Ofensiva Carroll

Foto de Julia Margaret Cameron (que quedi clar!)

Fa poc han coincidit a la catosfera que llegeixo tres apunts referits a l’escriptor Lewis Carroll. Tots tres incidien en la seva faceta de fotògraf més que no pas en la d’escriptor, un aspecte de la seva obra que amb els anys es valora cada vegada més. Com sempre que es parla actualment de Carroll no han faltat comentaris sobre la seva suposada pedofília.

Les paraules “pederàstia” i “pedofília” tenen el poder màgic de fer-nos dreçar les orelles automàticament, perquè en els temps que corren poques inclinacions humanes es consideren més execrables que aquestes. La qüestió és prou complexa i no crec que es pugui dimonitzar indiscriminadament com pretendria la correcció política, que hi ha molts matisos i que, de vegades, la pederàstia és la conseqüència d’unes lleis determinades tan arbitràries com les de l’edat de consentiment sexual. Però ara no em penso ficar en aquests aiguamolls.

Carroll visqué en una època diferent a la nostra, en la qual la representació de la nuesa infantil es considerava el súmmum de la innocència. Cal recordar que les fotos que l’escriptor feia de nenes en diferents graus de disfressa o de despullament comptaven sempre amb l’aquiescència dels pares de les criatures i que no ens ha arribat cap notícia d’escàndol al respecte. Carroll no només fotografiava infants, sinó que era un expert paisatgista i va retratar alguns dels seus més cèlebres contemporanis com el poeta Tennyson, l’actriu Ellen Terry, el pintor John Everett Millais o la fotògrafa Julia Margaret Cameron.

No hi ha indicis que l’escriptor mantingués cap relació sentimental amb dones adultes i del que passava dins del seu cap és possible que mai no en sapiguem res. Però per fer conjectures déu va inventar els acadèmics, i aquests (esperonats per les lliçons de Sant Sigmund Freud) fa anys que furguen els llençols del reverend Dodgson a la recerca de taques de semen, un semen més teòric que real, cal dir. La investigació policial duta a terme pels experts ha conduït a extrems ridículs, com si el pobre Carroll segués al banc dels acusats en un judici pòstum per suposada pederàstia.

En els darrers anys fins i tot ha aparegut un nou corrent de pensament que s’ha erigit en el paper d’advocat defensor. Segons aquests estudiosos la família de Carroll destruí a la seva mort documents que revelarien les seves nombroses aventures amb dones casades, un fet que en aquella època resultava molt més escandalós que la contemplació de cossos impúbers.

I tot això a qui pot importar-li, apart de quatre estudiosos a la recerca d’una càtedra? Els protagonistes d’aquestes històries són tots morts i enterrats, però la meravellosa obra de Carroll continua ben viva entre nosaltres. Per això em dol que, quan se’l menciona, tothom s’afanya a apuntar la seva suposada pederàstia (com si fos la resposta adequada a una pregunta del “Trivial Pursuit”) i, en canvi, es confessa una ignorància total o parcial dels seus escrits.

Com a tothom, a mi també m’agrada fer safareig, però seria ben trist que d’aquí uns anys a Lewis Carroll se’l recordés exclusivament com un antic autor pederasta prohibit a totes les biblioteques públiques del planeta. Ja vaig escriure en un altre apunt, que ara no localitzo, que sembla ser que a Bertrand Russell li pudia molt l’alè. Però aquestes no són les qüestions pertinents. Per això, per dirigir les mirades en la direcció que veritablement importa, enceto aquí el que he batejat com “Ofensiva Carroll”, una sèrie d’apunts que, si més no, em produirà un immens plaer escriure’ls. Espero que una part d’aquest plaer se us encomani.