amb total impunitat i, una vegada més, cal buscar-ne les raons en el sistema sanitari americà amb la seva dependència de les lleis del mercat i en el qual als hospitals els interessa ocultar els seus errors per mantenir la reputació. La sèrie és apassionant, tot i que arrenca amb lentitud i té en els continus salts temporals un seriós handicap que en dificulta la comprensió. Joshua Jackson, com el nefast doctor, fa un paperàs, d’aquells que l’obliguen a interpretar tant un jove universitari com un home madur castigat per la mala vida. L’acompanyen molt bé, en el paper dels metges que el persegueixen, Christian Slater i Alec Baldwin (un actor que millora cada any que passa). «Dr. Death» funciona també com argument dissuasiu contra la sanitat privada.

Tot Verdaguer

L’existència d’«Entre l’infern i la glòria» és una fita tan admirable com l’ascensió a un cim de més de vuit mil metres: no és gens freqüent que es publiqui una novel·la d’un miler de pàgines a la qual el seu autor, Àlvar Valls, l’hi ha dedicat els últims quinze anys. Unes xifres que susciten respecte sobre un tema també de categoria com és una biografia novel·lada de Jacint Verdaguer. Sense negar-li la importància a la figura de Mossèn Cinto, patriarca indiscutible de la literatura moderna catalana, és lícit preguntar-se si eren necessaris tants fulls per explicar la seva vida.

La novel·la s’articula a través d’una estructura que no és original, però que té una eficàcia comprovada: mentre un Verdaguer malalt passa els dies que precedeixen la seva mort a la Vil·la Joana de Vallvidrera el maig i juny de 1902, s’hi van intercalant en ordre cronològic diversos episodis de la seva biografia. Per descomptat no tots aquests fragments tenen el mateix interès i els que criden més l’atenció són els d’ambient exòtic (la seva feina com a capellà a sou d’una naviliera transatlàntica, els viatges per Europa i Terra Santa…) i molt especialment els dos anys que va ser suspès de l’exercici sacerdotal en l’enfrontament amb el bisbe Morgades, precedits per l’escena culminant d’un exorcisme practicat a una endimoniada. Encara així aquests moments àlgids se m’han fet una mica llargs; per no parlar de les activitats més «rutinàries» del mossèn —les excursions a gairebé totes les muntanyes del país, els saraus poètics i patriòtics i els retirs dedicats a la composició— que aviat perden l’atractiu de la novetat.

Queden les aproximadament quatre-centes pàgines dedicades als últims divuit dies del poeta a Vil·la Joana, una descripció que, tot fent una ràpida divisió, ja es veu que serà prolixa. No se’ns estalviarà ni un sol detall, ni del temps que fa, ni dels menús del malalt, ni de les nombroses visites, ni de les activitats de la cort que l’acompanya. Almenys aquestes pàgines de la primavera de 1902 tenen l’al·licient de l’enfrontament que s’entaula entre dos grups d’amics que es disputen el testament del poeta i carreguen tot el final de la novel·la amb un reeixit suspens.

El llenguatge del llibre té molt bon nivell i no desmereix del llegat de l’autor al qual vol honorar. La inclusió de poemes de forma diegètica, és a dir no intercalats, sinó integrats a l’acció pel recitat, la creació o la remembrança, m’ha semblat una forma molt natural de presentar l’obra sense forçar el relat. I, en general, els diàlegs m’han sonat força plausibles, cosa que no sempre succeeix a les novel·les bastides a partit de personatges trets de la realitat. Tanmateix l’autor cau sovint en aquell molest defecte del gènere històric, en el qual dues persones dialoguen per explicar-se coses que ja saben, només per informar el lector:

—A tu sí que t’havien de tallar el coll el dia de la Septembrina, quan van proclamar la Junta Revolucionària de Vic. ¿Recordes el cangueli que vas passar?

—I tant! —va reconèixer Collell—. Érem al Mercadal, i del cafè de ca l’Onclet va sortir aquella comitiva amb la bandera republicana, amb la franja morada, i una banda de música tocant l’himne de Riego. I jo tenia por que no em vinguessin a buscar per escabetxar-me, perquè dos anys abans, des de L’Eco, vaig tractar en Ramon Valls de fill espuri de Vic pel seu anticlericalisme i pel pamflet que feia córrer cada any burlant-se de la crida de les festes de Sant Miquel dels Sants, que l’any seixanta-vuit havies escrit justament tu. I en Valls acabava de ser nomenat president de la Junta!

En aquest fragment també es pot observar una altra de les característiques d’aquesta novel·la que és l’excés de dades. Álvar Valls té en marxa un projecte de cronologia verdagueriana que pretén establir, fins allà on sigui possible, què va fer mossèn Cinto cadascun dels dies de la seva vida. Suposo que ha volgut enquibir-hi tot el que en sabia fins el moment, encara que no sigui aquest el millor mètode per conèixer el personatge, ja que n’ofereix una visió externa més que no pas introspectiva. Potser aquí a l’autor li ha faltat l’audàcia que mostrava Jordi Lara envers Verdaguer al seu conte «Lo matí de ma infantesa» i, pel meu gust, una bona retallada en l’extensió del text tampoc li hauria anat malament. 

Misteriós assassinat a l’Upper West Side

«Only Murders in the Building» («Només assassinats a l’edifici») és una irresistible barreja de comèdia i misteri detectivesc escrita per Steve Martin i John Hoffman i que es pot veure a Disney+. La protagonitzen tres persones que no es coneixen, tot i que viuen al mateix edifici —un luxós bloc de pisos a l’Upper West Side—, però que comparteixen l’afició a escoltar un podcast sobre crims reals. Quan un jove veí apareix mort, suposadament víctima d’un suïcidi, els tres comencen a investigar sospitant que en realitat es tracta d’un assassinat. Amb aquest propòsit es posen a emetre un podcast —titulat com la sèrie— amb el que aconseguiran una inesperada audiència.

La gràcia de tot plegat és que, encara que predomini el to humorístic, la trama del misteri està molt ben portada, de manera que es combina sense fissures la lleugeresa amb l’emoció genuïna. Els guions, plens de giragonses i de falses pistes, són molt imaginatius. N’és el millor exemple el capítol setè, on no hi ha cap diàleg audible i el punt de vista pertany a un personatge sord-mut.

Steve Martin i Martin Short no són noms exactament infal·libles i d’entrada fan una certa por; però aquí estan ajustadíssims (i amb les pallassades molt ben controlades) en els papers d’un vell actor televisiu i un fracassat productor de Broadway respectivament. Selena Gomez, la tercera de l’equip, connecta molt bé amb els dos veterans. I al seu costat, altres intèrprets ben coneguts com Amy Ryan, Tina Fey, Maulik Pancholy i Nathan Lane. I… Sting, que continua essent tan mal actor com sempre.

Quan el pitjor que podem dir d’una sèrie és que el seu títol no té grapa, senyal que la cosa val la pena. Si us va agradar «Manhattan Murder Mistery» de Woody Allen, no us hauríeu de perdre aquesta «Only Murders in the Building». 

Filmoteca forçosa (57)

Stand by Me (Rob Reiner, USA 1986 (Filmin))

El final de la infantesa segons Stephen King. Emocionant, entranyable i perfectament interpretada pel jove repartiment. (8)

Punch-Drunk Love (Paul Thomas Anderson (USA, 2002 (Filmin))

La comèdia romàntica segons Anderson: excentricitat histèrica. N’hi ha prou a pensar en Adam Sandler emparellat amb Emily Watson per fer-se la idea. (6) 

Looney Tunes: Back in Action (Joe Dante, USA 2003 (HBO))

Looney Tunes —una de les millors coses que li ha passat mai a l’animació mundial— no sol tenir sort en la seva translació al llargmetratge, potser perquè noranta minuts de patacades acaben produint fatiga. Aquesta n'és potser una de les versions més acceptables, malgrat la inclusió insuportable de Steve Martin. (7)

Raiders of the Lost Ark (Steven Spielberg (USA, 1981(Amazon))

Malgrat els seus 40 anys d’edat continua tan fresca com el primer dia: el barem amb el que es mesuren totes les aventures filmades que li han vingut al darrera. (9)

The Last King of Scotland (Kevin Macdonald, Regne Unit 2006 (Disney+))

Versió manipulada del règim d’Idi Amin, a través del personatge fictici d’un metge càndid i mesquí. Sort de la modèlica composició que fa Forest Whitaker del dictador. (7)

School of Rock (Richard Linklater, USA 2003 (Amazon))

Pel·lícula inevitablement «feel good» sobre nens musicals, impossible de detestar malgrat la meva poca afició per Jack Black. Un punt afegit per Joan Cusack. (7)

My Fair Lady (George Cukor, USA 1964 (Movistar))

Adaptació una mica claustrofòbica d’un dels millors musicals de la història. La divina Hepburn no cantava; a més, convertir-la en una dama sembla una empresa francament trivial. (7) 

A Royal Night Out/Nit Reial (Julian Jarrold, Regne Unit 2015 (Filmin))

Les princeses Isabel i Margarida aprofiten les celebracions del Dia de la Victòria per fer un volt pel Londres nocturn i veure com viu la plebs. Com un episodi molt rosa i descafeïnat de «The Crown». (6)

El gust del sake (Yasujiro Ozu, Japó 1962 (Filmin))

L’últim film d’Ozu i un dels pocs que va fer en color. Magistrals enquadraments i una visió serena dels problemes que passen a totes les famílies. Malgrat tot, aquests homes que des de la barra del bar disposen de les vides de les seves dones m’ha ensopit una mica. (7)

Corpus Christi (Jan Komasa, Polònia 2018 (Movistar+))

Ningú com els polonesos per representar la crisi actual de l’església catòlica, aquí amb el drama fortament impulsat per l’actor Bartosz Bielenia. (8)

Aniversari infeliç

Sempre s’ha dit (amb fonament o sense) que els lectors ens dividim entre els partidaris de Tolstoi i els de Dostoievski. Jo m’he comptat sempre entre els primers, ja que totes les satisfaccions que m’ha proporcionat el noble Lev han estat degudament contrarestades per les decepcions que em reservava Fiódor. La veritat és que em costa Déu i ajuda comprendre el comportament dels personatges de Dostoievski, arrauxats i imprevisibles com una mala cosa. D’ells es poden esperar fluctuacions emocionals dignes d’un penell, amors assassins, suïcidis causats per la felicitat, odis pietosos i crims compassius, oxímorons de sentiments que suposo que s’han d’atribuir a allò tan inescrutable que hom anomena «ànima russa».

Tot i això, no dono Dostoievski per perdut —un autor que compta amb admiradors tan respectables no pot estar del tot malament— i hi insisteixo una vegada i una altra. La darrera, quasi coincidint amb el segon centenari del seu naixement, ha consistit en la lectura del llibre de contes «El somni d’un home ridícul» (Godal edicions, traducció de Marta Nin). Ja us avanço que no ha anat bé.

Els cinc contes, ordenats cronològicament, abasten un període que va des de 1847 fins a 1878. El volum s’inicia amb «Una novel·la en nou cartes» i, potser pel seu caràcter epistolar i per l’excés de retòrica dels corresponsals, m’ha costat d’entendre. Sort que al text de la contracoberta te l’expliquen i t’insinuen el seu to lleuger (un «vodevil»), de manera que el pots tornar a llegir amb l’actitud adequada.

A «Un cor dèbil» s’explica la història de dos joves, un d’ells és funcionari i li han encarregat una feina important que mai no acaba de completar, malgrat els esforços del seu amic que intenta evitar-li les distraccions. Es tracta d’un conte llarg amb una trama circular que m’ha exasperat una mica, com ho ha fet l’afecte bavós que s’expressen els dos amics contínuament:

—Bé, prou, ja n’hi ha prou! Jo soc així… Saps per què ha passat tot això? Doncs perquè tinc un bon cor. I em sap greu no haver-t’ho pogut dir com volia, i donar-te una alegria, una satisfacció, explicar-t’ho bé, fer-te’n partícip d’una manera apropiada… De debò, Arkaixa, t’estimo tant que si no hi fossis, em sembla que no em casaria pas, ni tampoc tindria vida en aquest món.

M’ha costat passar l’estona amb aquest parell de desequilibrats. Amb tot, l’ambient opressiu de l’administració i aquestes tasques d’execució impossible, que semblen prefigurar Kafka, juntament amb la procrastinació tan cara al meu cor, fan d’«Un cor feble» el meu preferit de la col·lecció.

«Un lladre honrat» s’inicia amb unes pàgines completament prescindibles que només serveixen per introduir l’Astafi Ivànitx, el que serà el narrador del conte. El relat incumbeix un brètol borratxo i mentider que s’instal·la a casa de l’Astafi i li complica la vida. Aquest, amb masoquisme típicament rus, li aguanta amb la millor de les predisposicions totes les males passades que li fan i fins i tot les perdona. Un capteniment incomprensible.

«Una noia dòcil» retrata el desigual matrimoni d’un prestador de diners amb una noia de setze anys, pobra i sense voluntat. L’antipàtica situació voreja l’estupre i no triguen a aparèixer l’adulteri, la malaltia, les pistoles, la bogeria i finalment la tragèdia, tot un programa. I per acabar, «El somni d’un home ridícul» que té el mèrit de ser veritablement estrany, amb un protagonista solitari i conscient de la seva ridiculesa que decideix suïcidar-se. Amb la pistola a la mà s’adorm i té la visió d’una illa utòpica on regna la pau i la bellesa. La seva presència introdueix la corrupció en aquesta societat aparentment ideal i quan es desperta abandona la idea de matar-se i esdevé un defensor de la bondat humana. Tot plegat molt substanciós i fins i tot profund, però si em voleu explicar alguna cosa, eviteu si us plau el simbolisme, les visions i els somnis. 

Com podeu comprovar no n’he sortit gaire content de l’experiència i esperaré alguns mesos més per reincidir. De moment, per molts anys senyor Dostoievski!

[La coberta, anacrònica i especialment lletja, mereix menció apart.] 

Plors i rialles en el regne de les tenebres

En sengles ocasions ja vaig expressar la meva devoció per «What We Do in the Shadows»/«El que fem a les ombres» (HBO), la que considero la millor comèdia televisiva actualment en funcionament. La tercera temporada —que no sabria dir-vos si és millor o pitjor, però que ha satisfet totalment les meves expectatives— s’inicia dies després de la gran massacre que tancava la temporada anterior. Contra tot pronòstic i degut a la desaparició de gran part dels seus membres, Nandor i Nadja són nomenats membres de ple dret del Consell Vampíric. A molts capítols d’aquesta temporada veurem com aquests dos es desempalleguen en les seves funcions oficials, mentre Laszlo i Colin Robinson se les campen pel seu compte com a insòlit duet. Guillermo, mentrestant, és ascendit de criat a guarda-espatlles, tot i que a l’hora de la veritat acaba fent d’home per a tot, com de costum.

Confessaré que els moviments de càmera bruscos (figura que estem veient un reportatge documental) i la foscor ambiental obligada per la temàtica dificulten de vegades la comprensió del que està passant, o sigui que diria que aquest programa millora després d’un segon visionat. No detallaré gran cosa del contingut de la temporada, només avançaré que hi ha una sirena, homes-llops, aeròbic i la reaparició de personatges que crèiem desapareguts. El capítol quart en el qual se’n van tots a Atlantic City convidats pels veïns m’ha semblat particularment sucós. El final de temporada troba els vampirs dispersos als dos costats de l’Atlàntic; preguem perquè la quarta (ja aparaulada) arribi ben aviat. 

Veig que ha tingut molt d’èxit la minisèrie d’horror «Midnight Mass»/«Missa de mitjanit» (Netflix). N’és el seu autor Mike Flanagan, que ja havia perpetrat una versió irreconeixible de «La maledicció de Hill House» de Shirley Jackson. L’acció té lloc en una petita illa habitada per una comunitat de pescadors on torna un fill pròdig que ha passat quatre anys a la presó. Paral·lelament un jove i carismàtic capellà ha arribat per substituir el vell pastor que va emmalaltir durant un viatge.

No rebentaré la natura de l’horror que s’instal·la al poble, però sí diré que es barreja inextricablement amb la devoció religiosa dels parroquians. A mi, aquestes comunitats que mesuren la bondat dels seus membres per l’assistència al servei dominical, d’entrada ja m’omplen d’aprensió. O sigui que no em farà pena tot el que els passi per culpa del seu fanatisme. Tot i això cal reconèixer que el guió presenta un cacau teològic que mereixeria un munt d’explicacions suplementàries.

Com que és una sèrie d’inici reposat i molt dialogada, hi ha qui l’ha considerat profunda, encara que és més aviat ensopida. Ensopida fins que ja no ho és i acaba com el rosari de l’aurora d’una forma que no admet disseccions. La presència de Henry Thomas (el que fou el nen d’E.T.) esdevé la cirereta del meu disgust.

Miscel·lània Chirbes

Inèdit fins prop de la quarantena i amb un reconeixement massiu que li va arribar relativament tard, el prestigi de Rafael Chirbes no ha deixat de créixer després la seva mort prematura, prestigi al qual ha contribuït la publicació pòstuma de la colpidora novel·la «Paris-Austerlitz». S’hi afegeix ara l’aparició del primer lliurament (de dos) dels seus diaris personals [«Diarios. A ratos perdidos 1 y 2», Anagrama, octubre de 2021], el que comprèn anotacions realitzades entre 1984 i 2005.

En consonància amb un període de temps tan extens, la natura d’aquests diaris varia considerablement des de l’inici fins les últimes pàgines. Els primers quaderns els escriu un Chirbes encara inèdit i que dubta sobre la viabilitat de la seva carrera com escriptor. Trobarem aquí els textos més impúdics i descarnats, tant en matèria sexual (que és descrita sovint de forma gràfica), com en consum de drogues i alcohol, a més de detalls molt íntims de la seva mala salut de ferro. També podrem seguir fragmentàriament les etapes de la seva relació de sexe i dependència amb el seu amic François, una peripècia que lliga directament amb el contingut de la novel·la «Paris-Auterlitz».

De totes maneres a partir de la dècada dels 90 les referències a la vida personal esdevenen més escasses i les entrades del diari es converteixen en un comentari de lectures (i en menor mesura de cinema). Els llibres dels que escriu Chirbes pertanyen en bona part a la gran tradició literària, amb noms com els de Balzac, Proust, Mann, Musil o Broch. Aquests dies la premsa anava plena de fragments de la demolidora crítica que va fer l’autor a una novel·la històrica d’Arturo Pérez-Reverte. Per no induir a confusió, caldrà aclarir que aquest vidriol (molt ben raonat per altra banda) constitueix més una excepció que una norma i que, qui busqui en aquests diaris satisfer les seves ganes de safareig, en sortirà decebut.

No tot són lectures però en aquesta segona part. Hi ha per exemple un quadern dedicat a un viatge promocional a Alemanya i Suïssa que combina la literatura de viatges amb un detall de la manera com contemplava l’autor el seu ofici (del que sempre es mostrava particularment insegur). M’han semblat molt interessants les seves vivències quan, ja en la maduresa, torna a viure en el País Valencià i descriu les sensacions que li produeix la recuperació de la llengua materna. En canvi, l’opinió que té dels seus conterranis en algunes d’aquestes planes segurament no li guanyaran cap simpatia. Curiosament, per a algú que durant molt de temps es va guanyar la vida escrivint a una revista gastronòmica, les mencions a cuines i restaurants són gairebé anecdòtiques.

Malgrat que ens assegurin que la publicació d’aquests diaris comptava amb l’autorització de l’escriptor, hom queda sempre amb un lleuger matís de dubte, atès el contingut tan íntim d’algunes entrades. En tot cas, l’alta qualitat de tots els textos que conté el volum és suficient per dissipar qualsevol reticència i recomanar-lo a tots aquells a qui interessi les absorbents relacions entre literatura i vida. 

Filmoteca forçosa (56)

The French Dispatch (Wes Anderson, USA 2021 (Aribau))

Quatre històries, tres formats de pantalla, blanc i negre, color, còmic de línia clara, desenes d’actors coneguts (de vegades sense frase) i un doll continu d’informació. Impossible començar a copsar-la en un sol visionat. Ets un veritable fan d’Anderson?, aquesta n’és la prova de foc. (8) 

El buen patrón (Fernando León de Aranoa, Espanya 2021 (Renoir))

Ben escrita i molt ben interpretada. Es veu amb gust, però el seu missatge és un xic banal. (7)

No Sudden Move (Steven Soderbergh, USA 2021 (HBO Max))

Elaborada intriga criminal, molt ben escrita i amb un repartiment de primera (Don Cheadle, Benicio del Toro, John Hamm, Ray Liotta…) Entreteniment ideal per a una tarda festiva. (7)

French Exit (Azazel Jacobs, USA 2020 (Movistar+))

Tragicomèdia excèntrica sobre hereva arruïnada que es muda a París per suïcidar-se. Amb prou feines Michelle Pfeiffer la fa mig suportable. (6)

Ready or Not/Nit de Noces (Matt Bettinelli-Olpin i Tyler Gillett (USA 2019, Disney))

Comèdia d’horror grotesc i sanguinari, molt recomanable per fer Halloween tot l’any. Sensacional Samara Weaving. (7)

Madres paralelas (Pedro Almodóvar, Espanya, 2021 (Aribau))

El to progressivament seriós del manxeg fa que grinyolin els seus girs melodramàtics. Molt bé per Penelope Cruz i bravo per la part que parla de memòria històrica. (7)

The Last Duel (Ridley Scott, USA 2021 (Balmes))

Tediosa reconstrucció d’una violació del segle XV, on la contraposició de les tres versions d'una mateixa història no aporta res de nou. La batussa final és espectacular, això sí. (6)

No Time to Die (Cary Fukunaga, Regne Unit 2021 (Balmes))

Molt llarga, amb una trama confusa i un dolent (Rami Malek) mediocre. El sentit de l’humor és pràcticament absent i per acomiadar el Bond de Daniel Craig han optat per la tragèdia. Per què insisteixen a posar herois tràgics dins del cinema d’evasió? (6)

Judas and the Black Messiah (Shaka King, USA 2021 (Movistar))

Basada en la història real d’un infiltrat en els Panteres Negres a Chicago durant els anys 60. Molt bones interpretacions de Daniel Kaluuya, Lakeith Stanfield i Dominique Fishback, molt bones intencions i escassa grapa dramàtica. (6)

Santiago de Cuba, Nova Zelanda o Sao Paulo

No acabo d’entendre perquè Filmin ha decidit estrenar-se en el terreny de les produccions televisives amb una cosa tan anodina com l’adaptació de la novel·la de Carlo Padial «Doctor Portuondo», que ha escrit i dirigit Padial mateix. Em fa l’efecte que la psicoanàlisi és una teràpia que a casa nostra no té gaire predicament i la coneixem més aviat pel cinema i la televisió d’Estats Units (i l’Argentina!). No sé si a un espectador estàndard és una qüestió que li produeixi gran interès. Igualment, per retratar la figura d'un neuròtic a qui vulguem acompanyar al llarg del seu tractament, cal un personatge que vagi més enllà del tòpic jove sense ofici i amb ínfules artístiques. No ajuden tampoc una trama mínima que no sembla anar enlloc i una ambientació fosca i opressiva, amb escassos exteriors i encara menys escenes diürnes.

Aquest doctor Portuondo, diu que basat en un psicoanalista real, apareix sempre arbitrari i arrauxat, propens a proferir epigrames dignes de Paulo Coelho i amb mètodes directament denunciables al col·legi pertinent. Ni la professionalitat de Jorge Perrugorría (l'element prestigiós de la sèrie) aconsegueix salvar un personatge que no hi ha per on agafar-lo. Reconec que la interpretació de Nacho Sánchez com a Carlo i Olivia Delcán com la seva nòvia queden molt per damunt del to general, el que no deixa de ser un balafiament innecessari.

Una pena, tot plegat, que a casa som molt de Filmin i és la plataforma de la qual en traiem més profit.

De vegades val més prescindir d'un excés d'ambicions i conformar-se amb que la cosa rutlli. És el que passa a la comèdia "Starstruck" (HBO max) que narra amb gràcia les successives i frustrants trobades entre una noia sens ofici ni benefici i un famós actor de pel·lícules d'acció. Sí, l'argument pot recordar el de "Notting Hill" (amb el gènere invertit i traslladat a Hackney, al nord-est de Londres), però els protagonistes són una mica més terrenals que els estel·lars Julia Roberts i Hugh Grant, el que facilita la proximitat de l'espectador. En particular la comediant neozelandesa Rose Matafeo (que és també la guionista) està dotada d'una simpàtica vis còmica que de seguida predisposa favorablement. Si afegim que hi ha química entre els protagonistes, crec que ja no es pot demanar més. Els sis capítols passen volant. Hi haurà segona temporada.

Diria que la història de la dona trans que, tot just quan comença a trobar el seu lloc en el món, es veu agraciada amb l'aparició d'un fill del que desconeixia l'existència, ja ens l'havien explicada més d'una vegada. Ja podem preveure que després d'un temps de reticència i negació la protagonista acabarà assumint la seva inesperada paternitat i fins i tot la gaudirà. I això és exactament el que passa a "Manhãs de Setembro" (Amazon) per a sorpresa de ningú, amb el protagonisme de la cantant soul Liniker.

Més que en l'originalitat els seus punts d'interès s'han de buscar, per exemple, en la seva ambientació a la metròpoli de São Paulo, en els barris populars que retrata, en una economia precària però plena de gestos solidaris i en una actitud davant del sexe força desinhibida. Aquesta és una d'aquelles sèries que ens permet fer turisme cultural des del sofà de casa mentre fem dissabte a l'armari dels nostres prejudicis. Serveix també per conèixer l'existència de la cantant Vanusa, recentment desapareguda i a la qual la sèrie ret homenatge.