diumenge, 9 d’octubre del 2011

Zappa a Vilnius


Fa dos anys i mig ja vaig mencionar el bust erigit a Frank Zappa a Vilnius l’any 1995, de fet el primer monument commemoratiu que se li dedicà, ran de la mort del músic a causa d’un càncer de pròstata l’any 1993. En arribar a la capital de Lituània vaig afanyar-me a localitzar el memorial, que es troba en un racó relativament cèntric, si bé una mica lateral. Es tracta d’una columna d’acer inoxidable de 4 metres sobre la qual reposa un bust de pedra de Zappa amb el cabell recollit en una cua.

La idea provingué d’un jove fotògraf de nom Saulius Pauktsys, president del club de fans nacional. Cal recordar que durant l’època comunista, l’antiautoritari geni de Baltimore fou una font d’inspiració per la contracultura local i que l’ex-president txec Vaclav Havel n’era un fan declarat. Un cop alliberats del jou de Moscou, Pauktsys va dir-se que les eleccions democràtiques i el respecte a les minories estaven molt bé, però que no hi havia millor mostra dels nous aires que es respiraven al país que l’erecció d’un monument a Zappa. Va fer la sol·licitud a les autoritats locals que, sorprenentment, li concediren el permís amb la sola condició que no aportarien ni un sol “litas” al projecte.

Així, gràcies a una subscripció popular, l’any 1995 es va inaugurar el monument amb una cerimònia que incloïa focs d’artifici i una banda militar local, fet que sona com a mínim xocant, tot i que segurament hauria divertit Zappa. També li hauria fet gràcia saber que Konstantinas Bogdanas, l’artista de 70 anys que havia esculpit la seva efígie, havia basat tota la seva carrera en la manufactura de semblances heroiques de Lenin, Stalin i similars.
 
L’emplaçament, ja ho he dit, és una mica empolsegat i desavinent, d’aquells que a les nits deu ser escenari d’activitats marginals. Darrera de la columna s’alça un mur que, potser involuntàriament, actua com a invitació perquè els artistes del grafit facin el seu particular homenatge.


Per cert, Frank no va trepitjar mai el país, ni hi tenia cap relació particular; però, qui atura la devoció d’un fan?

I aquí un altre vibrant tribut comandat pel fill, Dweezil Zappa.

17 comentaris:

  1. A mi em sembla que fer una estàtua a algú com Frank Zappa és bastant absurd i contradictori amb el seu esperit. Hi ha estàtues d'homenatge contra- culturals? Bé, potser aquesta?:
    http://www.rtve.es/noticias/20110520/una-escultura-del-papa-juan-pablo-desata-polemica-roma/433809.shtml

    No el conec gaire el Zappa, és una assignatura musical pendent. Per quin disc començo, si mai començo?

    ResponElimina
  2. Òscar, si segueixes el meu enllaç, veuràs que no va ser el darrer homenatge. Potser és contradictori, però jo no em fico amb el que cada fan vulgui fer amb els seus herois.

    Si mai comences, no sabria dir-te per on, perquè és un univers amb infinites facetes. Un dels seus discos canònics és el progressiu "Hot Rats", que està molt bé, fins i tot com a introducció.

    Si et va el jazz-rock estrafolari, comença amb "One size fits all". Si et va la sàtira anti-hippy, "We're only in it for the money". Si et van les actuacions en viu "The Helsinki Concert". Si et va el "do-woop", "Ruben and the Jets". Si et van els solos de guitarra, "Guitar". Si et va Stravinsky, "Burnt weeny sandwich". Si et van les "big bands", "Grand Wazoo". Si et va el barroc, "Francesco Zappa". Si et va la música clàssica contemporània, "The Yellow Shark". Si et va alguna cosa similar al rock, "Overnite Sensation" o "Apostrophe". Si et van els sintetitzadors, "Jazz from Hell". En fi, el triple "Joe's Garage" et durà des del cabaret i la paròdia fins la implossió del solo de guitarra.

    Ja t'ho he dit: jo que sé.

    ResponElimina
  3. O fes un tast a aquest magnífic concert:

    http://youtu.be/OGBxBiSqwtY

    Té segona part!

    ResponElimina
  4. L'Oscar té raó, és un monument lleig malgrat que tu ens estalvies la fotografia sencera on veuríem un bust dalt d'un columna d'acer de 4 metres, totalment desproporcionada... En fi, continua la dinàmica del monument a Francesc Cambó i pel que veig la de Joan Pau II! Quin monument més lleig!

    Per cert, gràcies per a aquesta introducció al Zappa!

    ResponElimina
  5. Zappa m'agradava molt anys ençà, ara aixó delmonument és una mica friki. El titol del post sembla el títol d'un llibre de Murakami

    ResponElimina
  6. Oh, mil gràcies pel recordatori!
    Matí de diumenge esplèndid, dibuixant al taller i escoltant el Zappa a Dortmund. Què més es pot demanar?

    ResponElimina
  7. Galderich, sí que és lleig sí, recorda aquells caps empalats de la Revolució Francesa.

    ResponElimina
  8. Francesc, ho deus dir per "Kafka a la platja". Tens raó, no hi havia pensat.

    ResponElimina
  9. Oi que és bo, Jordi? També vaig rescatar el concert de Barcelona del 88. Pensar que el va emetre sencer i en directe la TVE. Com han canviat els temps!

    ResponElimina
  10. Sé que en Zappa és un músic molt important però no en conec res. Atès els molts suggeriments que fas, m'apuntaré a escoltar-ne algun. No he seguit la música coneguda com "moderna". Un dia em vaig ficar amb la clàssica i no vaig saber alternar-les. Sé que té molt valor però tot em sona a poca cosa i a soroll...Dic coses que deien els meus pares quan jo escoltava, per exemple, Deep Purple. Jo els retreïa ser tan antiquats i ara, ja veus jo.
    Salutacions, Allau!

    ResponElimina
  11. Davant d'aquestes mostres d'admiració és quan el meu esperit s'allibera pel fet de ser no ningú :) Fiu! quin descans! ;)

    ResponElimina
  12. Oi tant que anem a males, Albert!
    Vull recordar ara a un amic amb el que vaig conviure el temps llarg de dibuixar una via d'escalada major. N'era tant del Zappa que, apart d'un tall de cabell i d'una barbeta imitativa, fins i tot la fesomia li ha havia anat mutant cap a la del seu ídol.
    Eus un cas d'alter-ego devocional!

    ResponElimina
  13. Caram, moltes gràcies Allau! Gairebé ja no cal que ni l'escolti, que ja me'n sento iniciat. De fet també vaig veure un documental sobre ell fa anys que estava bé. Però tinc la sensació amb aquest home que les lletres són part fonamental del que feia i al no entendre bé l'anglès... Hi ha poca gent que hagi fet humor en música de manera seriosa i només per això el voldria conèixer. Intento ser obert d'orelles i en principi no em tanco a gairebé cap gènere però més aviat tiro cap al rock i m'apunto per començar "Overnite Sensation" (que a més és el que més em sona) i "Apostrophe". però, tenim un problema, no hi és al Spotify, oh... El vídeo que has posat mola! Veig que el seu fill ja li ha perdonat haver-li posat "Dweezil", i és que hi ha gent de bona pasta...

    ResponElimina
  14. Glòria, volguem o no, repetim els esquemes. La música que s'escolta ara, si no em sembla insuportable, em sona a repetició de la de la meva joventut.

    ResponElimina
  15. Clídice, almenys tenim la tranquilitat que ningú ens posarà el cap dalt d'un tòtem.

    ResponElimina
  16. Girbén, jo no he estat mai tan imitatiu, el que no vol dir que algunes metamorfosis es produeixin contra la teva voluntat.

    ResponElimina
  17. Sí, Òscar, les lletres són importants per seguir la seva vena satírica i el que anomenava la "continuitat conceptual" al llarg de la seva prolífica carrera però també té esplèndides peces instrumentals com "Peaches in regalia", "Black napkins", "I promised not to come in your mouth", "The Black Page", "Watermelon in Easter Hay"...

    ResponElimina