Els meus problemes amb Erato

Un dels trets del meu caràcter que més em dolen és el de ser tan negat per apreciar la poesia. Jo, que llegeixo compulsivament tot text que em cau a les mans, ja sigui la publicitat d’un gimnàs o les instruccions d’un raticida, així que veig un full on les ratlles acaben irregularment abans d’arribar al marge, em tiro enrere instintivament. I no serà perquè no he perdut hores en la meva vida empassant-me novel·les inacabables, de les quals ja sabia, molt abans d’arribar al final, que poc profit en trauria, mentre que, al seu costat, un poema m’exigiria un esforç del tot assumible i una compensació més gran. Però no puc, és més fort que jo.

Prou sé que la poesia és considerada per molts com una de les creacions més elevades de l’esperit humà, i fins i tot jo mateix estaria disposat a subscriure-ho. En alguna rara ocasió un poema ha vingut a trobar-me (mai no he estat jo qui l’ha buscat) i m’ha enlluernat amb una potència desconeguda en cap altre tipus de text. I malgrat tot, en defujo la lectura sistemàticament, potser perquè en ocasions anteriors que ho he intentat amb autors fora de tota sospita m’he sentit perdut i sense criteri, fred davant unes paraules que no em deien res.

Per acabar-ho d’adobar, un poema requereix de ben pocs mots per existir. Passa com amb els micro-relats, tothom es veu amb cor d’escriure’n un i més. Per això la xarxa està gairebé tan infestada de mala poesia com de pornografia (que no deixen de ser dos vessants d’una similar exhibició de vergonyes íntimes), un fet que no afavoreix gens el meu amor pel gènere.

Ara mateix tinc sobre la taula un llibre de Leonard Cohen que em regalà Josep. El llegeixo, per tant, amb agraïment, amb lleialtat, amb afecte; però què n’estic traient? Alguna imatge que se’m fixa per la seva estranyesa i poca cosa més. Em fa la sensació que Leonard podria haver escrit això que escriu com qualsevol altra cosa. “An entire sled-load of Miss Canada losers”, “it was his 87th Cancer”, “Arithmetic, power, cities...” i tots els etcèteres que calguin.

No tinc prou paciència per descobrir el fil que segurament lliga aquests mots que se’m presenten inconnexos. Com passa amb tants plaers que se’ns resisteixen, estic segur que quanta més poesia llegeixi, millor l’apreciaré; però sense cap més estímul que les meves pròpies ganes, sé que tendiré al camí fàcil i continuaré refugiant-me en la vella i coneguda prosa. I jo que m’ho perdré.