dijous, 3 de desembre de 2015

Més enllà de la cortina de ferro


De vegades cal recordar que Gabriel García Márquez, apart de ser un narrador magistral —o precisament per això—, fou també un magnífic cronista del seu temps. Qui en vulgui alguna prova indiscutible, només cal que llegeixi el seu «Relato de un náufrago». Sense assolir aquest nivell de qualitat, però de molt agradable lectura és el llibret «De viaje por Europa del Este», rescatat enguany per Random House.

L’any 1957 García Màrquez i un col·lega italià que tenia cotxe van improvisar un viatge una mica a l’aventura pels països de darrerà del teló d’acer [el colombià en diu «cortina de hierro», que queda més domèstic]. Havia passat poc més d’una dècada des de la fi de la Segona Guerra Mundial i semblava bon moment per observar de primera mà la salut de la dictadura del proletariat en països comunistes de nova planta. L’autor era en aquells anys un perfecte desconegut (no el convidat privilegiat que es tractaria de tu a tu amb les elits del planeta en dècades posteriors) i el seu testimoni té el valor de la sinceritat del qui no carrega amb un prejudici i vol explicar les coses tal com les veu.

El llibre no depassa les 150 planes i, per un itinerari que visita fins a cinc països (Alemanya Oriental, Txecoslovàquia, Polònia, Hongria i la Unió Soviètica) en menys de tres mesos, seria absurd esperar-hi trobar anàlisis profundes. De totes maneres, en la seva concisió, Gabriel García Márquez sap anar directe a la dada significativa i demostra una considerable impermeabilitat a la propaganda de l’autoritat competent.
Yo no quería conocer una Unión Soviética peinada para recibir una visita. A los países, como a las mujeres, hay que conocerlos acabados de levantar.
La crònica és plena d’anècdotes amenes i significatives, que ens retrotrauen a una època recent i candorosa que ara sonarà a prehistòria. De tant en tant, apareix del no res una frase brillant, quasi una gregueria: «Los moscovitas —que en la calle son locuaces y comunicativos— viajan en el metro con el mismo fervor con que viajan las señoras occidentales en el tranvía metafísico de la misa de cinco». En general s’evita el propòsit programàtic i la ideologia: el que més abunda és la perplexitat davant de la diferència, quan no és la perplexitat davant de la similitut. Però García Márquez, com a bon contista, ens regala aquí i allà paràgrafs deliciosos.
Yo conocí un delegado alemán que en una estación de Ucrania hizo el elogio de una bicicleta rusa. Las bicicletas son muy escasas y costosas en la Unión Soviética. La propietaria de la bicicleta elogiada —una muchacha— le dijo al alemán que se la regalaba. Él se opuso. Cuando el tren arrancó, la muchacha ayudada por la multitud tiró la bicicleta dentro del vagón e involuntariamente le rompió la cabeza al delegado. En Moscú había un espectáculo que se volvió familiar en el festival: un alemán con la cabeza vendada paseando en bicicleta por la ciudad.
Obra menor i, tanmateix, gaudi de primera necessitat.

4 comentaris:

  1. Només vinc a felicitar-te pels 15, ja que ahir no deixaves comentar :P

    ResponSuprimeix
  2. García Márquez nascut per ser el que és, un clàssic de primera. Sempre m'ha sorprès la seva capacitat de canviar d'estil quan fa de periodista i quan d'escriptor. Crónica de un secuestro no sembla fet per l'autor de El amor en los tiempos del cólera.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Glòria, suposo que un mestre de l'escriptura com ell deu controlar a la perfecció els registres que cada gènere exigeix. A mi m'agrada tant l'un com l'altre.

      Suprimeix