divendres, 4 de novembre de 2022

Comiat a la innocència

 

De tant en tant és d’agrair que la loteria del Nobel premii algun autor mitjanament conegut, amb un grapat de títols traduïts a la nostra llengua,  amb un estil relativament accessible i unes obres d’una brevetat que en facilitin el tast. Totes aquestes condicions es compleixen amb Annie Ernaux, ben servida per les traduccions de Valèria Gaillard a Angle Editorial amb quatre títols editats des del 2019. Com a targeta de presentació d’aquesta escriptora desconeguda per mi he llegit Memòria de noia, publicada originalment l’any 2016, per la senzilla raó que ha sigut el primer títol que m’ha caigut a les mans.


Segons vaig entendre llegint una entrevista amb la traductora Gaillard, Ernaux es dedica en cadascun dels seus llibres a descriure un dels fets fonamentals de la seva vida, com si hi apliqués una lent d’augment que li conferís una entitat pròpia. En el cas de Memòria de noia es podria dir que és la crònica de la pèrdua de la virginitat. Abasta el final de la dècada dels cinquanta, s’inicia amb les seves primeres experiències sexuals i acaba dos anys més tard amb el desflorament per part del que seria el seu marit.


L’Annie dels divuit anys és una jove catòlica, filla única d’uns botiguers de províncies, amb una vida reclosa i un punt d’orgull intel·lectual. La seva experiència com a monitora en unes colònies d’estiu per a infants la posarà en contacte amb altres nois i noies de la seva edat i es lliurarà incondicionalment a un monitor una mica més gran que ella. Ernaux amb distància analítica i sense una gota de sentimentalisme rememora les humiliacions viscudes en un amor no correspost i les burles cruels dels seus coetanis, molt més experimentats que ella. Certament hi ha valentia en la narració descarnada d’uns fets que es produïren més de mig segle enrere i pels quals l’escriptora no mostra cap pietat. 


Paral·lelament contraposa la noia que fou l’any 58 amb l’anciana que escriu aquesta memòria el 2016, tot intentant posar-se dins del cap d’aquella que ja no existeix. Malgrat l’ajuda de cartes de l’època i del testimoni d’alguna amiga, la pretensió d’aconseguir una epifania tardana es revela més com una estratègia literària que com una eina d’autoconeixement. Tanmateix el llibre és un testimoni valuós de la mentalitat de les noies i del jovent en general durant els anys que precediren la revolució sexual.

    ¿Com fer per retrobar l’imaginari de l’acte sexual tal com sura en aquest jo al llindar de les colònies?

    ¿Com ressuscitar aquesta ignorància absoluta i aquesta espera del que aleshores és tot allò desconegut i tot allò meravellós de l’existència —el gran secret xiuxiuejat des de la infància però que aleshores no està descrit ni mostrat enlloc? Aquest acte misteriós que introdueix al banquet de la vida, a l’essencial —Déu meu, sobretot no morir abans—, i sobre el qual pesen la prohibició i l’espant de les conseqüències durant aquells anys Ogino, els pitjors en tant que fan brillar la temptació de vuit dies de «llibertat» per mes, just abans de la regla.

Il·lustratiu, llegidor i una mica fred, Memòria de noia serveix, si més no, per fer-se una idea de la literatura introspectiva i enganyosament simple d’Annie Ernaux.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada