dilluns, 7 de novembre de 2022

A casa de l’enemic


A Tehran (dues temporades a Apple TV+) una agent del Mossad (Niv Sultan) s’infiltra a la capital de l’Iran amb la intenció de desactivar un reactor nuclear. Les coses se li compliquen i, mentre prolonga l’estada, li surten altres feines pròpies de l’espionatge, de manera que no troba l’hora de tornar a casa. Tehran és un exemple bastant típic de sèrie d’espies, amb una protagonista que s’ha de moure en un entorn hostil en un inacabable joc del gat i la rata. Diria que de vegades les seves decisions (i les d’altres personatges) semblen estúpides o molt estúpides, però segurament si actuessin de forma més racional la història seria molt més breu. Ja se sap que el destí de la majoria de sèries és allargar-se més enllà de les seves possibilitats.


Si Tehran té alguna particularitat és que es tracta d’una sèrie israeliana que pretén retratar la realitat dels seus arxi-enemics iranians. No se li pot exigir per tant ni fidelitat documental —el «Teheran» de la producció és en realitat Atenes—, ni equanimitat política. Així, que el primer que vegi la super-agent en arribar al país sigui una execució pública, tant es pot prendre com un fet quotidià del règim que com un insidiós detall propagandístic sionista. Es fan poques referències religioses, però sí que hi apareixen els sinistres policies de la moral, dels quals tant se’n parla aquests dies. També s’hi veuen joves dissidents que carden i es droguen, com vam fer nosaltres quan érem progres, i fills de bona família que també ho fan, però darrere les parets d’un xalet amb piscina.


Resulta interessant descobrir l’existència dels jueus iranians que es van veure obligats a exiliar-se a Israel, com és el cas de la protagonista. No resulta tan entenedor el poti-poti de llengües, que barreja hebreu, persa i anglès sense cap criteri detectable. Una altra qüestió no gaire clara és la presència de Glenn Close a la segona temporada. L’actriu americana, tot i que no té cap relació coneguda amb el país, es veu obligada a dir algunes frases en farsi per interpretar un paper que no li ofereix cap ocasió de lluïment. Les bones llengües afirmen que Close era una fan de la primera temporada de la sèrie; serà això.


Malgrat que t’has de prendre la informació geopolítica de Tehran amb escepticisme i que alguns girs de guió són difícils d’entomar, no es pot negar que la sèrie proporciona bons xuts d’adrenalina en uns entorns que se surten de l’usual. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada