Col·leccions

—No pren sucre?

—Amb el cafè mai.

—Llavors em permetrà que li agafi el sobret...

—Llaminer...

—No, no, és que en faig col·lecció.

—Típic —diu ella.

—Típic de què? —ha preguntat ell.

—Típic dels homes, qui més qui menys tots vostès tenen una vena col·leccionista.

—No entenc per què ho diu això, no creu que generalitza? I de dones col·leccionistes no n’hi ha? Per exemple, tinc una tieta que, quan surto de viatge sempre em demana que li dugui algun petit mussol de record, figuretes de terrissa, de fusta, bibelots, ja sap.

—Estic segura que no és el mateix. No crec que la seva tieta senti cap afany ni classificador ni completista, això d’ella no deu passar d’una afició. Digui la veritat, oi que a la seva tieta tot li està bé?

—Si he de ser-li sincer, a la meva tieta tot li deu estar bé, ja que va morir fa dos anys. Però té raó, mai no la vaig considerar una veritable col·leccionista.

—En canvi vostè, estic segura que segueix un mètode, que s’ha imposat unes metes pel seu col·leccionisme...

—Li he de confessar que la seva perspicàcia em fascina. Evidentment no es pot anar aplegant sobrets de sucre a la babalà. En el meu cas només recullo mostres de cafeteries de Barcelona ciutat.

—I els deu tenir ben endreçats, ficats en capsetes o algun altre sistema d’arxiu.

—Sí, esclar, una mica d’ordre és convenient. Sap?, m’està fent sentir com una mena de neuròtic, però li asseguro que és una activitat que només m’ocupa dues o tres hores per setmana. Creu que aquesta dèria innocent pot representar un obstacle en la nostra incipient relació?

—No, no, m’agrada conèixer les seves petites manies, només volia confirmar la meva teoria.

—I quina és aquesta teoria? Em deleixo perquè me l’expliqui.

—Doncs miri, segons el meu parer, que els homes mai no maduren del tot, que per molts anys que vagin fent sempre conserven un peu a l’adolescència...

—Les dones en canvi...

—Les dones podem enamorar-nos d’un ídol de la cançó als 15 anys, però la tonteria rarament ens durarà més de dues temporades; en canvi vostès, els homes, poden ser infidels a totes les dones que diuen estimar, però la seva lleialtat a l’escriptor predilecte o al músic escollit serà de per vida. Mantenen aquestes adhesions a una afició, a un hobby, com a prolongacions naturals dels seus jocs infantils.

—Ens acusa d’immadurs, vaja. No ens té en molt alt concepte, que diguem.

—De falta de compromís, diria jo, especialment quan vénen mal dades.

—Sort de la seva existència doncs, de les dones vull dir, si no la nostra civilització s’esfondraria.

—M’hauria d’haver mossegat la llengua, què pensarà de mi?

—Al contrari, m’interessa molt, no sap com valoro la independència de criteri. Si em dóna una oportunitat, confio a convèncer-la que es troba davant d’una excepció a les seves teories. Què li sembla que fem ara?

—Què proposa?

—És gairebé hora de sopar. Tinc feta una reserva en un bon restaurant amb magnífiques vistes sobre la ciutat, li ve de gust?

—Està molt segur de si mateix, i si ara li digués que no?

—I interrompre una conversa tan interessant? O em falla totalment la intuïció o vostè en té tantes ganes com jo.

—Realment, senyor Barbablava, és un pou de sorpreses.

—Ja ho anirà veient, senyoreta, ja ho anirà veient.

Ofensiva Carroll

Foto de Julia Margaret Cameron (que quedi clar!)

Fa poc han coincidit a la catosfera que llegeixo tres apunts referits a l’escriptor Lewis Carroll. Tots tres incidien en la seva faceta de fotògraf més que no pas en la d’escriptor, un aspecte de la seva obra que amb els anys es valora cada vegada més. Com sempre que es parla actualment de Carroll no han faltat comentaris sobre la seva suposada pedofília.

Les paraules “pederàstia” i “pedofília” tenen el poder màgic de fer-nos dreçar les orelles automàticament, perquè en els temps que corren poques inclinacions humanes es consideren més execrables que aquestes. La qüestió és prou complexa i no crec que es pugui dimonitzar indiscriminadament com pretendria la correcció política, que hi ha molts matisos i que, de vegades, la pederàstia és la conseqüència d’unes lleis determinades tan arbitràries com les de l’edat de consentiment sexual. Però ara no em penso ficar en aquests aiguamolls.

Carroll visqué en una època diferent a la nostra, en la qual la representació de la nuesa infantil es considerava el súmmum de la innocència. Cal recordar que les fotos que l’escriptor feia de nenes en diferents graus de disfressa o de despullament comptaven sempre amb l’aquiescència dels pares de les criatures i que no ens ha arribat cap notícia d’escàndol al respecte. Carroll no només fotografiava infants, sinó que era un expert paisatgista i va retratar alguns dels seus més cèlebres contemporanis com el poeta Tennyson, l’actriu Ellen Terry, el pintor John Everett Millais o la fotògrafa Julia Margaret Cameron.

No hi ha indicis que l’escriptor mantingués cap relació sentimental amb dones adultes i del que passava dins del seu cap és possible que mai no en sapiguem res. Però per fer conjectures déu va inventar els acadèmics, i aquests (esperonats per les lliçons de Sant Sigmund Freud) fa anys que furguen els llençols del reverend Dodgson a la recerca de taques de semen, un semen més teòric que real, cal dir. La investigació policial duta a terme pels experts ha conduït a extrems ridículs, com si el pobre Carroll segués al banc dels acusats en un judici pòstum per suposada pederàstia.

En els darrers anys fins i tot ha aparegut un nou corrent de pensament que s’ha erigit en el paper d’advocat defensor. Segons aquests estudiosos la família de Carroll destruí a la seva mort documents que revelarien les seves nombroses aventures amb dones casades, un fet que en aquella època resultava molt més escandalós que la contemplació de cossos impúbers.

I tot això a qui pot importar-li, apart de quatre estudiosos a la recerca d’una càtedra? Els protagonistes d’aquestes històries són tots morts i enterrats, però la meravellosa obra de Carroll continua ben viva entre nosaltres. Per això em dol que, quan se’l menciona, tothom s’afanya a apuntar la seva suposada pederàstia (com si fos la resposta adequada a una pregunta del “Trivial Pursuit”) i, en canvi, es confessa una ignorància total o parcial dels seus escrits.

Com a tothom, a mi també m’agrada fer safareig, però seria ben trist que d’aquí uns anys a Lewis Carroll se’l recordés exclusivament com un antic autor pederasta prohibit a totes les biblioteques públiques del planeta. Ja vaig escriure en un altre apunt, que ara no localitzo, que sembla ser que a Bertrand Russell li pudia molt l’alè. Però aquestes no són les qüestions pertinents. Per això, per dirigir les mirades en la direcció que veritablement importa, enceto aquí el que he batejat com “Ofensiva Carroll”, una sèrie d’apunts que, si més no, em produirà un immens plaer escriure’ls. Espero que una part d’aquest plaer se us encomani.

Me'n recordo (VII)

Me'n recordo que el primer transplantat de cor es deia Kowalsky.

Vida i destí (etapa 5)

La segona part comença quan la unitat de tancs de Novikov s’atura a Kúibishev. Allí reben ordres de dirigir-se cap al front de Stalingrad. Novikov es retroba amb Zhènia i suposo que fan l’amor, encara que les efusions d’aquests russos són tan estranyes que potser la cosa no passa de beure aigua calenta i menjar un plat de farro. Novikov promet a Zhènia que es casarà amb ella. De retorn a la unitat, el comissari polític Guétmanov expressa les seves reticències sobre els familiars de Zhènia (l’ex marit, Krimov, i el germà confinat a un camp de presoners polítics). El coronel Novikov, que fins el moment s’ha sentit cohibit pel comissari, defensa la seva voluntat de tirar endavant amb la relació. Mentrestant Zhènia, que es debat entre l’èxtasi amorós i la lleialtat pel seu ex marit (de nou la complicada ànima russa) se’n va a passejar per l’estació tot i saber que el comboi del seu estimat ja ha partit. Immensament feliç, torna a casa i es troba una carta que li anuncia la mort del seu nebot Tòlia.

Malgrat la guerra i les desgràcies familiars, Víktor Shtrum elabora una nova teoria que sembla resoldre les contradiccions obtingudes al laboratori. Ambient eufòric, tot l’equip de físics se’n congratula. S’anuncia el proper trasllat del laboratori de nou a Moscou; però sembla que els científics d’origen jueu quedaran enrere. Víktor no s’ho pot creure. Arriben notícies indirectes del seu cunyat Dmitri a través d’un altre presoner polític (un impressor condemnat per errar una lletra del nom de Stalin). Les noves sobre la situació en el gulag no poden ser més esfereïdores. Arriben també els primers indicis del que es coneixerà com Holocaust.

Per donar veu a tots els protagonistes de la guerra, passem a un hospital de campanya alemany en el front de Stalingrad, on un tinent es recupera d’una ferida lleu en el braç, i després a l’estat major, on el general Paulus es disposa a iniciar l’ofensiva final sobre la ciutat assetjada. O no serà encara la definitiva?, comença a témer el militar. Si ja m’admira que Grossman s’hagi atrevit a escriure uns paràgrafs bastant convincents sobre física teòrica, que ara es fiqui en el cap de personatges històrics com Paulus o Schmidt és tan arriscat com versemblant.

Ara ve un capítol dedicat al tinent coronel Darenski, encara a les estepes del Càucas. Molta sorra i una crítica ben corrosiva de la burocràcia estatal.

De nou al camp de presoners alemany. Com que al final de la primera part al Mostovskoi se l’enduia la SS, em pensava que ja no li veuríem més el pèl, però aquí reapareix, després de sobreviure a un atac de cor. Decididament aquests vells bolxevics estan fets d’una altra pasta. Mostovskoi és interrogat per un oficial de la SS o, més ben dit, l’oficial de la SS li engega un inacabable discurs, tot intentant-lo convèncer que el nazisme i el socialisme són pràcticament el mateix.

Sóc a la pàgina 521 i encara no he arribat a l’equador del llibre.

Vita brevis

Foto Swiss Bones
La teva vida en set paraules o menys. Algú més s'anima?

Sis paraules serien exuberància (Jaume Puig)

Exigeixo explicacions! què hi faig jo aquí? (Clídice)

Mirant de saber ser aproximadament feliç (Maria)

Cave canem (Matilde Urbach)

Passejo pel món un temps limitat. Astorada. (Eulàlia Mesalles)

Jo mai no accepto un desafiament. (espai de llibres)

un visto no visto (Matilde Urbach)

Pas a pas però sense presses (Josep)

Res puc dir en sis paraules (leblansky)

Great expectations/Illusions perdues/Love etc. (allau)

Mentre hi sigui, miraré de gaudir-ne. (unquepassava)

Algú té tantes coses per explicar? (Lluís Bosch)

nascut afortunat, visc afortunadament, espero morir feliç (rogerbcn)

Ves a saber què va a ocòrrer (Comtessa d'Angeville)

Qui dia passa, any empeny. (Jordi C.)

Vaig mirar de riure el màxim possible. (Javier Leiva)

Ho faig i punt. (marta)

Quan acabi t'ho diré. (Galderich)

En poques paraules

Prou que ho sabem, el nivell d’atenció que exigeix internet és mínim, o al menys ho és el dels seus usuaris. Des que twitter es va inventar el seu límit màgic de 140 caràcters, escric els meus apunts amb un pèl de recança, tot sabent que el meu excés verbal em farà perdre algun lector. Però jo encara sóc d’aquells passats de moda (sempre millor que un pesat de moda) que opina que els blocs juguen a una categoria diferent a la de FB i twitter. Ni millor, ni pitjor, simplement complim una altra funció. Jo, que sento una comprensible simpatia per l’homenet de Flores, veig els blocs com la baula perduda que enllaça la vella literatura en paper (aviat en e-book) amb el futur de la comunicació escrita i, per molt que em parlin d’allò de la “unitat de pantalla”, m’allargo tot el que convé si el reportatge ho demana.

Però fins i tot els blocs se senten temptats pel virus de la brevetat i no és d’estranyar que hi proliferin haikus i micro-relats, infeccions més o menys benignes per a les quals cadascú es vacunarà segons li convingui.

Per tant no és d’estranyar la iniciativa de la revista SMITH que l’any 2006 va demanar els seus lectors que descriguessin la seva vida en sis paraules. Sembla que la inspiració la trobaren en aquest famosíssim i microscòpic relat de Hemingway: “For sale: baby shoes, never worn.” (En venda: sabates de nadó, per estrenar). Cal dir que la llengua anglesa permet una major concisió que qualsevol llengua llatina i que la proposta dóna molt de joc, el suficient com per publicar amb les respostes un llibre titulat “Not quite what I was planning” (No ben bé el que havia planejat).

Aquí us passo una mostra d’aquestes biografies comprimides:
-Abstrús: "Mushrooms. Clowns. Wands. Five. Wig. Thatched" (Xampinyons. Pallassos. Varetes. Cinc. Perruca. De palla.)
-Lacrimogen: “Cursed by cancer. Blessed by friends” (Maleïda pel càncer. Beneïda pels amics.)
-Inscripció per samarreta de souvenir de Lloret: “No wife. No kids. No problems” (Sense esposa. Sense fills. Sense problemes.)
-Masoquista: “Woman Seeks Men-High Pain Threshold.” (Dona busca homes –alta resistència al dolor).
-El cor de la ciutat: “Girlfriend is pregnant, my husband said.” (La nòvia està prenyada, diu el meu marit.)
-Autoestima zero/ironia mil: “Just in: boyfriend's gay. Merry Christmas.” (Acabo d’arribar: el meu nòvio és gai. Bon Nadal.)
-Resolt: “Wasn't born a redhead; fixed that.” (No vaig néixer pèl-roig, ho he arreglat.)
-Catàstrofe: “Mormon economist marries feminist. Worlds collide.” (Economista mormó casat amb feminista. La guerra dels móns.)
-Inesperat: “Scarred by 9/11; helped by penguins.” (Amb cicatrius de l’11-S; ajudat per pingüins.)

Si algú en té ganes, pot intentar-ho en català, fins i tot emprant set paraules, si se sent limitat per les sis reglamentàries.

Però com que, segons els clàssics, no hi ha res de nou sota el sol, caldrà convenir que els ancestres ens van superar. O és que no es poden llegir com autobiografies en tres paraules les assercions de Descartes, “Cogito, ergo sum”, o la cesària “Veni, vidi, vinci”? Aquests sí que són desafiaments dignes de consideració, sempre que algun amable lector encara escrigui en llatí a la intimitat.

Els meus problemes amb Erato

Un dels trets del meu caràcter que més em dolen és el de ser tan negat per apreciar la poesia. Jo, que llegeixo compulsivament tot text que em cau a les mans, ja sigui la publicitat d’un gimnàs o les instruccions d’un raticida, així que veig un full on les ratlles acaben irregularment abans d’arribar al marge, em tiro enrere instintivament. I no serà perquè no he perdut hores en la meva vida empassant-me novel·les inacabables, de les quals ja sabia, molt abans d’arribar al final, que poc profit en trauria, mentre que, al seu costat, un poema m’exigiria un esforç del tot assumible i una compensació més gran. Però no puc, és més fort que jo.

Prou sé que la poesia és considerada per molts com una de les creacions més elevades de l’esperit humà, i fins i tot jo mateix estaria disposat a subscriure-ho. En alguna rara ocasió un poema ha vingut a trobar-me (mai no he estat jo qui l’ha buscat) i m’ha enlluernat amb una potència desconeguda en cap altre tipus de text. I malgrat tot, en defujo la lectura sistemàticament, potser perquè en ocasions anteriors que ho he intentat amb autors fora de tota sospita m’he sentit perdut i sense criteri, fred davant unes paraules que no em deien res.

Per acabar-ho d’adobar, un poema requereix de ben pocs mots per existir. Passa com amb els micro-relats, tothom es veu amb cor d’escriure’n un i més. Per això la xarxa està gairebé tan infestada de mala poesia com de pornografia (que no deixen de ser dos vessants d’una similar exhibició de vergonyes íntimes), un fet que no afavoreix gens el meu amor pel gènere.

Ara mateix tinc sobre la taula un llibre de Leonard Cohen que em regalà Josep. El llegeixo, per tant, amb agraïment, amb lleialtat, amb afecte; però què n’estic traient? Alguna imatge que se’m fixa per la seva estranyesa i poca cosa més. Em fa la sensació que Leonard podria haver escrit això que escriu com qualsevol altra cosa. “An entire sled-load of Miss Canada losers”, “it was his 87th Cancer”, “Arithmetic, power, cities...” i tots els etcèteres que calguin.

No tinc prou paciència per descobrir el fil que segurament lliga aquests mots que se’m presenten inconnexos. Com passa amb tants plaers que se’ns resisteixen, estic segur que quanta més poesia llegeixi, millor l’apreciaré; però sense cap més estímul que les meves pròpies ganes, sé que tendiré al camí fàcil i continuaré refugiant-me en la vella i coneguda prosa. I jo que m’ho perdré.