No és bo que l’home estigui sol (i la dona tampoc)

La panxolina de Farrell i les ulleres de Weisz!!!

Pocs narradors d’històries rares resulten tan suggeridors com el grec Yorgos Lanthimos a qui vam descobrir amb la demolidora «Caní». Ara s’estrena la seva primera cinta parlada en anglès (i una mica de francès) «The Lobster» (Llagosta), que va obtenir el Premi del Jurat a Cannes 2015.

La faula, que no queda clar si ens parla d’un futur proper o d’una realitat distòpica, presenta una societat on no està admesa la solteria i l’aparellament és obligatori. David (Colin Farrell), un arquitecte acabat de separar, arriba a un estrany establiment amb format d’hotel on tindrà 45 dies per trobar un nou amor. Si no ho aconsegueix, serà convertit en l’animal de la seva predilecció (la llagosta de mar en el seu cas). Durant la seva estada, descobrirà l’insòlit funcionament de la institució, farà noves coneixences i aprendrà en molt didàctiques sessions els avantatges de formar part d’una unitat de dos.

Tota aquesta primera part del film que desenvolupa els entrellats del sistema constitueixen una meravellosa marcianada amb grans cops d’humor sec i sarcàstic. El fet de presentar les relacions amoroses com una simbiosi de conveniència, on les afinitats electives es redueixen a tenir algun defecte en comú (la coixesa o la tendència que et ragi sang del nas, per exemple) despulla de forma despietada els conceptes convencionals sobre els nostres afectes i planta càrregues de profunditat que reverberaran més enllà del final de la pel·lícula.

Durant la segona hora, quan el protagonista fuig de l’hotel, s’uneix a la guerrilla celibatària i s’enamora d’una atractiva miop (Rachel Weisz), l’argument perd una mica de nord i pistonada, potser perquè el factor sorpresa ha quedat seriosament disminuït després de les portentoses revelacions de la primera part. Encara hi haurà lloc per escenes tan intel·ligents, com la de l’atac a l’hotel, on es presenta en societat quelcom que bé es podria definir com terrorisme amorós.

El repartiment és ple d’actors prestigiosos, tots lleugerament desmillorats, com si es volgués demostrar que la bellesa no té res a veure amb l’amor. Apart dels citats Farrell i Weisz, hi trobareu l’últimament omnipresent Léa Seydoux (ullerosa), i a Ben Whishaw, Olivia Colman i John C. Reilly. Obligats a actuar de forma mecànica i amb els sentiments a foc lent, no tenen gaire oportunitat per lluir-se, o així m’ho ha semblat. Contribueixen a l’atractiu de «The Lobster» pintoresques localitzacions a la costa d’Irlanda i una banda sonora farcida (potser massa) de música per a cordes intenses de Stravinsky, Shostakovitx, Schnittke i Beethoven.

«The Lobster» no ofereix un arrós amb llamàntol apte per a totes les taules i segurament provocarà divisió d’opinions (dues dames, durant la sessió de les quatre, a la qual vaig assistir amb altres deu espectadors temptatius, fugiren esperitades quan ja havien transcorregut dos terços de la pel·lícula). A mi m’ha divertit, m’ha intrigat i m’ha excitat les neurones. Si «Ocho apellidos catalanes» esdevingués antimatèria, tindríeu davant dels nassos «The Lobster». Ara us toca escollir.

La forja d’un dinosaure

A aquestes altures ja tenim ben assumit que Píxar no és la infal·lible fàbrica d’obres mestres que va ser en el seu dia i que, per tant, també té dret a equivocar-se, de manera que ja no podem esperar que totes les estrenes que empara la casa siguin dignes d’aplaudiment incondicional. Hi ha un Píxar de primera categoria, que va donar els seus darrers senyals de vida l’any 2010 amb «Toy Story 3» (no, «Inside Out» no em sembla tan genial com gairebé tothom pretén, i «Brave» és decent, però en cap cas magistral) i un altre Píxar de rebaixes, destinat especialment a farcir de contingut les Disney Store del planeta (parlo de «Cars», «Planes» o «Monsters University»).

Arriba ara «The Good Dinosaur», pocs mesos després d’«Inside Out», amb una pressa inusual a can Píxar, que normalment espaiava molt més les seves estrenes. Se sap que el projecte va patir innombrables problemes i dilacions, i que feia dues temporades que la seva presentació en societat havia estat programada i posteriorment postergada. Tants mesos perduts a l’infern de la producció no podien augurar res de bo, i efectivament la pel·lícula s’ha de catalogar en la categoria dels Píxar suportables, però decididament menors.

Com el títol ja anuncia, la cinta aborda per primer cop en la companyia una història sobre bèsties prehistòriques, un món que sempre resulta lucratiu en taquilla. El «gran concepte» darrera del guió rau en que molts milions d’anys enrere els dinosaures no foren exterminats de la superfície terrícola per un meteor i evolucionaren suficientment fins a construir una inexplicable civilització d’agricultors i ramaders, mentre que l’homo no arribava a sàpiens i s’havia de conformar amb el paper d’animal de companyia. Aquest argument, que s’explica en deu segons, no admet la menor anàlisi. Ja és difícil empassar-se que uns dinosaures hagin accedit al llenguatge verbal i al pensament abstracte sense haver alterat ni una gota la seva fisiologia; però encara costa més d’entendre com unes bèsties sense dits prènsils són capaces d’erigir edificis o trenar cordes. Aquí i allà es poden detectar altres incongruències. Per què els apatosaures, que són vegetarians, es dediquen a criar gallines? Per què els dinosaures van tots despullats, mentre que els humans vesteixen faldeta de fulles i l’única nena que surt es cobreix els pitets d’impúber?

Se’m dirà que «The Good Dinosaur» és una pel·lícula destinada als més petits de la casa i concedeixo que només així la pots deixar passar; tot i que a la projecció a la que vaig assistir una nena d’uns quatre anys no va deixar de plorar desconsolada en els moment més dramàtics. Tot i això, el film té moments que apel·len a un públic adult: ni la colla de pterodàctils beatniks, ni l’estiracosaure neuròtic, ni la massa breu borratxera lisèrgica cobraran cap sentit per la canalla. Tampoc l’homenatge que es fa al western clàssic —amb maniobra combinada dels paisatges de Monument Valley, la veu rogallosa i greu de Sam Elliott i la suggerent banda sonora dels germans Danna— dirà res als que no pertanyin a la meva generació, o a les anteriors a la meva.

Més enllà del gir «dinosaures al cim de l’evolució!», l’argument de la pel·lícula ja ha sigut freqüentat abans i amb més eficàcia dramàtica. Consisteix en una història de superació personal, allò tan típic de trobar el teu lloc al món, amb clares incrustacions de «El rei lleó» (fill que se sent culpable de la mort del pare). Amb una tendència típicament Disney, a «The Good Dinosaur» hi moren fins a tres progenitors; però, si jo vaig sobreviure la mort de la mare de Bambi, les noves generacions no desmereixeran el repte triplicat.

Tècnicament el film és una meravella. No havia vist mai una natura creada per ordinador tan fidel a la realitat: des de la textura dels núvols i l’herba remoguda pel vent, fins les aigües turbulentes de la riuada i l’amenaça seca de l’allau. Arriba un punt que, davant de tanta perícia en simular la realitat, et preguntes si no acabaríem abans filmant-la directament sense filtres ni additius. Potser és hora que el cinema d’animació es dediqui a reproduir tot allò que no podràs trobar en obrir la finestra de casa.

Sorprèn davant d’aquest esforç de realisme que Arlo, l’apatosaure protagonista, estigui dissenyat com un personatge simplista, caricaturesc i gomós, de plàstic verd i reciclable, en clar contrast amb el seu teló de fons. Arlo, ja es veu, està destinat a ser una joguina del Happy Meal de torn. Al seu costat, la resta de personatges destaquen pel sol fet de no presentar un disseny detestable.

El títol, «The Good Dinosaur», ningú no me l’ha sabut explicar. En cap moment de la pel·lícula s’expliciten les normes de conducta del bon dinosaure, ni tan sols m’ha quedat clar si Arlo, el protagonista, és un bon o un mal dinosaure. En poques paraules: un assumpte estrany, l’Amèrica de Norman Rockwell habitada per llangardaixos verds. Em temo que aquesta serà la tendència dels propers mesos.

Més enllà de la cortina de ferro

De vegades cal recordar que Gabriel García Márquez, apart de ser un narrador magistral —o precisament per això—, fou també un magnífic cronista del seu temps. Qui en vulgui alguna prova indiscutible, només cal que llegeixi el seu «Relato de un náufrago». Sense assolir aquest nivell de qualitat, però de molt agradable lectura és el llibret «De viaje por Europa del Este», rescatat enguany per Random House.

L’any 1957 García Màrquez i un col·lega italià que tenia cotxe van improvisar un viatge una mica a l’aventura pels països de darrerà del teló d’acer [el colombià en diu «cortina de hierro», que queda més domèstic]. Havia passat poc més d’una dècada des de la fi de la Segona Guerra Mundial i semblava bon moment per observar de primera mà la salut de la dictadura del proletariat en països comunistes de nova planta. L’autor era en aquells anys un perfecte desconegut (no el convidat privilegiat que es tractaria de tu a tu amb les elits del planeta en dècades posteriors) i el seu testimoni té el valor de la sinceritat del qui no carrega amb un prejudici i vol explicar les coses tal com les veu.

El llibre no depassa les 150 planes i, per un itinerari que visita fins a cinc països (Alemanya Oriental, Txecoslovàquia, Polònia, Hongria i la Unió Soviètica) en menys de tres mesos, seria absurd esperar-hi trobar anàlisis profundes. De totes maneres, en la seva concisió, Gabriel García Márquez sap anar directe a la dada significativa i demostra una considerable impermeabilitat a la propaganda de l’autoritat competent.

Yo no quería conocer una Unión Soviética peinada para recibir una visita. A los países, como a las mujeres, hay que conocerlos acabados de levantar.

La crònica és plena d’anècdotes amenes i significatives, que ens retrotrauen a una època recent i candorosa que ara sonarà a prehistòria. De tant en tant, apareix del no res una frase brillant, quasi una gregueria: «Los moscovitas —que en la calle son locuaces y comunicativos— viajan en el metro con el mismo fervor con que viajan las señoras occidentales en el tranvía metafísico de la misa de cinco». En general s’evita el propòsit programàtic i la ideologia: el que més abunda és la perplexitat davant de la diferència, quan no és la perplexitat davant de la similitut. Però García Márquez, com a bon contista, ens regala aquí i allà paràgrafs deliciosos.

Yo conocí un delegado alemán que en una estación de Ucrania hizo el elogio de una bicicleta rusa. Las bicicletas son muy escasas y costosas en la Unión Soviética. La propietaria de la bicicleta elogiada —una muchacha— le dijo al alemán que se la regalaba. Él se opuso. Cuando el tren arrancó, la muchacha ayudada por la multitud tiró la bicicleta dentro del vagón e involuntariamente le rompió la cabeza al delegado. En Moscú había un espectáculo que se volvió familiar en el festival: un alemán con la cabeza vendada paseando en bicicleta por la ciudad.

Obra menor i, tanmateix, gaudi de primera necessitat.

15

Horror atòmic

Reconeguem-ho, quan aquell abril de 1986 es produí l’incendi del reactor a Txernóbil, la notícia ens resultà bastant llunyana: útil per confirmar la nostra vaga oposició a la creació de centrals nuclears, però amb prou quilòmetres de distància com per sentir-nos protegits. No recordo que la nostra premsa mantingués el focus sobre la catàstrofe durant gaire temps, temps en tot cas insuficient per un desastre ecològic que possiblement no es repararà en (molts) segles. Aprofitant que Svetlana Alexiévitx acaba de guanyar el Nobel de Literatura, m’he acostat a «Voces de Chernóbil. Crónica del futuro» (traducció de Ricardo San Vicente), que era fins fa poc l’únic llibre d’ella que teníem traduït a Espanya, i així m’he fet per primera vegada una idea més exacta del que la paraula Txernóbil implica.

El llibre comença i acaba amb la narració a càrrec de les seves vídues de sengles agonies terrorífiques —la d’un bomber que va acudir en el primer moment a apagar el reactor (i en 14 dies es va «cremar» per dins) i la d’un «liquidador» encarregat de descontaminar la zona—, les dues es titulen «Una solitaria voz humana» i són dos dels textos més corprenedors i espantosos que mai he llegit.

La crònica, com sembla que és típic en l’autora, es basteix a partir d’infinitat d’entrevistes als actors de la tragèdia, sigui quin sigui el seu estament. Aquí té tanta veu el nen malalt de càncer que suplica a la seva mare la mort, com el buròcrata que troba raons per la seva incúria. Les entrevistes es depuren en forma de monòlegs (i en algun cas en corals) d’estilitzada eficàcia, que a més de la qualitat informativa del bon periodisme ofereixen també una indubtable pàtina d’alta literatura.

«Voces de Chernóbil» frega una gamma molt àmplia de qüestions. Algunes tenen a veure amb un moment molt determinat de la Història: ja no només per l’accident nuclear en si, sinó per l’esfondrament correlatiu de l’»homo sovieticus» en un clima d’heroisme desesperat i paranoia generalitzada. Abunden els moments d’ineptitud, mala fe i càlcul polític: en general, les veus dels que tenien alguna mena de càrrec sonen totes insinceres. Sobta la pervivència d’una religiositat propera al paganisme, que (ara ja ho podem dir) ha sobreviscut de llarg al comunisme.

Coincideixen molts testimonis sobre la invisibilitat inodora del virus radioactiu i sobre la bellesa aclaparadora de la natura contaminada. Abunden els relats de desesperació animal i d’humanitat solidària. També els d’egoisme a prova de bombes (atòmiques). Svetlana Alexiévitx eleva sempre el to, perquè en tot el que escriu parla de mort i parla d’amor. Però, quan convé, empra un sarcasme letal (vegeu, si no, l’epíleg).

La promoció d’autors importants, com crec que ho és Svetlana Alexiévitx, és d’aquelles coses que justifiquen que existeixi el sovint qüestionat Premi Nobel de Literatura. Caldrà seguir-la amb atenció.

Dissabte i l’etnològic

Sant Pancraç vs. el gatet de la felicitat

Sense cap pel·lícula que ens atragués a la cartellera, hem repassat les exposicions que teníem pendents i hem optat per anar al Museu Etnològic, que és gratuït fins el proper  4 de desembre. Abans, per dinar, volia anar a un bar gallec del carrer Manso que m’havien recomanat, però estava tancat i hem acabat en un altre bar de menú freqüentat per tots els jubilats de la mançana: en qualsevol cas un dels locals menys «hipsters» de tot el barri de Sant Antoni.

Pujar fins l’Etnològic implica franquejar les particulars costures que separen el Poble Sec de la muntanya. Aquesta tarda, amb una llum especialment adequada, he descobert belles perspectives de la ciutat per carrers que es diuen Sancho Marraco, Concòrdia i Concepció, indrets que no havia trepitjat en la vida. I després, penetrar a Montjuïc, sempre és un cau de sorpreses. No diré que és una muntanya màgica, que no ho sé, però sí que és la més noucentista de l’univers. Es nota que el meu ànim era especialment cofoi aquest dissabte?

L’Etnològic en si ja és tota una altra qüestió, començant per l’edifici que, vist des de fora, és un horror absolut en forma de rusc hexagonal (indubtablement l’any 1973 fou el pitjor de la història de l’arquitectura, tot i que l’interior no està pas malament). D’ençà que es va inaugurar fa pocs mesos l’interessant Museu de les Cultures del Món del carrer Montcada, planava sobre el seu germà gran de Montjuïc una ferma sospita de quedar condemnat a l’«espardenyisme» més fonamentalista. Vist com s’ha redissenyat l’exposició de la seva col·lecció, després d’haver tingut el museu tancat des del 2011, diria que si hi ha propaganda no l’he percebut.

El primer que veu el visitant és una agrupació de ninots fallers gegantins: un siurell balear, flanquejat per les figures caricaturesques dels il·lustres etnòlegs Ramon Violant i Joan Amades. Rectifico sobre la inexistència de contingut doctrinari: la conjunció del siurell, el ninot faller i Joan Amades no podria ser més pancatalanista.

L’exposició estable (entengueu permanent) de la planta 2 és un calaix de sastre impossible. Un garbuix d’èpoques, estils i orígens que se suposa que «dialoguen» entre elles, encara que el visitant no acabi d’entendre de què estan parlant. Que em juxtaposin una màquina de cosir Singer, un bressol pirinenc dels anys 40, un bagul marroquí del segle XIV i un vell televisor Marconi, no em serveix de res, si algú no em guia.

Les exposicions temporals almenys tenen un objectiu comprensible: l’una va de terrissa i l’altra de religió i festes populars. Són tan modestes com simpàtiques. Al soterrani, apart d’uns grans panells informatius sobre admirables etnòlegs catalans, es pot contemplar una pila de vitrines amb col·lecció no exposada. És el que se’n diu «Reserva visitable» i està també molt bé.

L’autobús 55, que ens ha retornat a la civilització, ha hagut de desviar-se del seu trajecte, perquè a la plaça de Catalunya hi havia una manifestació (contra l’inici d’una altra guerra a l’Orient Mitjà, contra l’escalfament global o contra la massacre de París [esborreu el que no convingui]). El conductor s’ha perdut (vergonyosament), mentre pujava pel carrer Aribau. Esperàvem que girés a la dreta per Consell de Cent, per València o per Rosselló. Ho ha fet finalment al carrer de París, després de demanar auxili telefònic a un col·lega. No sé d’on treuen els conductors talossos dels autobusos de Barcelona: un mínim coneixement de l’ordre dels carrers de l’Eixample, segons l’evangeli de Víctor Balaguer, hauria de ser exigible.

Un altre pas de rosca a «Un altre pas de rosca»

"The Innocents" de Jack Clayton

Retorno a «The Turn of the Screw» de Henry James per obligacions contractuals del club de lectura del carrer Manso i també per una antiga devoció pel més anglòfil dels autors americans, una devoció una mica obliterada per l’edat (la meva). El que segueix són unes notes de lectura en rigorós online entorn d’un dels més famosos relats de fantasmes de la història de la literatura.

No recordava el molt elaborat pròleg d’aquesta breu novel·la. Ens trobem a un acollidor casalot britànic durant les vigílies nadalenques. Res més natural que explicar-se rondalles de fantasmes a la vora del foc. Algú en conta una, protagonitzada per un nen aparentment posseït per un esperit (aquí apareix l’única menció de la paraula «ghost»/fantasma de tot el text). Un dels oients dobla l’aposta i anticipa un conte amb dos infants encaterinats per éssers immaterials; «un altre pas de rosca» narratiu, per tant.

Douglas, l’amfitrió, anuncia que disposa d’un manuscrit amb la història que vol fer conèixer, però cal enviar una clau que obri el moble on es guarda el text. Entre una cosa i una altra passen tres dies; alguns dels potencials oients se’n van sense haver sentit el conte. L’anònim narrador ens informa llavors que Douglas ja és mort i que l’autora del manuscrit, també: distàncies i més distàncies entre el lector i el text, sembla que ja no queda ningú de viu per corroborar la seva veracitat. Però hom sap que «The Turn of the Screw» és un cas de manual de narrador poc fiable, per tant l’eliminació de testimonis correspon a una maniobra profilàctica.

Si el pròleg ens ha preparat per un ambient llòbrec i truculent, l’inici de la narració de la institutriu no podria ser més lluminós. De fet, no se m’acut un mes de l’any menys misteriós i fantasmagòric que el de juny. La mansió sembla acollidora, la nena Flora un encant i la senyora Grose la més afable de les majordomes. Aviat descobrirem que a «The Turn of the Screw» les aparicions sobrenaturals es produeixen a plena llum del dia.

Com arguments que demostren la poca fiabilitat de la institutriu, es presenta des de l’inici com una il·lusa que somia romànticament amb l’home que l’ha contractada, l’oncle de les criatures. La primera vegada que divisa Quint dalt de la torre, per un moment creu veure aquest oncle, vingut de la capital només per contemplar-la. I el seu sentit de la pròpia importància, molt abans que les amenaces comencin de veritat, també resulta pueril. Per cert, aquest oncle que delega totes les decisions en la seva subordinada, ¿és un irresponsable o bé ha intuït la influència enverinada del casalot i prefereix mantenir-se al marge?

La prova més important a favor de la «realitat» dels fantasmes és que la narradora es mostra capaç de descriure Quint sense haver-lo vist mai abans. Esclar que bé podria ser que hagués vist un retrat de l’antic criat i no ens ho hagués mencionat. L’estil de James, oblic i reticent, es presta de forma ideal per mantenir-nos en territori ambigu, on cal parar compte el terra que trepitges. És el cas de la carta que justifica l’expulsió de Miles de l’escola, el text de la qual no coneixerem mai; però que excitarà la imaginació del lector fins a extrems abominables.

I és que la prosa indecisa i poc explícita de James no deixa clar què tenia el novel·lista americà en el cap. Si pogués veure el que pot arribar a imaginar un lector modern, segurament s’horroritzaria. Molt del que succeeix a Bly no sembla superficialment tan alarmant i, sí, a partir d’un cert moment, la narradora comença a semblar víctima de deliris, mentre que els nens i la majordoma li segueixen el corrent.

Final «en punta», sense retornar al marc inicial del relat. Llegeixo altres contes de fantasmes de James («Sir Edmund Orme», «Owen Wingrave»). A tots sense excepció mor un dels protagonistes al darrer paràgraf.