dilluns, 15 de maig de 2017

Fulles d’un fulletó


Fins i tot les figures històriques aparentment més estudiades són capaces encara de proporcionar-nos alguna sorpresa. Això és el que ha passat amb l’escriptor americà Walt Whitman de qui s’ha descobert enguany una novel·la seva oblidada des de feia 165 anys. El responsable de la troballa és un tal Zachary Turpin que, tot estudiant els quaderns de notes de Whitman es va fixar ens uns noms i algunes observacions que semblaven al·ludir a una trama narrativa. A través d’una recerca d’aquests noms en la premsa digitalitzada de l’època va descobrir un anunci a «The New York Daily Times» del 13 de març de 1852 sobre la propera publicació d’una novel·la titulada «Vida y aventuras de Jack Engle» al «The Sunday Dispatch», diari que no estava digitalitzat. En consultar aquest periòdic a la Biblioteca del Congrés de Washington va confirmar que els noms llegits als carnets de Whitman coincidien amb els personatges de la novel·la.

Whitman solia deixar anònims els seus treballs més mercenaris en prosa i, a partir de la publicació tres anys més tard del seu poemari «Fulles d’herba», no tingué ulls per res més durant la resta de la seva vida. Per tant, és lògic que no n’haguéssim sabut res durant tot aquest temps. Ara però els experts no han tingut ni un moment de dubte a atribuir-li l’autoria d’aquest fulletó que la corunyesa Ediciones del Viento s’ha afanyat a publicar en bona traducció de Miguel Temprano García.

Feia falta? Possiblement no. Es tracta d’un serial en 22 capítols que narra els primers anys de l’orfe Jack Engle i conclou quan troba fortuna i amor en plena joventut. La trama conté tots els tòpics del gènere —orfes que desconeixen la seva filiació, ombres d’un crim pretèrit, advocats maquiavèl·lics i senyoretes de moral lleugera amb un cor d’or—; cosa que no hauria de ser necessàriament dolenta, ja que amb material similar Dickens era capaç de fer meravelles (de fet, tant per argument com per títol, sembla que ens trobem davant d’un fill bord de «The Life and Adventures of Nicholas Nickleby»). Però allà on Dickens emprava personatges atractius, situacions còmiques o paoroses i un guió molt ben greixat, Whitman es queda amb l’esquelet de la idea. Potser perquè «Nickleby» disposava de 900 pàgines per desplegar-se, mentre que «Jack Engle» s’ha de conformar amb unes escasses 125.

Encara així, la peripècia del jove Jack Engle està desenvolupada de forma molt matussera, va plena de personatges que no contribueixen en res a la trama i pateix d’un excés de figures bondadoses o directament angèliques. Per empitjorar la situació, hi ha capítols que són més aviat estampes costumistes (el retrat d’un predicador fent sermons davant de la seva congregació, o la melangiosa visita a un cementiri…) que no pas passos necessaris del guió. Com si la llargària de l’obra permetés les digressions.

Els «hooligans» de Whitman potser sabran trobar aquí un rastre seminal de les virtuts del mestre (una tendència a detectar pertot arreu el costat millor de la humanitat?) La resta dels mortals podeu abstenir-vos amb total tranquil·litat d’aquest rescat tardà.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada