Col·leccions

—No pren sucre?

—Amb el cafè mai.

—Llavors em permetrà que li agafi el sobret...

—Llaminer...

—No, no, és que en faig col·lecció.

—Típic —diu ella.

—Típic de què? —ha preguntat ell.

—Típic dels homes, qui més qui menys tots vostès tenen una vena col·leccionista.

—No entenc per què ho diu això, no creu que generalitza? I de dones col·leccionistes no n’hi ha? Per exemple, tinc una tieta que, quan surto de viatge sempre em demana que li dugui algun petit mussol de record, figuretes de terrissa, de fusta, bibelots, ja sap.

—Estic segura que no és el mateix. No crec que la seva tieta senti cap afany ni classificador ni completista, això d’ella no deu passar d’una afició. Digui la veritat, oi que a la seva tieta tot li està bé?

—Si he de ser-li sincer, a la meva tieta tot li deu estar bé, ja que va morir fa dos anys. Però té raó, mai no la vaig considerar una veritable col·leccionista.

—En canvi vostè, estic segura que segueix un mètode, que s’ha imposat unes metes pel seu col·leccionisme...

—Li he de confessar que la seva perspicàcia em fascina. Evidentment no es pot anar aplegant sobrets de sucre a la babalà. En el meu cas només recullo mostres de cafeteries de Barcelona ciutat.

—I els deu tenir ben endreçats, ficats en capsetes o algun altre sistema d’arxiu.

—Sí, esclar, una mica d’ordre és convenient. Sap?, m’està fent sentir com una mena de neuròtic, però li asseguro que és una activitat que només m’ocupa dues o tres hores per setmana. Creu que aquesta dèria innocent pot representar un obstacle en la nostra incipient relació?

—No, no, m’agrada conèixer les seves petites manies, només volia confirmar la meva teoria.

—I quina és aquesta teoria? Em deleixo perquè me l’expliqui.

—Doncs miri, segons el meu parer, que els homes mai no maduren del tot, que per molts anys que vagin fent sempre conserven un peu a l’adolescència...

—Les dones en canvi...

—Les dones podem enamorar-nos d’un ídol de la cançó als 15 anys, però la tonteria rarament ens durarà més de dues temporades; en canvi vostès, els homes, poden ser infidels a totes les dones que diuen estimar, però la seva lleialtat a l’escriptor predilecte o al músic escollit serà de per vida. Mantenen aquestes adhesions a una afició, a un hobby, com a prolongacions naturals dels seus jocs infantils.

—Ens acusa d’immadurs, vaja. No ens té en molt alt concepte, que diguem.

—De falta de compromís, diria jo, especialment quan vénen mal dades.

—Sort de la seva existència doncs, de les dones vull dir, si no la nostra civilització s’esfondraria.

—M’hauria d’haver mossegat la llengua, què pensarà de mi?

—Al contrari, m’interessa molt, no sap com valoro la independència de criteri. Si em dóna una oportunitat, confio a convèncer-la que es troba davant d’una excepció a les seves teories. Què li sembla que fem ara?

—Què proposa?

—És gairebé hora de sopar. Tinc feta una reserva en un bon restaurant amb magnífiques vistes sobre la ciutat, li ve de gust?

—Està molt segur de si mateix, i si ara li digués que no?

—I interrompre una conversa tan interessant? O em falla totalment la intuïció o vostè en té tantes ganes com jo.

—Realment, senyor Barbablava, és un pou de sorpreses.

—Ja ho anirà veient, senyoreta, ja ho anirà veient.