divendres, 4 de desembre del 2015

La forja d’un dinosaure

A aquestes altures ja tenim ben assumit que Píxar no és la infal·lible fàbrica d’obres mestres que va ser en el seu dia i que, per tant, també té dret a equivocar-se, de manera que ja no podem esperar que totes les estrenes que empara la casa siguin dignes d’aplaudiment incondicional. Hi ha un Píxar de primera categoria, que va donar els seus darrers senyals de vida l’any 2010 amb «Toy Story 3» (no, «Inside Out» no em sembla tan genial com gairebé tothom pretén, i «Brave» és decent, però en cap cas magistral) i un altre Píxar de rebaixes, destinat especialment a farcir de contingut les Disney Store del planeta (parlo de «Cars», «Planes» o «Monsters University»).

Arriba ara «The Good Dinosaur», pocs mesos després d’«Inside Out», amb una pressa inusual a can Píxar, que normalment espaiava molt més les seves estrenes. Se sap que el projecte va patir innombrables problemes i dilacions, i que feia dues temporades que la seva presentació en societat havia estat programada i posteriorment postergada. Tants mesos perduts a l’infern de la producció no podien augurar res de bo, i efectivament la pel·lícula s’ha de catalogar en la categoria dels Píxar suportables, però decididament menors.

Com el títol ja anuncia, la cinta aborda per primer cop en la companyia una història sobre bèsties prehistòriques, un món que sempre resulta lucratiu en taquilla. El «gran concepte» darrera del guió rau en que molts milions d’anys enrere els dinosaures no foren exterminats de la superfície terrícola per un meteor i evolucionaren suficientment fins a construir una inexplicable civilització d’agricultors i ramaders, mentre que l’homo no arribava a sàpiens i s’havia de conformar amb el paper d’animal de companyia. Aquest argument, que s’explica en deu segons, no admet la menor anàlisi. Ja és difícil empassar-se que uns dinosaures hagin accedit al llenguatge verbal i al pensament abstracte sense haver alterat ni una gota la seva fisiologia; però encara costa més d’entendre com unes bèsties sense dits prènsils són capaces d’erigir edificis o trenar cordes. Aquí i allà es poden detectar altres incongruències. Per què els apatosaures, que són vegetarians, es dediquen a criar gallines? Per què els dinosaures van tots despullats, mentre que els humans vesteixen faldeta de fulles i l’única nena que surt es cobreix els pitets d’impúber?

Se’m dirà que «The Good Dinosaur» és una pel·lícula destinada als més petits de la casa i concedeixo que només així la pots deixar passar; tot i que a la projecció a la que vaig assistir una nena d’uns quatre anys no va deixar de plorar desconsolada en els moment més dramàtics. Tot i això, el film té moments que apel·len a un públic adult: ni la colla de pterodàctils beatniks, ni l’estiracosaure neuròtic, ni la massa breu borratxera lisèrgica cobraran cap sentit per la canalla. Tampoc l’homenatge que es fa al western clàssic —amb maniobra combinada dels paisatges de Monument Valley, la veu rogallosa i greu de Sam Elliott i la suggerent banda sonora dels germans Danna— dirà res als que no pertanyin a la meva generació, o a les anteriors a la meva.

Més enllà del gir «dinosaures al cim de l’evolució!», l’argument de la pel·lícula ja ha sigut freqüentat abans i amb més eficàcia dramàtica. Consisteix en una història de superació personal, allò tan típic de trobar el teu lloc al món, amb clares incrustacions de «El rei lleó» (fill que se sent culpable de la mort del pare). Amb una tendència típicament Disney, a «The Good Dinosaur» hi moren fins a tres progenitors; però, si jo vaig sobreviure la mort de la mare de Bambi, les noves generacions no desmereixeran el repte triplicat.

Tècnicament el film és una meravella. No havia vist mai una natura creada per ordinador tan fidel a la realitat: des de la textura dels núvols i l’herba remoguda pel vent, fins les aigües turbulentes de la riuada i l’amenaça seca de l’allau. Arriba un punt que, davant de tanta perícia en simular la realitat, et preguntes si no acabaríem abans filmant-la directament sense filtres ni additius. Potser és hora que el cinema d’animació es dediqui a reproduir tot allò que no podràs trobar en obrir la finestra de casa.

Sorprèn davant d’aquest esforç de realisme que Arlo, l’apatosaure protagonista, estigui dissenyat com un personatge simplista, caricaturesc i gomós, de plàstic verd i reciclable, en clar contrast amb el seu teló de fons. Arlo, ja es veu, està destinat a ser una joguina del Happy Meal de torn. Al seu costat, la resta de personatges destaquen pel sol fet de no presentar un disseny detestable.

El títol, «The Good Dinosaur», ningú no me l’ha sabut explicar. En cap moment de la pel·lícula s’expliciten les normes de conducta del bon dinosaure, ni tan sols m’ha quedat clar si Arlo, el protagonista, és un bon o un mal dinosaure. En poques paraules: un assumpte estrany, l’Amèrica de Norman Rockwell habitada per llangardaixos verds. Em temo que aquesta serà la tendència dels propers mesos.

4 comentaris:

  1. Bé, quan hi vagi amb els nebots i filles ja sé a què atenir-me...

    ResponElimina
    Respostes
    1. No goso apostar a qui li acabarà agradant i a qui no.

      Elimina
  2. Veient el dinosaure "bo" penso en un aneguet de goma, o sigui que si que deu néixer amb el merchandaising programat, vaja, que ja deuen saber fins i tot quines seran les xifres de beneficis. Tot i això, em temo que, tard o d'hora la veuré, són la meva flaca les "pel·lis de dibus" :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sín el disseny del protagonista és el pitjor i algunes coses del guió també són força discutibles; però té algunes coses precioses.

      Elimina