dijous, 11 de maig de 2017

El desgavell d’Anvers (i 2)


La següent remesa d’obres mestres perdudes al MKSMA cal buscar-les a la catedral d’Anvers, dedicada a la Mare de Déu. Va ser construïda en estil gòtic entre 1352 i 1521, la més gran del seu estil en tots els Països Baixos. El seu esvelt campanar és una de les 56 torres de Bèlgica i el nord de França inscrites a la llista del patrimoni mundial de la UNESCO l’any 1999 com «Beffrois de Belgique et de France».

Qui parla d’Anvers, parla de Peter Paul Rubens, qui tot haver nascut a Westfàlia, passà la major part de la seva vida en aquesta ciutat flamenca. Rubens, l’artista que probablement va pintar més quilòmetres quadrats de superfície, està molt ben representat en molts racons de la ciutat, començant per la seva pròpia casa. A la catedral s’exposen quatre Rubens de grans dimensions, algun d’ells notable fins i tot per un escèptic del seu art com jo.

El més petit de tots (138 x 198 cm el panell central) és el tríptic de «La Resurrecció de Crist» pintat entre 1611 i 1612. Es tracta d’un epitafi dedicat a Jan Moretus i Martina Plantin, fundadors de la famosa nissaga d’impressors de la que parlaré properament. L’escena crec que poc té a veure amb els evangelis i representa un Crist triomfant i super-heroic envoltat de soldats romans esfereïts i en considerable estat de nuesa. Als panells laterals apareixen Joan el Baptista i la màrtir Martina de Roma, amb aire absent de passar per allà, però aquest és un mal comú als marges de molts retaules.


«L’Assumpció de la Verge», pintada en part dins de la mateixa catedral el 1626, és un gran quadre (490 x 325 cm) pensat per adornar el seu altar major. La sagrada patrona del temple ascendeix als cels envoltada de tota mena d’espècies angèliques en barroquíssima coreografia. Tanmateix, he vist maries molt més etèries que aquesta, que exhibeix faccions de ciutadana d’Anvers. A la part inferior, els dotze apòstols i les tres maries formen un quadre plàstic gairebé igual de distret. No es pot negar que Rubens treballava les seves composicions i li agradava complicar-se la vida.

El tríptic de «L’elevació de la creu», de 1610-1611, encara m’agrada més. Té una composició clara en diagonal, influenciada per Caravaggio i Tintoretto, i dominada per la figura musculada de Crist, el qual està envoltat per una munió d’operaris incapaç de carregar el seu pes. Aquí els laterals són pertinents: a l’esquerra hi ha Sant Joan i el públic femení, horroritzat per l’espectacle; a la dreta, el document inusual del procés de crucifixió en directe dels dos lladres. L’obra va ser concebuda per l’altar major de l’església ja desapareguda de Santa Walburga i va ser transferida a la catedral l’any 1816.

«El descendiment de la creu» de 1612 és el revers perfecte del tríptic anterior. El que allà era trempera viril aquí és la flacciditat de la derrota (temporal i aparent) dibuixada en una diagonal de sentit contrari. La composició central torna a ser magnificent, amb un cadàver de Crist veritablement patètic i una colla de figurants perfectament emplaçats. També els laterals em semblen adequats, amb les prefiguracions d’una visitació amb Maria visiblement embarassada i una presentació al temple, totes dues escenes adornades de rica arquitectura i bones textures marmòries.

Aquests quatre Rubens els podreu trobar sempre sota l’alt sostre de la catedral; el que és temporal en canvi, un préstec fins que reobri el MKSMA, és la col·lecció de políptics pagats pels diversos gremis medievals, que també havien sigut exhibits aquí, fins que s’inventaren els museus. En general es tracta d’obres notables, amb l’excepció del «Descendiment» de Quentin Metsys, que és sense cap dubte una obra mestra. Diuen que el rei d’Espanya i la reina d’Anglaterra intentaren comprar-lo sense cap èxit. S’inspira (o no) a l’immensament superior descendiment de Van der Weyden que hi ha al Prado; però té la seva gràcia en les seves petites proporcions.


2 comentaris:

  1. Jo sóc més d’arquitectura que de pintura, així doncs em quedo amb l’espectacular esvelt campanar

    ResponElimina