Vida d’hotel

L'hotel a Gant

Els hotels canvien, la vida continua; potser aviat tots ens allotjarem en alegres apartaments Airbnb, gairebé lliures d’impostos. De moment, encara puc relatar-vos experiències en hotels de tres estrelles al nord de Bèlgica i les tendències actuals dels seus serveis, una mica més enllà de l’alarmant uniformitat (a la baixa) del bufet de l’esmorzar.

Amb els hotels ha passat una mica com amb els viatges en avió, que amb la popularització dels desplaçaments turístics, aquelles cortesies que semblaven drets adquirits —com ara les begudes gratuïtes a bord—, han anat minvant o simplement han desaparegut. Ha succeït per exemple amb l’assortiment higiènic i cosmètic que es desplegava fastuosament vora el lavabo de la cambra de bany. Tot aquell bé de déu de productes que permetien tant la utilització «in situ» com la rapinya de «souvenirs» en forma de sabó nan, ha esdevingut exclusivament una solució d’emergència per oblidadissos. En les nostres últimes escapades més d’un cop ens hem vist obligats a sortir a comprar a l’asiàtic de la cantonada un «Sànex» format gimnàs.

I què diré de la decadència del minibar, de la qual Quim Monzó ha escrit amb gran precisió a «Taula i barra». Potser al principi va semblar una bona idea disposar a pocs metres del teu llit d’aigua fresca, begudes alcohòliques i altres productes fungibles; però aviat el personal s’afartà de pagar dosis homeopàtiques a preu de caviar. Els més legals, acabàrem buidant la nevera del seu contingut original, i l’omplírem amb aigües minerals adquirides a l’asiàtic de la cantonada. Els més trapelles (segons la llegenda urbana) es bevien el whisky i el substituïen per mostres de la pròpia orina. Com a conseqüència d’això, cada vegada és més difícil trobar un minibar ben assortit. Algunes neveres te les trobes directament buides i, el que és més trist, de vegades només et trobes el buit que ocupava la nevera, com boca sense dents. 

Però no ens centrem en el passat i mirem cap al futur, que ja és aquí. Per tant, un element important d’un hotel del segle XXI és la seva wi-fi. Vist com se les gasten els pirates informàtics, seria un inconscient si postulés un servei d’accés obert; però amb una contrasenya tipus 1234 em conformaria. La solució més freqüent passa per entrar el teu número d’habitació i el teu «family name». Deixant de banda errors de tecleig, tant per part del creador de la contrasenya com del seu usuari, el concepte de «family name» (prou ambigu quan s’hi barregen els noms de qui ha fet la reserva i qui mostra la targeta de crèdit de garantia, que poden ser diferents), queda doblement invalidat pel nostre sistema de cognoms tan racional, però tan incomprensible per a la majoria de la humanitat, que es fan un embolic amb el cognom patern i el matern. De manera que el més fàcil serà que el teu accés quedi invalidat al tercer tecleig erroni.

Un altre mal molt del segle XXI és aquest ecologisme d’aparador que tothom exhibeix, mentre la processó va per dins. Perquè a tots els banys dels hotels que visitareu trobareu un cavallet de cartolina que us dirà que rentar les tovalloles cada dia li costarà al planeta molts litres d’aigua i que, si voleu ser eco-guais, no deixeu les tovalloles per terra i pengeu-les darrera de la porta. Tu, pobre innocent, fas el que pots per rescatar el planeta d’una mort anunciada. Mentrestant, les cambreres de planta, com robots pre-programats passen dels teus missatges subliminars, i canvien les tovalloles cada dia. I el planeta, que el bombin.

Dies més tard, un cop a casa, reps un correu que sol·licita la teva puntuació sobre les satisfaccions obtingudes a l’hotel tan criticat unes línies més amunt. Et venen ganes d’engegar-los, però optes per un silenci com a resposta. Mai abans no havia sigut tan cansat exercir d’usuari.

Cossos traficats

Atesa l’excel·lent impressió que ens van causar les dues primeres temporades de «American Crime», ens hem afanyat a veure la tercera, que es va acabar d’emetre aquest passat mes d’abril. Es tracta d’una temporada una mica diferent a les precedents, apart de més breu (només 8 capítols d’uns quaranta minuts). Si les dues primeres s’iniciaven amb un cas criminal i es passava a continuació a estudiar les conseqüències que aquest cas tenia sobre les persones implicades, fossin perpetradors o víctimes, aquesta tercera exposa diversos casos en paral·lel, no necessàriament relacionats entre si. El tret unificador de les històries, apart de la seva localització a Carolina del Nord, és la temàtica comuna de persones que exploten a altres persones.

Aquesta explotació pot revestir moltes modalitats, des del tràfic d’immigrants a través de la frontera mexicana, fins a la utilització de les persones com a moneda de canvi per resoldre una situació familiar conflictiva. Els fils narratius són sempre interessants i solen il·luminar les problemàtiques que aborden des de perspectives originals. Tanmateix, predomina una certa sensació de dispersió que desinfla el tremp dramàtic i, en la història de la mainadera haitiana, peca d’ocultació de massa detalls.

Repeteixen molts dels actors de les temporades anteriors (Felicity Huffman, Timothy Hutton, Lili Taylor, Regina King, Richard Cabral, Benito Martinez, Connor Jessup) en papers diametralment oposats que els permeten ocasions pel lluïment. Però també s’incorporen vells coneguts com Sandra Oh («Anatomia de Grey»), Dallas Roberts (el germà d’Alicia Florrick) i Janel Moloney (la Donna Moss de «L’Ala Oest»). D’entre tots ells em quedo amb el personatge de Regina King, la treballadora social frustrada a qui tots els adolescents que intenta protegir se li esmunyen d’entre els dits, i la patètica Felicity Huffman que descobreix que tot el seu benestar conjugal es basa en la pura explotació dels més desvalguts.

La sèrie perd pistonada a meitat de camí, esdevé més i més depriment, i només recupera el pols a l’últim capítol, que conclou amb una gran escena (ara sí), tot i que recordi l’encara més memorable «Places in the Heart» de Robert Benton. Si John Ridley m’està llegint, li demanaria que tornés al format anterior, d’un dramatisme definitivament més sòlid.

Fulles d’un fulletó

Fins i tot les figures històriques aparentment més estudiades són capaces encara de proporcionar-nos alguna sorpresa. Això és el que ha passat amb l’escriptor americà Walt Whitman de qui s’ha descobert enguany una novel·la seva oblidada des de feia 165 anys. El responsable de la troballa és un tal Zachary Turpin que, tot estudiant els quaderns de notes de Whitman es va fixar ens uns noms i algunes observacions que semblaven al·ludir a una trama narrativa. A través d’una recerca d’aquests noms en la premsa digitalitzada de l’època va descobrir un anunci a «The New York Daily Times» del 13 de març de 1852 sobre la propera publicació d’una novel·la titulada «Vida y aventuras de Jack Engle» al «The Sunday Dispatch», diari que no estava digitalitzat. En consultar aquest periòdic a la Biblioteca del Congrés de Washington va confirmar que els noms llegits als carnets de Whitman coincidien amb els personatges de la novel·la.

Whitman solia deixar anònims els seus treballs més mercenaris en prosa i, a partir de la publicació tres anys més tard del seu poemari «Fulles d’herba», no tingué ulls per res més durant la resta de la seva vida. Per tant, és lògic que no n’haguéssim sabut res durant tot aquest temps. Ara però els experts no han tingut ni un moment de dubte a atribuir-li l’autoria d’aquest fulletó que la corunyesa Ediciones del Viento s’ha afanyat a publicar en bona traducció de Miguel Temprano García.

Feia falta? Possiblement no. Es tracta d’un serial en 22 capítols que narra els primers anys de l’orfe Jack Engle i conclou quan troba fortuna i amor en plena joventut. La trama conté tots els tòpics del gènere —orfes que desconeixen la seva filiació, ombres d’un crim pretèrit, advocats maquiavèl·lics i senyoretes de moral lleugera amb un cor d’or—; cosa que no hauria de ser necessàriament dolenta, ja que amb material similar Dickens era capaç de fer meravelles (de fet, tant per argument com per títol, sembla que ens trobem davant d’un fill bord de «The Life and Adventures of Nicholas Nickleby»). Però allà on Dickens emprava personatges atractius, situacions còmiques o paoroses i un guió molt ben greixat, Whitman es queda amb l’esquelet de la idea. Potser perquè «Nickleby» disposava de 900 pàgines per desplegar-se, mentre que «Jack Engle» s’ha de conformar amb unes escasses 125.

Encara així, la peripècia del jove Jack Engle està desenvolupada de forma molt matussera, va plena de personatges que no contribueixen en res a la trama i pateix d’un excés de figures bondadoses o directament angèliques. Per empitjorar la situació, hi ha capítols que són més aviat estampes costumistes (el retrat d’un predicador fent sermons davant de la seva congregació, o la melangiosa visita a un cementiri…) que no pas passos necessaris del guió. Com si la llargària de l’obra permetés les digressions.

Els «hooligans» de Whitman potser sabran trobar aquí un rastre seminal de les virtuts del mestre (una tendència a detectar pertot arreu el costat millor de la humanitat?) La resta dels mortals podeu abstenir-vos amb total tranquil·litat d’aquest rescat tardà.

Bèstia i bèstia són

Amb la certesa que els xenomorfs alienígenes poques novetats en matèria d’esgarrifances podran proporcionar-me, he aviat en Josep a veure «Alien: Covenant», mentre jo em ficava amb plena consciència a la gola del llop, també coneguda com «Beauty and the Beast» (2017). Porta en cartell quasi dos mesos, el que és tot un rècord en els temps que corren, i tot i així a la sala hi havia més d’una trentena de persones en una primera sessió de tarda. La majoria eren nens d’edats inferiors a set anys. Jo n’era l’excepció. Durant les dues hores llargues de pel·lícula, l’audiència en pes ha desfilat cap al lavabo per descarregar les bufetes. Potser els nens d’ara els fabriquen com a clons d’ancians prostàtics. Davant meu, una nena d’uns dotze anys s’abraçava sentimentalment a la seva mare (o tutora) cada cop que el film es posava tendre. En definitiva, jo no hauria d’haver estat allí.

La primera pregunta que caldria fer-se és si calia un «remake» de la «Beauty and the Beast» de 1991, un dels productes més agradables i perfectes de l’animació Disney de tots els temps. Algú va trobar en aquells 84 minuts d’encisadora concisió alguna cosa a faltar? No sé si el fet que no estigués filmada amb imatge real podia molestar algú, però la veritat és que, quan es tracta de mobiliari antropomòrfic, doneu-me sempre dibuixos animats i estalvieu-me aquestes visions abismals de canelobres sinistres i porcellanes fantasmagòriques.

Animació inepta

Els quaranta-cinc minuts de metratge afegit, l’ocupen un parell de noves cançons supèrflues i mantes explicacions sobre els problemes maternals/paternals de la Bella i la Bèstia respectivament. No sé quina dèria freudiana ha agafat els guionistes de Hollywood, que creuen pensar que als espectadors res no ens agrada tant com furgar en el passat de les famílies.

La pel·lícula és estèticament horrorosa, atapeïda i bigarrada, com una diarrea de daurats de l’era Putin. Emma Watson em cau molt bé, però malgrat el seu llarg entrenament amb els efectes especials a can Harry Potter, no acaba de resultar convincent interpel·lant un fons verd de pantalla. Un munt d’actors suprems són dilapidats en l’esforç (Emma Thompson, Ian McKellen, Kevin Kline, Stanley Tucci, Ewan McGregor). La gran diva de Broadway Audra McDonald, fa d’armari, i li deixen cantar minut i mig. Jo em quedo amb Luke Evans, que no sé si ho fa bé, però està sempre molt bo.

La suposada escena «gai» que protagonitza Josh Gad ha omplert molts noticiaris desinformats. Sembla mentida que a aquestes altures del segle XXI haguem de perdre el temps amb aquestes nul·litats. Una cosa més a oblidar d'aquesta oblidable empresa.

Un món de metros: Shangai (2)

Sembla mentida que una de les ciutats més enormes del planeta no comencés a tenir metro fins l’any 1993. En aquesta nova visita comptabilitzo 14 línies, 364 estacions i 586 quilòmetres de vies. Manté la seva forma aràcnida, però també la seva claredat, el que no es pot dir ni del que el va precedir a la sèrie, ni del que el seguirà.

Els profans, no patiu, que a partir d’ara tot anirà camí avall.

La crucifixió del yuppie

Als prestatges de la llibreria de casa m’ha sortit com un bolet maligne una edició de butxaca, desconeguda, de «The Bonfire of the Vanities» de Tom Wolfe; crec que és de Picador i datada el 1990. No sé qui me l’ha introduïda amb nocturnitat i traïdoria; però segurament és un títol que encara té algun sentit a la història de la literatura universal. Per això l’he rellegida, com estic rellegint tants «best-sellers» de la meva jovenesa. Una manera com cap altra de dilucidar si ha estat el llibre o bé jo qui ha envellit malament.

Allà, a finals dels anys 80 del segle passat aparegué «La foguera de les vanitats» el que seria el llibre més venut de la dècada, escrit per Tom Wolfe en el seu segon (i últim) moment de glòria. A partir de llavors la seva carrera transcorreria ineluctablement a la baixa, però ara no ens hi ocuparem.

La novel·la fou publicada en el moment històric just i va treure profit d’una animadversió generalitzada envers els especuladors oportunistes que havien esdevingut els nous herois de Wall Street a partir de maniobres incomprensibles traficant bons i accions. Recordeu, per cert, qui eren els «yuppies»? «Young urban professional» o «Young upwardly-mobile professional», segons versions alternatives de la Wikipedia. Sherman MacCoy, el protagonista, era precisament un d’aquest amos de l’univers de les finances qui, tornant de l’aeroport de recollir la seva amant, es perd en el Bronx i acaba atropellant un jove negre a qui deixa en coma.

Aquest accident, com la proverbial pedra llençada al mig d’un estany, va tenint repercussions cada vegada més àmplies que acabaran afectant tots els estaments de la ciutat. A través d’una trama molt ben construïda, Wolfe implica desenes de personatges (periodistes, advocats, jutges, policies, activistes, agents de borsa i milionaris d’obscures fortunes) en una sàtira social ben observada encara que de traç una mica gruixut. Els estereotips racials avui potser no serien tan ben rebuts i queda clar que l’autor el castellà no el domina gens, atès el minimalisme amb el que s’expressen els personatges «latinos».

Precisament la insistència en reflectir els diversos accents presents a la ciutat és el tipus de detalls que necessàriament han d’afectar negativament la traducció de l’obra, igual com passa amb algunes idiosincràsies de la societat novaiorquesa que segurament requeririen notes al peu pels forasters. I, ja posat a trobar-hi pegues, el desenllaç és una mica abrupte i no especialment ben resolt. Però, dit això, la lectura de «La foguera de les vanitats» és una delícia, plena d’escenes d’horror còmic, amb menció especial pel ferotge capítol «Death New York Style», en el qual un fantabulós multimilionari esdevé incòmode cadàver en un restaurant de luxe.

A més, per què negar-ho?, ens encanta contemplar com un protagonista antipàtic pateix totes les humiliants estacions del calvari. I encara ens encanta més que trobi la seva redempció renaixent de les cendres. No he vist la versió filmada i firmada per Brian de Palma, però ja us puc dir que donar-li a Tom Hanks el paper de Sherman MacCoy ha de ser el «miscast» més flagrant de la història del cinema.
En el moment de la seva publicació Wolfe es va fer un fart de llençar diatribes contra els mals del modernisme en literatura; mentre defensava les novel·les realistes i basades en l’observació periodística, emmirallant-se en noms com els de Zola o Dickens. Ja sabeu del meu aferrissat amor a Dickens, o sigui que en teoria no hi podria estar més d’acord. Tanmateix sempre m’han molestat els autors que es guien per la brúixola dels manifestos, crec que la literatura és un univers incommensurable, on hi ha lloc per a tothom, sigui des de la fantasia, l’experimentació o bé el documental.

Amb tot, en aquests anys que vivim, de crisis econòmiques també convertides en daltabaixos globals, ens mereixeríem una ficció d’un nivell similar. La crònica de la segona dècada del segle XXI també requereix una musa que lapidi, per la via narrativa, els nous camins de l’explotació laboral i la dictadura de l’empresariat. Tot i que ara la foguera esdevindria probablement un «snapchat» de les vanitats.

El desgavell d’Anvers (i 2)

La següent remesa d’obres mestres perdudes al MKSMA cal buscar-les a la catedral d’Anvers, dedicada a la Mare de Déu. Va ser construïda en estil gòtic entre 1352 i 1521, la més gran del seu estil en tots els Països Baixos. El seu esvelt campanar és una de les 56 torres de Bèlgica i el nord de França inscrites a la llista del patrimoni mundial de la UNESCO l’any 1999 com «Beffrois de Belgique et de France».

Qui parla d’Anvers, parla de Peter Paul Rubens, qui tot haver nascut a Westfàlia, passà la major part de la seva vida en aquesta ciutat flamenca. Rubens, l’artista que probablement va pintar més quilòmetres quadrats de superfície, està molt ben representat en molts racons de la ciutat, començant per la seva pròpia casa. A la catedral s’exposen quatre Rubens de grans dimensions, algun d’ells notable fins i tot per un escèptic del seu art com jo.

El més petit de tots (138 x 198 cm el panell central) és el tríptic de «La Resurrecció de Crist» pintat entre 1611 i 1612. Es tracta d’un epitafi dedicat a Jan Moretus i Martina Plantin, fundadors de la famosa nissaga d’impressors de la que parlaré properament. L’escena crec que poc té a veure amb els evangelis i representa un Crist triomfant i super-heroic envoltat de soldats romans esfereïts i en considerable estat de nuesa. Als panells laterals apareixen Joan el Baptista i la màrtir Martina de Roma, amb aire absent de passar per allà, però aquest és un mal comú als marges de molts retaules.

«L’Assumpció de la Verge», pintada en part dins de la mateixa catedral el 1626, és un gran quadre (490 x 325 cm) pensat per adornar el seu altar major. La sagrada patrona del temple ascendeix als cels envoltada de tota mena d’espècies angèliques en barroquíssima coreografia. Tanmateix, he vist maries molt més etèries que aquesta, que exhibeix faccions de ciutadana d’Anvers. A la part inferior, els dotze apòstols i les tres maries formen un quadre plàstic gairebé igual de distret. No es pot negar que Rubens treballava les seves composicions i li agradava complicar-se la vida.

El tríptic de «L’elevació de la creu», de 1610-1611, encara m’agrada més. Té una composició clara en diagonal, influenciada per Caravaggio i Tintoretto, i dominada per la figura musculada de Crist, el qual està envoltat per una munió d’operaris incapaç de carregar el seu pes. Aquí els laterals són pertinents: a l’esquerra hi ha Sant Joan i el públic femení, horroritzat per l’espectacle; a la dreta, el document inusual del procés de crucifixió en directe dels dos lladres. L’obra va ser concebuda per l’altar major de l’església ja desapareguda de Santa Walburga i va ser transferida a la catedral l’any 1816.

«El descendiment de la creu» de 1612 és el revers perfecte del tríptic anterior. El que allà era trempera viril aquí és la flacciditat de la derrota (temporal i aparent) dibuixada en una diagonal de sentit contrari. La composició central torna a ser magnificent, amb un cadàver de Crist veritablement patètic i una colla de figurants perfectament emplaçats. També els laterals em semblen adequats, amb les prefiguracions d’una visitació amb Maria visiblement embarassada i una presentació al temple, totes dues escenes adornades de rica arquitectura i bones textures marmòries.

Aquests quatre Rubens els podreu trobar sempre sota l’alt sostre de la catedral; el que és temporal en canvi, un préstec fins que reobri el MKSMA, és la col·lecció de políptics pagats pels diversos gremis medievals, que també havien sigut exhibits aquí, fins que s’inventaren els museus. En general es tracta d’obres notables, amb l’excepció del «Descendiment» de Quentin Metsys, que és sense cap dubte una obra mestra. Diuen que el rei d’Espanya i la reina d’Anglaterra intentaren comprar-lo sense cap èxit. S’inspira (o no) a l’immensament superior descendiment de Van der Weyden que hi ha al Prado; però té la seva gràcia en les seves petites proporcions.