dimarts, 11 d’octubre de 2011

El temps a la província


Los habitantes de Cuévano suelen mirar a su alrededor y después concluir:
—Modestia aparte, somos la Atenas de por aquí.
Cuévano es una ciudad chica, pero bien arreglada y con pretensiones. Es capital del estado de Plan de Abajo, tiene una universidad por la que han pasado lumbreras y un teatro que cuando fue inaugurado, hace setenta años, no le pedía nada a ningún otro. Si no es cabeza de la diócesis es nomás porque durante el siglo pasado fue hervidero de liberales. Por esta razón, el obispo está en Pedrones, que es ciudad más grande.
—Los de Pedrones —dicen en Cuévano— confunden lo grandioso con lo grandote.
Textos com aquest prefiguren el que es podria anomenar una “literatura feliç”, definició vaga, però d’indubtables efectes anímics. Així que és de justícia agrair d’entrada a en Ferran Ràfols Gesa que li recomanés a la Matilde com a lectura estival aquest “Estas ruinas que ves” de Jorge Ibargüengoitia, recomanació que vaig fer meva d’immediat, tot i desconèixer l’autor.

Ibargüengoitia va néixer a Guanajuato l’any 1928 i morí tràgicament en un accident aeri prop de Madrid el 1983. [Tinc molt present aquell vol, perquè en ell viatjava també la pianista catalana Rosa Sabater, mare d’una companya de l’escola.] Ibargüengoitia es dedicà a tots els gèneres literaris i també practicà el periodisme, sempre en un to punyent i irònic, d’una lleugeresa que probablement no li afavorirà la posteritat, perquè és sabut que els humoristes no tothom se’ls pren seriosament. Encara així, Javier Marías, admirador seu, li publicà un llibre d’articles periodístics a la seva col·lecció del Reino de Redonda i RBA ha reeditat enguany tres de les seves novel·les, entre les quals “Estas ruinas que ves”.

El protagonista del llibre, Francisco Aldebarán, torna al seu Cuévano natal (una poc maquillada Guanajuato) per substituir al professor de literatura de la universitat, mort d’un atac en plena classe. Aviat reprèn relacions amb la intel·lectualitat local: col·legues acadèmics, artistes, el metge, el cronista oficial. La ciutat és petita i els seus plaers senzills. Aldebarán i la seva colla van al cafè i discuteixen de qüestions bizantines, s’emborratxen amb tequila, miren el cul de les senyores, fan excursions pels “cerritos” circumdants, s’emborratxen amb cubalibres, fan safareig tot menjant “tacos”, canten èbries serenates a la llum dels fanals, practiquen d’amagat les arts de la seducció i, quan l’avorriment sembla terminal, s’emborratxen amb conyac espanyol.

Sí, com a trama, és del tot lleugera i tirant a inexistent, més un seguit d’anècdotes que un guió ben travat; i, malgrat tot, la seva conclusió deixa un sentiment satisfactori que revela un fil semiocult i una estructura més llesta del que aparenta. Més d’una vegada durant la lectura vaig pensar en Flaubert (de fet, hi ha un capítol que és com un diccionari “d’idées reçues” en versió Cuévano) i sobretot amb els seus Bouvard i Pecuchet, immersos en la gesta de convertir la vida que els envolta en un “objet trouvé”.

Em sento incapaç de descriure l’atmosfera d’aquest llibre que m’anava desconcertant a la vegada que em fascinava, fins al convenciment final. Ibargüengoitia no es pren seriosament gairebé res, però tampoc és implacable en el seu desdeny, només va deixant petites càrregues de profunditat, com qui no vol la cosa.
—Ese árbol que ves allí —me dijo, señalando un eucalipto— es un cedro.
“Estas ruinas que ves” va guanyar el Premio Internacional de Novela México l’any 1975. En Ferran, la Matilde i jo en som fans, crec. Què espereu per llegir-lo?

23 comentaris:

  1. No fa gaire, tant al blog en català com al castellà, vaig escriure sobre aquest autor que també em va recomanar una mica i m'estic llegint els seus llibres, molt recomanable i original i un mite al seu país tot i que aquí l'estem 'redescobrint' gràcies a reedicions.

    ResponElimina
  2. 'Una mica' no, volia escriure 'una amiga' això em passa per córrer.

    ResponElimina
  3. Com que sóc d'aquella mena de gent que només és capaç de prendre's les coses seriosament si riu -que la bombin, a la posteritat, que la bombin-, no em queda cap altre remei que declarar-me fan incondicional d'aquestes ruines. I com que el vaig pillar de la biblioteca, doncs, res, que ara me l'haig de comprar, perquè hi ha llibres que una vol tenir a casa.

    ResponElimina
  4. càsumlaputadorus! a aquest pas hauré de canviar de casa!

    ResponElimina
  5. Júlia, que aquest any li hagin reeditat tres llibres deu ser senyal que les "autoritats literàries" han considerat que ara ja toca redescobrir Ibargüengoitia. I jo que me n'alegro.

    ResponElimina
  6. Per descomptat, Matilde, jo prefereixo la rialla que la posteritat i podem esperar que l'Ibargüengoitia també. La meva edició és "de pago". No penso mai que tinc una senyora biblioteca al meu abast.

    ResponElimina
  7. Clídice, crec recordar que encara et queda lloc a l'estudi (m'hi vaig fixar!)

    ResponElimina
  8. "Francisco Aldebarán". Me encanta: apellido de estrella :-)

    ResponElimina
  9. No había caído. Lo que es la deformación profesional...

    ResponElimina
  10. Jo no espere res per a llegir-me'l: Los pasos de López, p. ex., medicina contra qualsevol bicentenari. O qualsevol altre centenari. Tot plegat, és un dels més reconeguts narradors mexicans, amb molta justícia al meu parer. Si el redescobrixen, ha de ser per força en l'entotsolada indústria editorial de caseta nostra. A Mèxic, no cal redescobrir res perquè mai no l'han amagat. A continuació, Monsiváis, Nuevo catecismo para indios remisos, verbigràcia. Tots dos regals, en el meu cas (acompanyats i aconsellats i espentats per la sospitosa habitual).

    ResponElimina
  11. No sé si s’haurà de llegir en castellà o en Mexicà, que això de "grandote" em sona a Cantinflas.

    ResponElimina
  12. Jesús, tu jugues amb avantatge. Monsivais encara me'l dec.

    ResponElimina
  13. José Luis, jo diria que "grandote" també s'usa aquí; almenys, jo ho dic sense ser sospitós de mexicanitat ni fan de Cantinflas.

    ResponElimina
  14. Allau, un dia d'aquests descobriré les comissions que t'emportes de la meva llibreria de referència i d'Amazon.

    Visitar aquest blog sempre em surt "car"...

    Gràcies per la recomanació!

    ResponElimina
  15. Tirant, jo també em surto car; però, com dic sempre, hi ha l'opció "biblioteca".

    ResponElimina
  16. Confesso que me'ls vaig baixar tots pirates menys un.

    ResponElimina
  17. D'acord, m'he decidit a llegir-lo. Espero que no costi massa de trobar.

    ResponElimina
  18. Júlia, no he sentit res.

    I, per cert, vaig llegir el teu apunt, però en aquell moment em vaig fixar més en el tema educatiu i no vaig caure que era l'autor recomanat pel Ferran.

    ResponElimina
  19. Leb, no t'hauria de costar, que és de febrer d'aquest any.

    ResponElimina
  20. Ai, no sé on tinc els modus, Allau. Ho dic per aquesta ressenya à la carte d'avui, que s'ha quedat sense ni un mal gràcies, la pobra. Doncs això.

    ResponElimina
  21. Tranquil·la, Matilde, que hi ha confiança i les gràcies en les anem donant d'una forma o d'una altra.

    ResponElimina
  22. Hi ha llibres que enamoren, i aquest em va seduir des del primer paràgraf. D'aleshores ençà, n'he fet una batalla. Modesta, com totes les meves, i innecessària, perquè puc corroborar el que diu en Jesús: a Mèxic Ibargüengoitia continua sent enormement popular. De fet, el vaig llegir durant un vol cap a DF, i l'home que tenia al costat, un mexicà molt agradable i molt bevedor, es va estar una bona estona cantant-me'n les excel·lències. Sigui com sigui, m'alegro de veure que la causa va guanyant adeptes.

    Quan penso en Estas ruïnas que ves el primer que em ve al cap és una irresistible barreja d'humor i nostalgia. L'avorriment de la província, i la rebel·lió contra aquest avorriment: un cert sentit del joc, una solidaritat entre els deprimits, agermanats per la seva reclusió compartida... No trigaré a rellegir-lo.

    ResponElimina
  23. Gràcies de nou, Ferran, per la recomanació. Vaig trobar que reflectia molt bé la manera de ser de molts mexicans i, com que conec Guanajuato, m'ho podia imaginar perfectament. No serà el darrer llibre que llegiré d'Ibargüengoitia.

    ResponElimina