divendres, 27 de novembre de 2015

Un altre pas de rosca a «Un altre pas de rosca»

"The Innocents" de Jack Clayton
Retorno a «The Turn of the Screw» de Henry James per obligacions contractuals del club de lectura del carrer Manso i també per una antiga devoció pel més anglòfil dels autors americans, una devoció una mica obliterada per l’edat (la meva). El que segueix són unes notes de lectura en rigorós online entorn d’un dels més famosos relats de fantasmes de la història de la literatura.

No recordava el molt elaborat pròleg d’aquesta breu novel·la. Ens trobem a un acollidor casalot britànic durant les vigílies nadalenques. Res més natural que explicar-se rondalles de fantasmes a la vora del foc. Algú en conta una, protagonitzada per un nen aparentment posseït per un esperit (aquí apareix l’única menció de la paraula «ghost»/fantasma de tot el text). Un dels oients dobla l’aposta i anticipa un conte amb dos infants encaterinats per éssers immaterials; «un altre pas de rosca» narratiu, per tant.

Douglas, l’amfitrió, anuncia que disposa d’un manuscrit amb la història que vol fer conèixer, però cal enviar una clau que obri el moble on es guarda el text. Entre una cosa i una altra passen tres dies; alguns dels potencials oients se’n van sense haver sentit el conte. L’anònim narrador ens informa llavors que Douglas ja és mort i que l’autora del manuscrit, també: distàncies i més distàncies entre el lector i el text, sembla que ja no queda ningú de viu per corroborar la seva veracitat. Però hom sap que «The Turn of the Screw» és un cas de manual de narrador poc fiable, per tant l’eliminació de testimonis correspon a una maniobra profilàctica.

Si el pròleg ens ha preparat per un ambient llòbrec i truculent, l’inici de la narració de la institutriu no podria ser més lluminós. De fet, no se m’acut un mes de l’any menys misteriós i fantasmagòric que el de juny. La mansió sembla acollidora, la nena Flora un encant i la senyora Grose la més afable de les majordomes. Aviat descobrirem que a «The Turn of the Screw» les aparicions sobrenaturals es produeixen a plena llum del dia.

Com arguments que demostren la poca fiabilitat de la institutriu, es presenta des de l’inici com una il·lusa que somia romànticament amb l’home que l’ha contractada, l’oncle de les criatures. La primera vegada que divisa Quint dalt de la torre, per un moment creu veure aquest oncle, vingut de la capital només per contemplar-la. I el seu sentit de la pròpia importància, molt abans que les amenaces comencin de veritat, també resulta pueril. Per cert, aquest oncle que delega totes les decisions en la seva subordinada, ¿és un irresponsable o bé ha intuït la influència enverinada del casalot i prefereix mantenir-se al marge?

La prova més important a favor de la «realitat» dels fantasmes és que la narradora es mostra capaç de descriure Quint sense haver-lo vist mai abans. Esclar que bé podria ser que hagués vist un retrat de l’antic criat i no ens ho hagués mencionat. L’estil de James, oblic i reticent, es presta de forma ideal per mantenir-nos en territori ambigu, on cal parar compte el terra que trepitges. És el cas de la carta que justifica l’expulsió de Miles de l’escola, el text de la qual no coneixerem mai; però que excitarà la imaginació del lector fins a extrems abominables.

I és que la prosa indecisa i poc explícita de James no deixa clar què tenia el novel·lista americà en el cap. Si pogués veure el que pot arribar a imaginar un lector modern, segurament s’horroritzaria. Molt del que succeeix a Bly no sembla superficialment tan alarmant i, sí, a partir d’un cert moment, la narradora comença a semblar víctima de deliris, mentre que els nens i la majordoma li segueixen el corrent.

Final «en punta», sense retornar al marc inicial del relat. Llegeixo altres contes de fantasmes de James («Sir Edmund Orme», «Owen Wingrave»). A tots sense excepció mor un dels protagonistes al darrer paràgraf.

Cap comentari:

Publica un comentari