dijous, 5 de maig de 2022

Primer amor


No fa gaire vaig llegir el primer volum de la sèrie de novel·les gràfiques «Heartstopper» d’Alice Osman i vaig concloure que, malgrat el seu èxit entre la canalla dels instituts, no feia per a mi tal dosi d’edulcorant i una estètica tan refotudament bufona. Inesperadament l’adaptació que ha fet la mateixa Osman per a Netflix amb personatges de carn i ossos, tot i ser molt fidel a l’original, presenta un atractiu d’espectre molt més ampli. Possiblement n’és el motiu la facilitat d’empatitzar que ofereixen un parell de protagonistes totalment reals que contrasten amb l’estilització «cuqui» dels còmics. De fet, són aquests detallets afegits digitalment —cors, fulles, papallones…— el que més m’irrita de la versió de Netflix. 



La història que explica «Heartstopper», tan específica com universal, és la de Charlie, un adolescent gai que fa poc que ha sortit de l’armari i que, ran d’un contacte casual, se sent atret per Nick, un popular jugador de rugby d’un curs superior. L’amistat entre els dos nois els omplirà gradualment de confusió, especialment quan Nick, que sempre s’havia considerat heterosexual, comenci a sentir una tendresa especial envers el seu amic.

En resum un típic relat d’amor adolescent, si voleu, amb els seus dubtes, gelosies, pors, vergonyes, i passos en fals, amb l’únic fet diferencial de la inseguretat en la tendència sexual d’un d’ells. La sèrie acompanya els seus personatges amb un ritme pausat i respectuós, sense abusar dels estereotips, fins i tot quan apareix l’inevitable homòfob buscaraons. A diferència d’altres programes sobre aquesta franja d’edat, aquí no hi ha alcohol, ni drogues, ni sexe (més enllà d’algun petó). Tot és d’un candor un xic irreal, però que és útil per despullar els sentiments que, al cap i a la fi, és el que aquí importa.

Tant Joe Locke (Charlie) com Kit Connor (Nick) són absolutament creïbles en la seva naturalitat, amb un atractiu on hi juga molt la seva evident innocència. Al seu voltant una colla d’amics i aliats, per demostrar que no estan sols i un paper de mare, molt petit, per a Olivia Colman, on demostra com és de gran aquesta actriu.

«Heartstopper» hauria de ser de visió obligada per a tots els adolescents, perquè mostra de forma molt clara com tots necessitem que ens deixin una espai lliure de prejudicis per poder créixer. Però els adults que la segueixin no perdran el temps: potser recordaran moments oblidats de la joventut o envejaran unes possibilitats de relació que ells no trobaren a l’institut. El que és segur és que la majoria deixarem caure alguna llagrimeta amb les penes i alegries d’en Nick i en Charlie.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada