«Palomar» de 1983 va ser l’últim original que Italo Calvino va publicar en vida (no és un llibre pòstum, com he llegit en algun lloc). Es tracta d’un títol inclassificable —com passa amb gran part de la seva obra tardana— format per proses breus que oscil·len entre l’assaig literari i el relat. Ja el títol, que remet a un famós observatori de Califòrnia (però també a la paraula italiana «palombaro», que vol dir «bussejador»), ens indica la natura del senyor Palomar, el seu protagonista, un home que observa i a la vegada aprofundeix en tot el que troba al seu voltant. Aquest home silenciós del que desconeixem les circumstàncies personals (només sabem que té dona i una filla) passa els dies analitzant tot el que veu, però també el que olora i sent. Per tant «Palomar» és abans que res un tractat sobre la percepció a través dels sentits, tot i que aquestes sensacions derivaran després en reflexions antropològiques i culturals, per acabar suscitant especulacions sobre el temps, la identitat i l’univers. El que meravella d’aquest llibre és la seva capacitat, tot partint d’un fet proper —el sol reflectit sobre les ones, les girafes del zoo, l’exhibició d’embotits a una xarcuteria— de dur-nos fins a territoris nous i inesperats.
Tot i que Palomar moria a la darrera frase del llibre, Tina Vallès, que n’és una lectora insistent, ha decidit ressuscitar el personatge al seu «El senyor Palomar a Barcelona» (Llibres Anagrama, setembre 2021) i enviar-lo a la nostra ciutat l’agost de 2019 en companyia de l’esposa i de la filla. Palomar, ja havia estat abans a Barcelona, com ho demostra el capítol «El goril·la albí» de «Palomar», però en aquella ocasió havíem suposat que es trobava de vacances. Ara però llogarà un pis durant tot un any i, mentre la filla estudia a un institut i la muller es conforma a fer-li d’apèndix, ell exercirà d’observador en aquest nou escenari desconegut.
El seu projecte semblarà menys arbitrari, si ens assabentem que aquests textos van néixer com la continuació d’un encàrrec que la revista «Time Out» va fer a Tina Vallès i del qual en sortiren quasi una dotzena d’articles sobre les aventures de Palomar a la nostra ciutat entre setembre de 2018 i juliol de 2019. L’autora va decidir llavors prosseguir amb el personatge, tot escrivint «un llibre retrat, o, si ho voleu, una novel·la sense argument.» No podia sospitar la pandèmia que dominaria els mesos següents i la influència que exerciria sobre la seva obra.
Potser per aquest origen híbrid entre «Time Out» i Calvino «El senyor Palomar a Barcelona» adopta la forma d’una crònica urbana on el costumisme que és inherent al gènere es veu dissimulat per un observador que tendeix al caborieig especulatiu. I, si el Palomar de Calvino bastia les seves elucubracions amb el material que l’atzar li anava oferint durant el dia a dia, l’homòleg de Vallès participa activament en la recerca d’unes experiències determinades, el que m’ha fet pensar en els experiments de la conceptual Sophie Calle o en les «contraintes» (restriccions) de l’OULIPO. Així, Palomar no agafa el metro per anar a un lloc determinat, sinó que un dia decideix «experimentar el metro», per la Castanyada se’n va a buscar l’únic castanyer que hi ha al cementiri de Montjuïc o bé per la Diada de Catalunya clava la mirada en la flama del Fossar de les Moreres entre les 17:14 i les 17:15.
Són activitats bastant arbitràries que sovint no condueixen a cap revelació de pes, i aquí no puc deixar de pensar com contrasta això amb els resultats que assoleix Calvino. Perquè, encara que Vallès escrigui a una nota final «No és una segona part del «Palomar» calvinià, és un altre Palomar, que he volgut traslladar a Barcelona durant un any…», com si volgués desactivar les comparacions, és inevitable fer-les quan el mateix llibre s’hi presta amb paral·lelismes evidents. Prenem per exemple «La sina nua» de «Palomar», on el nostre antiheroi passeja per la platja i passa ran d’una noia jove que pren el sol en «top-less». Un cop l’ha deixada enrere, no queda satisfet del capteniment que ha mostrat davant d’ella. En el seu cap han entrat en conflicte les pulsions eròtiques, el «voyeurisme», el pudor, la civilitat, la laxitud moral i el respecte a la intimitat. Recula tot intentant donar una imatge millor de si mateix. Queda igualment insatisfet i hi torna a passar una i altra vegada, modificant cada cop la seva actitud, fins arribar a una conclusió de to humorístic que ja es veia venir.
El fragment «Disfressa de tigre» d’«El senyor Palomar a Barcelona» té un mecanisme similar a «La sina nua», però en un context molt diferent. Ara és Carnaval i, quan el senyor Palomar surt al carrer es topa amb una dona disfressada de tigre que seu en un banc i plora. Palomar passa pel seu davant diverses vegades tot assajant la millor manera d’estar a l’altura de l’insòlit espectacle, contemplant-la unes vegades com a dona, altres com a tigre i altres com a una disfressa (curiosament el plor, fa com que no el veu). El relat acaba amb un estirabot, gairebé igual que el de Calvino. Però, mentre que la forma «correcta» de contemplar un cos nu a la platja és un problema que tots ens hem hagut de plantejar donades les circumstàncies, en la dona-tigre que plora hi ha l’artificiositat d’un cas concret però infreqüent que no va més enllà de qüestionar els límits de la disfressa.
L’estil de Tina Vallès em continua encisant, amb petites troballes expressives i símils afortunats. Sovint sona bonic com un encanteri: «I de seguida és al carrer Palomar, el senyor Palomar. Hi és s’hi passeja i mira cap endins, o sigui, pensa, mentre el nom se li refà, des de la pe alta com un llum de peu fins al seient flonjo de la erra. I amb el nom, ja li ve el món.» Però, si la lectura és agradable, el pòsit que deixa aquest «Palomar» és entre lleuger i críptic, molt deliberat però amb poca substància.
