dimecres, 18 de maig del 2022

Servei públic


Els que no vam viure als Estats Units durant la dècada dels seixanta, vam descobrir l’existència de la divulgadora gastronòmica Julia Child a través del film «Julie & Julia» (Nora Ephron, 2009), una comèdia millor del que es podria esperar i amb una gran interpretació (més) de Meryl Streep. Al final de la pel·lícula, després d’innombrables peripècies per dominar els secrets de la gastronomia francesa, Child escrivia un llibre de receptes destinat al públic americà i aconseguia un èxit inesperat.


La sèrie «Julia» de HBO Max comença en certa forma on «Julie & Julia» acabava, amb la cuinera aficionada preparant una truita en directe, mentre presenta el seu llibre «The French Chef» a la WGBH, el canal de televisió pública de Boston. La positiva experiència anima Julia a proposar a la cadena un programa setmanal de cuina plantejat com un servei didàctic per a les mestresses de casa americanes. Després de vèncer algunes reticències —de les seves editores, dels directius de la televisió, del seu propi marit—, Child aconsegueix debutar i aviat es converteix en un dels personatges televisius més populars i influents, iniciant així una triomfal carrera de més de tres dècades.


La veritat és que aquesta història no dona per omplir vuit episodis de 45 minuts i als guionistes els ha calgut afegir-hi una mica de palla, però tota la sèrie té una factura tan amable i positiva que és un d’aquells casos rars que no li trauries res. Potser l’element més discutible és la presència d’una jove productora del programa de raça negra (Adriane Lenox), un personatge fictici que no hagués pogut ocupar aquest càrrec a principis dels anys 60. Encara que la seva introducció sigui benintencionada i es faci servir per denunciar discriminacions per qüestions de raça i gènere, no deixa de ser un anacronisme que distreu.


Pel que fa a tota la resta, «Julia» és una delícia, fidelment ambientada en els colors optimistes d’una il·lustració de Norman Rockwell. Amb dos magistrals actors de caràcter —David Hyde Pierce i James Cromwell— i tres senyores divines —Bebe Neuwirth, Fiona Glascott i Isabella Rossellini. Però sobretot una immensa Sarah Lancashire («Happy Valley»), que adopta perfectament els aires de matrona i la peculiar forma de parlar de la cuinera original, però que transmet també la seva afabilitat, la seva falta de pretensions i el seu encomanadís hedonisme. Lancashire fascina i enamora: no m’hagués importat veure-la protagonitzar uns quants capítols més. No gosaré dir que «Julia» és una de les sèries de l’any, però és indiscutiblement amb la que ens ho hem passat més bé. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada