La intrusa

Fa dies que a la Diana els amics i els parents la troben com desajustada, amb algun desequilibri intern. Finalment es posa en mans d’una tia seva de Lleida, que l’embarca en un viatge d’exploració pel seu interior, tot entrant-hi pel melic. Així d’estrafolari és l’inici de La intrusa d’Irene Pujadas (l’altra editorial, gener del 2025), una novel·la d’aventures fisiològiques que no té res a envejar als deliciosos clàssics Viatge al·lucinant de Richard Fleischer o El xip prodigiós de Joe Dante, o a la televisiva Era una vegada el cos humà. Però, tot i que el periple de Diana té un cert rerefons anatòmic, el lector n’extraurà escassos coneixements científics. Trobarà això sí un munt de personatges pintorescos i obsessius, cosins germans dels del País de les Meravelles de Carroll, i arquitectures compartimentades i de funcionament abstrús com al castell de Kafka. Malgrat tot aquest gavadal de referències —afegiu-hi la bifurcació de cossos i ments de la sèrie Severance—, La intrusa és una obra que respira originalitat i frescor. 

El seu llenguatge és ric, desimbolt i col·loquial, proper de vegades a les repeticions dels contes infantils. Va ple d’expressions populars, però també d’imatges poc fressades, amb una juxtaposició brillant dels adjectius i els conceptes. 

Vivia bé? Aquesta no era la pregunta. Volia viure millor? Esclar que volia viure millor. Per qui l’heu pres? Que no ho voleu, vosaltres? En aquella època tothom buscava la millora, el bé, la bondat. Eren idees higièniques i majestuoses.

Flotava en l’aire una desmillora, una crossa, una coixesa d’esperit. (…) Era com si estigués una mica torta, com si de cop tingués una cama més curta que l’altra, com si a la seva ànima li faltés calci. 

Com sol passar amb les novel·les episòdiques —i aquesta ho és, fins i tot amb la inclusió d’una mena de Sancho Panza que acompanya la Diana, l’aptònim Fidel— no importa tant l’evolució dels personatges al llarg de l’arc argumental, com l’acumulació d’experiències (i sorpreses!) a cadascuna de les aventures individuals. Per això qui busqui que del viatge —apart d’una manera per sortir del cos on la Diana es troba atrapada— se’n desprengui un alliçonament moral o algun tresor d’introspecció, arribarà al final força decebut. Tot i que els negociats que gestionen els nostres sentiments i records, tal com els descriu Pujadas, no deixen de produir en el lector el reconeixement d’una mecànica interna ben coneguda. Per contra, qui es deixi dur per les mil vicissituds de la peripècia, pels encanteris del llenguatge i per les troballes felices (condimentades d’un toc amarg i escèptic), o sigui per uns recursos literaris de primera magnitud, sortirà de la lectura plenament satisfet i amb ganes de més. En el meu cas m’afanyaré a trobar Els desperfectes, l’anterior llibre de contes de l’autora. I a llegir-lo.

Cada dia, abans d’abaixar el ritme, la Diana regalava una prèvia de la història següent, com qui tira la mà i amaga la pedra. Demà, la Lluna, deia; demà, el canvi d’hora; demà, l’existència de diferents divises; demà, els coordinadors d’intimitat; demà, les infeccions parasitàries; demà, la imaginació; demà, les tècniques de defensa de les mofetes; demà, les classes socials; demà, l’Antic Testament; demà, una descripció acurada de la cara de la meva estimada mare; demà, els sindicats; demà, els bessons i els trigèmins; demà, més i millor. Quan els guardes marxaven, la Diana i el Fidel es quedaven en silenci. Era un silenci amb molta presència, dens com estar sota l’aigua. El Fidel li acariciava les cervicals i la Diana s’adormia a l’instant.