La Jerusalem del Nord

Igual que a Riga, a Vilnius també hi ha un museu dedicat a recordar la trista història recent del país. El Museu de les Víctimes del Genocidi està instal·lat al lateral d’un casalot decimonònic —on ara hi ha el Tribunal d’Apel·lació— que havia estat utilitzat abans com escola o edifici d’oficines, però també (més pertinentment) com a seu de la Gestapo i posteriorment de la KGB. Aquest fet ha permès mantenir més o menys intactes algunes de les seves instal·lacions amb el mobiliari original. La visita esdevé esgarrifosa quan es baixa al soterrani, on s’han conservat en el seu estat de sordidesa original les cel·les de detenció, les sales de tortura i la cambra on s’executaven els presoners.

L’escenificació en alguns moments frega l’obscena explotació d’una tragèdia. Res de nou, perquè sembla que una part de la humanitat se sent atreta morbosament per experimentar de ben a prop la degradació, la privació de qualsevol dret, la humiliació patida per tants difunts desconeguts. Recordo a Budapest un Museu de l’Horror que, amb l’excusa  de rememorar les ordalies comeses per nazis i soviètics, esdevenia una mena de Port Aventura del dolor humà. I per aquestes contrades bàltiques he llegit que existeix un antic presidi que ara funciona com a “hotel” i on, pagant, pots passar una nit en una cel·la de càstig amb esmorzar-buffet de pa i aigua.

La línia que separa la lícita memòria històrica del munyiment de la mamella turística depèn de vegades d’una apreciació molt subjectiva. Si el museu de Vilnius és reprensible, no ho és tant pel seu disseny conceptual com per la flagrant absència que encobreix. Si bé se’ns parla de la primera ocupació soviètica, de l’arribada dels alemanys i de la posterior instauració del règim comunista amb tota la corrua de patriotes que caigueren com a mosques en cadascun d’aquests períodes, hi ha un interval d’uns tres anys sobre el qual el museu calla. No pas casualment aquest interval  conté en el seu ventre l’extermini dels jueus lituans, una qüestió delicada on sembla que alguns dels seus compatriotes no foren totalment innocents.

  Vilnius tenia una llarga tradició jueva des que, al segle XIV, el Gran Duc Gediminas convidà tres mil persones d’aquesta fe perquè s’instal·lessin a la seva capital. Al segle XIX, Vilnius havia esdevingut un dels centres culturals més importants de la llengua jiddisch i havia rebut el sobrenom de “Jerusalem del Nord”. En el seu moment àlgid, previ a la Primera Guerra Mundial, a Vilnius hi vivien gairebé 100.000 jueus (240.000 a tot el país), hi havia 100 sinagogues i cases d’oració, i es publicaven sis diaris en llengua jiddisch.

A la fi de la Segona Guerra Mundial la comunitat havia estat pràcticament anorreada. Malgrat tractar-se d’un país tècnicament ocupat per un altre, tot sembla indicar que (igual que va passar a Polònia) molts dels ciutadans van identificar-se amb els motius de l’invasor i contribuïren de bon grat a l’extermini. No és estrany, per tant, que vagin amb peus de plom a l’hora d’explicar les seves misèries històriques a un suposat Museu del Genocidi.

Llegeixo que en l’actualitat a Lituània hi viuen 5.000 jueus, el 80% a Vilnius. Les autoritats municipals, que vetllen pel turista, han dissenyat mapes murals on es mostra l’antic ghetto amb detall precís de tot el que fou i ja no hi és. L’únic edifici d’interès que ha persistit és la Sinagoga Coral que encapçala aquest apunt i simplement perquè els nazis van decidir fer-la servir com a farmàcia. Deixo al lector les reflexions misantròpiques que vinguin al cas.

La Roma del Nord

Vilnius té una mica més de mig milió d’habitants, però s’escampa fins a l’horitzó enmig de boscos sense urbanitzar, de manera que el seu nucli antic és gairebé provincià. Els mandrosos que pengen etiquetes l’han anomenat la “Roma del Nord”, perquè és una ciutat essencialment barroca i plena d'esglésies catòliques. La comparació no em sembla odiosa, tot i que equiparar-se amb Roma acaba sent sempre un mal negoci.

La catedral blanca amb el campanar exempt resulta estèril enmig d’una gran esplanada, però hi ha altres esglésies i edificis que representen millor la glòria del barroc. Una de les portes de la ciutat, el Portal de l’Alba del segle XVI, conté una molt venerada imatge de la Mare de Déu. Signe dels temps: hi ha tres persones pregant i vint que fotografien la imatge amb els seus mobilets.

La universitat, fundada el 1579 en temps de la Contrareforma, és la més antiga de l’Europa Oriental i durant dos segles va ser dirigida pels jesuïtes. El descomunal conjunt d’edificis conté 13 patis interconnectats.

Universitat: església de Sant Joan i Aula Magna

L'església més bonica de totes és, però, gòtica i està dedicada a Santa Anna. Totes les guies, invariablement expliquen que, quan Napoleó la va veure, demanà que se l’emboliquessin i l’enviessin a París.

Vilnius, amb els seus carrerons tranquils, un riu bucòlic que la voreja, les terrasses dels cafès, els globus aerostàtics que s’alcen a l’hora del crepuscle i un cert aroma meridional, convida a una sobredosi d’encant. Si no fos una paraula devaluada i tòpica, la qualificaria de romàntica.

El temps a la província

Los habitantes de Cuévano suelen mirar a su alrededor y después concluir:
—Modestia aparte, somos la Atenas de por aquí.
Cuévano es una ciudad chica, pero bien arreglada y con pretensiones. Es capital del estado de Plan de Abajo, tiene una universidad por la que han pasado lumbreras y un teatro que cuando fue inaugurado, hace setenta años, no le pedía nada a ningún otro. Si no es cabeza de la diócesis es nomás porque durante el siglo pasado fue hervidero de liberales. Por esta razón, el obispo está en Pedrones, que es ciudad más grande.
—Los de Pedrones —dicen en Cuévano— confunden lo grandioso con lo grandote.

Textos com aquest prefiguren el que es podria anomenar una “literatura feliç”, definició vaga, però d’indubtables efectes anímics. Així que és de justícia agrair d’entrada a en Ferran Ràfols Gesa que li recomanés a la Matilde com a lectura estival aquest “Estas ruinas que ves” de Jorge Ibargüengoitia, recomanació que vaig fer meva d’immediat, tot i desconèixer l’autor.

Ibargüengoitia va néixer a Guanajuato l’any 1928 i morí tràgicament en un accident aeri prop de Madrid el 1983. [Tinc molt present aquell vol, perquè en ell viatjava també la pianista catalana Rosa Sabater, mare d’una companya de l’escola.] Ibargüengoitia es dedicà a tots els gèneres literaris i també practicà el periodisme, sempre en un to punyent i irònic, d’una lleugeresa que probablement no li afavorirà la posteritat, perquè és sabut que els humoristes no tothom se’ls pren seriosament. Encara així, Javier Marías, admirador seu, li publicà un llibre d’articles periodístics a la seva col·lecció del Reino de Redonda i RBA ha reeditat enguany tres de les seves novel·les, entre les quals “Estas ruinas que ves”.

El protagonista del llibre, Francisco Aldebarán, torna al seu Cuévano natal (una poc maquillada Guanajuato) per substituir al professor de literatura de la universitat, mort d’un atac en plena classe. Aviat reprèn relacions amb la intel·lectualitat local: col·legues acadèmics, artistes, el metge, el cronista oficial. La ciutat és petita i els seus plaers senzills. Aldebarán i la seva colla van al cafè i discuteixen de qüestions bizantines, s’emborratxen amb tequila, miren el cul de les senyores, fan excursions pels “cerritos” circumdants, s’emborratxen amb cubalibres, fan safareig tot menjant “tacos”, canten èbries serenates a la llum dels fanals, practiquen d’amagat les arts de la seducció i, quan l’avorriment sembla terminal, s’emborratxen amb conyac espanyol.

Sí, com a trama, és del tot lleugera i tirant a inexistent, més un seguit d’anècdotes que un guió ben travat; i, malgrat tot, la seva conclusió deixa un sentiment satisfactori que revela un fil semiocult i una estructura més llesta del que aparenta. Més d’una vegada durant la lectura vaig pensar en Flaubert (de fet, hi ha un capítol que és com un diccionari “d’idées reçues” en versió Cuévano) i sobretot amb els seus Bouvard i Pecuchet, immersos en la gesta de convertir la vida que els envolta en un “objet trouvé”.

Em sento incapaç de descriure l’atmosfera d’aquest llibre que m’anava desconcertant a la vegada que em fascinava, fins al convenciment final. Ibargüengoitia no es pren seriosament gairebé res, però tampoc és implacable en el seu desdeny, només va deixant petites càrregues de profunditat, com qui no vol la cosa.

—Ese árbol que ves allí —me dijo, señalando un eucalipto— es un cedro.

“Estas ruinas que ves” va guanyar el Premio Internacional de Novela México l’any 1975. En Ferran, la Matilde i jo en som fans, crec. Què espereu per llegir-lo?

Les il·lusions perdudes

Van haver de passar 7 anys perquè Sylvain Chomet, després de la meravellosa anomalia que foren “Les triplettes de Belleville”, estrenés un nou llargmetratge l’any 2010, i encara un any més perquè aquest “L’Illusionniste” arribés aquí. Basada en un guió inèdit de Jacques Tati, fou la filla d’aquest qui li confià a Chomet la tasca de convertir el que no deixava de ser un esbós en una obra acabada.

No per això cal prendre “L’Illusionniste” com a la recuperació del setè llargmetratge “perdut” del desaparegut còmic francès, sinó més aviat com a un homenatge respectuós a la seva figura. Cert que el disseny del mag protagonista és un retrat molt acurat del Tati real i els seus moviments evoquen la dignitat excèntrica del cèlebre Monsieur Hulot;  però no cal oblidar que ens trobem davant d’un film d’animació i, per tant, el talentós Chomet l’ha dut al seu territori (fins i tot en un sentit literal, ja que la història original s’ambientava a Praga, mentre que “L’Illusionniste” se situa a Escòcia, on Chomet va muntar els seus estudis).

La lleugera trama té un punt de partida similar al d’altres pel·lícules (“Luci del varietà” de Fellini/Lattuada o “Limelight” de Chaplin) de la dècada dels 50, quan fou escrita. Un veterà prestidigitador va observant com lentament el món de la revista i el teatre de varietats, del qual ha viscut fins ara, va esfondrant-se, engolit per diversions més modernes com el cinema de gran espectacle o el rock & roll. Foragitat de les grans ciutats, emprèn un viatge cap al nord d’Escòcia a la recerca d’un públic més càndid i agraït. En una remota posada escocesa coneixerà una minyona jove que creurà en la seva màgia i decidirà seguir-lo.

No es tracta però de la narració d’una història d’amor convencional, sinó més aviat d’alguna cosa que s’assembla molt a una relació paterno-filial. Existeix tota una discussió entorn l’origen del film, sobre si Tati va escriure’l ple de culpabilitat pel temps que passava lluny de la seva filla, o bé la culpabilitat era motivada per una filla anterior que havia abandonat. En qualsevol cas, aquests fets importen poc a l’hora de contemplar i gaudir de la pel·lícula.

I quina pel·lícula tan bella! No tendeixo a ser hiperbòlic, però vaig contemplar la seva primera mitja hora amb la boca oberta. Encara que no m’haguessin explicat res, tot aquell llarg viatge des de París a les Highlands d’Escòcia, amb parada a Londres, em meravellaren amb el mestratge dels paisatges pintats a l’aquarel·la, el detallisme de les ciutats i el poder evocador de trens, ferrys, tartanes i llanxes (hi ha o no hi ha un homenatge a la coberta de “L’Illa Negra” de Tintín?) Potser la meva opinió és molt parcial, ja que tinc un feble molt especial per Londres, per Edimburg i pel suau paisatge escocès; però em van semblar alguna de les seqüències més belles que recordo.

El disseny dels personatges, tret de l’il·lusionista i Alice, tendeixen a la caricatura i són un plaer anar-los estudiant un a un, fins i tot els extres episòdics que passen pels carrers. L’estètica del film, amb un aire no del tot acabat, com d’esborrany definitiu, em recordà (i que ningú no s’ofengui) un dels meus Disney favorits: “101 dàlmates”; potser també perquè comparteixen època i escenaris. De totes maneres, res més lluny del món Disney que aquesta faula gens exuberant i plena de subtileses. Igual com passava a “Les triplettes de Belleville”, aquí els diàlegs (en francès, anglès i gaèlic) no tenen cap funció informativa i sonen ofegats, com un element més de la paleta sonora.

A la sessió a la que vaig assistir hi havia molts nens petits i em vaig témer el pitjor, doncs sabia que “L’Illusionniste” no era el tipus de cinema que miraria d’afalagar-los gratuïtament. Sorprenentment, la quitxalla no va badar boca, i no vull creure que fos perquè es quedessin adormits, ni per la fascinació que produeix el conill carnívor, ni perquè els fills del públic del Verdi (únic cinema de Barcelona on la projecten) siguin diferents. Tot i això, cal dir que sota una pàtina amable de comèdia poètica, el rerefons de la pel·lícula és molt adult i fins i tot amarg; perquè el que ens revela és la fi de les il·lusions i la realitat de la mort. Tant la fi de la infantesa, quan la innocència ja es veu incapaç de creure que els conills es materialitzin en un barret i que els Reis no siguin els pares, com a l’altre extrem de la vida, quan (sense ser punk) has de reconèixer que ja no hi ha gaire futur.

Tot això està escrit amb lletra minúscula, com s’han de dir les coses importants. No he pogut evitar un pensament blasfem i recordar una altra pel·lícula d’imatge impecable, de fet, molt més impecable que aquesta. Sí, em refereixo a “The Tree of Life” de Terrence Malick. No dubto que, en el fons, les dues pel·lícules són igualment ambicioses, però a mi sempre m’arriba més qui menys crida.

Zappa a Vilnius

Fa dos anys i mig ja vaig mencionar el bust erigit a Frank Zappa a Vilnius l’any 1995, de fet el primer monument commemoratiu que se li dedicà, ran de la mort del músic a causa d’un càncer de pròstata l’any 1993. En arribar a la capital de Lituània vaig afanyar-me a localitzar el memorial, que es troba en un racó relativament cèntric, si bé una mica lateral. Es tracta d’una columna d’acer inoxidable de 4 metres sobre la qual reposa un bust de pedra de Zappa amb el cabell recollit en una cua.

La idea provingué d’un jove fotògraf de nom Saulius Pauktsys, president del club de fans nacional. Cal recordar que durant l’època comunista, l’antiautoritari geni de Baltimore fou una font d’inspiració per la contracultura local i que l’ex-president txec Vaclav Havel n’era un fan declarat. Un cop alliberats del jou de Moscou, Pauktsys va dir-se que les eleccions democràtiques i el respecte a les minories estaven molt bé, però que no hi havia millor mostra dels nous aires que es respiraven al país que l’erecció d’un monument a Zappa. Va fer la sol·licitud a les autoritats locals que, sorprenentment, li concediren el permís amb la sola condició que no aportarien ni un sol “litas” al projecte.

Així, gràcies a una subscripció popular, l’any 1995 es va inaugurar el monument amb una cerimònia que incloïa focs d’artifici i una banda militar local, fet que sona com a mínim xocant, tot i que segurament hauria divertit Zappa. També li hauria fet gràcia saber que Konstantinas Bogdanas, l’artista de 70 anys que havia esculpit la seva efígie, havia basat tota la seva carrera en la manufactura de semblances heroiques de Lenin, Stalin i similars.

 
L’emplaçament, ja ho he dit, és una mica empolsegat i desavinent, d’aquells que a les nits deu ser escenari d’activitats marginals. Darrera de la columna s’alça un mur que, potser involuntàriament, actua com a invitació perquè els artistes del grafit facin el seu particular homenatge.

Per cert, Frank no va trepitjar mai el país, ni hi tenia cap relació particular; però, qui atura la devoció d’un fan?

I aquí un altre vibrant tribut comandat pel fill, Dweezil Zappa.

Un món de metros: Philadelphia

La primera línia s'inaugurà l'any 1907.

70 quilòmetres de vies (el 33% sota terra) i 62 estacions que serveixen a cinc milions i mig de persones.

En un mapa que també recull els trens de rodalies i les línies de trens lleugers, la sensació de claustrofòbia és inevitable. La línia verda del costat inferior esquerre sembla una epidèmia vírica. Amb aquest material és impossible assolir l'excel·lència en el disseny.

Sopars nòrdics

Mentre prepares el viatge, les guies et predisposen a una gastronomia local única i fascinant. Però, un cop trepitges el país, l’entusiasme entebeeix a mesura que vas descobrint que la cuina tradicional es basa en la pura subsistència i no dóna lloc a gaires floritures. Patates, porc i peix conservat de diverses maneres (fumat, salat, hipercongelat) són els fonaments dels àpats bàltics. També hi ha la sopa de remolatxa amb nata agra, que m’asseguren que és molt diferent de la que preparen a Rússia, però no posaria les mans al foc. Quan volen servir-la com al súmmum de la sofisticació, hi afegeixen una costella de porc i una patata bullida.

Més d’una vegada m’he preguntat com serien les nostres menges, si no haguéssim descobert Amèrica. Algú pot concebre la dieta mediterrània sense el tomàquet? I la cuina del nord d’Europa sense la patata? Amb franquesa, fins i tot els mediterranis ho passaríem malament sense les patates.

Entre les especialitats locals hi trobes embotits de bèsties que no són porcines i que deixen en el paladar el convenciment que no estaven destinades a ser carn de xarcuteria. Els botifarrons barregen la sang amb grans d’algun cereal, incapaços de competir ni amb l’arròs ni amb la gustosa ceba de casa nostra. Els “cepelinai” lituans són zepelins de patata flonja amb un interior de carn picada. Els “pelmeņi” letons són raviolis servits a pes, acompanyats de salses dubtoses, en alguns establiments barats de Riga. Ideals per prendre en sortir de la discoteca.

En definitiva, si vols menjar bé aquí, és preferible escollir un restaurant italià o francès de confiança. Un sushi o un thai tampoc serien decisions precipitades. “Villa Ammende” a Pärtu potser no va assolir les expectatives, però va ser una opció decent. El restaurant del “top” Bergs Hotel a Riga, amb el seu disseny ultra-galàctic i el seu discurs sobre “slow food”, podria sonar a xerrameca buida, però el seu sopar senzill d’amanida i bistec esdevé el moment d’eufòria gustativa més important de les vacances.

En canvi cal fugir com de la pólvora dels passa-volants amb pretensions, cas del “Moka” de Tartu, on em van servir el deliri que il·lustra l’apunt. Si la memòria no m’enganya, al fantasiós plat hi figuraven d’esquerra a dreta: una fulla d’alfàbrega, un tall de braç de gitano farcit de surimi, tomàquets cherry escaldats, esferes de patata bullida, musclos amb crema de llet, pebrot escalivat, succedani de caviar negre, un cranc de riu, un tall de salmó, trossos de calamar i una petxina, on es barrejaven, contra natura, carn de la cua d’un bou, més salmó, succedani de caviar vermell, maionesa i una farina torrada que podria ser de blat de moro. Ah, i una altra fulla d’alfàbrega. “Somni rosa” es deia la composició. O potser “Fascinació malva”. No em feu cas.