dimarts, 16 de maig de 2017

Cossos traficats

Atesa l’excel·lent impressió que ens van causar les dues primeres temporades de «American Crime», ens hem afanyat a veure la tercera, que es va acabar d’emetre aquest passat mes d’abril. Es tracta d’una temporada una mica diferent a les precedents, apart de més breu (només 8 capítols d’uns quaranta minuts). Si les dues primeres s’iniciaven amb un cas criminal i es passava a continuació a estudiar les conseqüències que aquest cas tenia sobre les persones implicades, fossin perpetradors o víctimes, aquesta tercera exposa diversos casos en paral·lel, no necessàriament relacionats entre si. El tret unificador de les històries, apart de la seva localització a Carolina del Nord, és la temàtica comuna de persones que exploten a altres persones.

Aquesta explotació pot revestir moltes modalitats, des del tràfic d’immigrants a través de la frontera mexicana, fins a la utilització de les persones com a moneda de canvi per resoldre una situació familiar conflictiva. Els fils narratius són sempre interessants i solen il·luminar les problemàtiques que aborden des de perspectives originals. Tanmateix, predomina una certa sensació de dispersió que desinfla el tremp dramàtic i, en la història de la mainadera haitiana, peca d’ocultació de massa detalls.

Repeteixen molts dels actors de les temporades anteriors (Felicity Huffman, Timothy Hutton, Lili Taylor, Regina King, Richard Cabral, Benito Martinez, Connor Jessup) en papers diametralment oposats que els permeten ocasions pel lluïment. Però també s’incorporen vells coneguts com Sandra Oh («Anatomia de Grey»), Dallas Roberts (el germà d’Alicia Florrick) i Janel Moloney (la Donna Moss de «L’Ala Oest»). D’entre tots ells em quedo amb el personatge de Regina King, la treballadora social frustrada a qui tots els adolescents que intenta protegir se li esmunyen d’entre els dits, i la patètica Felicity Huffman que descobreix que tot el seu benestar conjugal es basa en la pura explotació dels més desvalguts.

La sèrie perd pistonada a meitat de camí, esdevé més i més depriment, i només recupera el pols a l’últim capítol, que conclou amb una gran escena (ara sí), tot i que recordi l’encara més memorable «Places in the Heart» de Robert Benton. Si John Ridley m’està llegint, li demanaria que tornés al format anterior, d’un dramatisme definitivament més sòlid.

2 comentaris:

  1. L'estic mirant ara, encara no l'he acabada, i també, de moment, tot i que m'agrada, sembla que les dues anteriors eren força més bones.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És desconcertant perquè hi ha trames que no duren tota la temporada.

      Elimina