Pickpocket (1943)

Amb “El secret de l’Unicorn” Hergé iniciava la magistral sèrie d’àlbums dobles que marcaria el període mig de la seva carrera. Més que d’aventures extenses administrades en dos volums, es tractava sempre de díptics on cadascuna de les seves dues peces gaudia d’una certa autonomia tot i que guardava una relació de causa-efecte amb la seva companya. No constitueix cap sorpresa que Spielberg decidís adoptar com a espinada de la seva primera adaptació de Tintín “El secret de l’Unicorn”, perquè, en matèria de guions, Hergé mai no en feu cap de més rodó, almenys en el format clàssic del gènere.

La trama central té a veure amb les maquetes d’un vell galió que susciten l’interès de diversos col·leccionistes, entre els quals també s’hi troba involuntàriament Tintín. Fins el final de l’àlbum no es descobreix que al darrera d’aquesta recerca s’hi amaga una típica caça del tresor. Paral·lelament es revelarà que el capità Haddock pot presumir de lligams familiars amb el Cavaller d’Hadoque, antic governant del vaixell Unicorn, un personatge tan aparentment sanguini com ell, fet que permetrà que el guió faci una incursió als arquetips de les aventures de pirates i filibusters.

I encara, en un toc genial, un tercer fil interfereix a l’argument: el del carterista Aristide Filoselle (Celestino Panza, a la meva versió castellana). Aquest element disruptor travessa tot l’àlbum, entrebanca la resolució del misteri, facilita que els Dupondt estiguin a l’altura de la seva estultícia i, finalment, proporciona la clau pel desenllaç.

“El secret de l’Unicorn” és la primera aventura exclusivament urbana de Tintín i aviat hauré de tornar a parlar del que significa “la ciutat” en aquest territori. Bé és cert que les escenes on present i passat s’intercalen, entre el relat massa entusiasta del Capità i el “flash back” del Cavaller, representen una benvinguda ventilació dels ambients massa sovint domèstics. Són, a més, un dels moments estel·lars del planeta Tintín, tant pel mestratge narratiu amb el que es combinen les diacronies, com pel poder evocatiu d’aquestes batalles navals plenes d’extres en acció —tan acuradament dibuixats— dignes de Raoul Walsh.

Amb el díptic de l’Unicorn, tot refugiant-se a un segle pretèrit, Hergé va aconseguir l’apoliticisme absolut, que tant li convenia en la seva convivència/connivència amb l’invasor nazi. He descobert, malgrat tot, una presència seriosa de la mort dins de l’aventura —fictícia en el cas de Sakharine i Barnaby—, real pel que fa a tota la tripulació de Rackham el Roig, que vola pels aires després d’algunes ombres xinesques absolutament magistrals. Prefereixo llegir-ho com a reflex de temps complicats, tot i que molt menys sinistres que els de “Les 7 boles de cristall”.

Potser de forma inconscient, “El secret de l’Unicorn” comença a establir les darreres bases del que es coneixerà com el món habitat per Tintín. Aquí contemplarem per darrera vegada el seu apartament del carrer del Labrador i la seva portera Madame Pinson, més ploricosa que eficaç. També significarà la primera visió del casalot de Moulinsart, infestat de moment pels nefastos germans Loiseau. Néstor, sempre impassible, acabarà esdevenint un dels personatges més inquietants de tota la saga. No posaria la mà al foc sobre les seves qualitats morals.

L’àlbum no permet afegir gaire més comentari. Es tracta d’un mecanisme de diversió de primer ordre, i amb això ja és més que suficient.

Dècima i desig de cap dany

En arribar a aquestes dates
mirar enrere és usual
no convé fer-ho aquest any
que encara prendríem mal!

El regust que ens ha deixat
no convida a l’alegria
que prou feines hem tingut
per superar el dia a dia

No oblidarem el passat
no és gens bo perdre memòria
però per aquest cas concret
l’aparcarem a la Història

Clara és la nostra opció,
mantenir l’espurna viva,
caldrà que ho prenguem doncs
amb actitud positiva

I si l’any que ara es beslluma
no presenta bona cara
potser amagarà un cor d’or
no seria cosa rara

La dita ancestral afirma
ben carregada de seny
que qui un dia supera
dotze mesos també empeny

Com pertoca el trenta-u
d’un desembre que ara es clou
una altra vegada més
us desitjo un bell any nou!

La maledicció de la pàgina 45

O era la pàgina 100?

Una de les innombrables llegendes que envolten “La broma infinita” de David Foster Wallace afirma que cal fer el cor fort i superar el seu primer centenar de pàgines, perquè després tot esdevingui molt més planer, o tan planer com ho pugui ser un monstre de vocació enciclopèdica i més de mil denses pàgines de narració inconnexa.

I és cert que el principi de la novel·la és molt ingrat i posa a prova la fidelitat del lector, com ja vaig patir en carn pròpia fa més d’un any. Les cent primeres pàgines s’estructuren a partir de fragments meticulosament puntillistes, però que no semblen tenir cap relació entre ells, més enllà de l’aparició esporàdica d’algun membre de la família Incandenza, sovint en episodis que posen en dubte la fiabilitat del narrador.

L’acció sembla esdevenir-se en una realitat geopolítica paral·lela, on tota Nordamèrica forma una única confederació i els anys han perdut la numeració per rebre el nom de la marca comercial que els patrocina (Whopper, Dove, Glad…) [Una inevitable indagació en línia m’informa que l’acció principal de “La broma infinita” té lloc entre 2009 i 2010, un temps futur quan es va publicar la novel·la el 1996, ara definitivament arxivat al nostre passat.] Es descriu també tota una tecnologia audiovisual imaginària, basada en cartutxos i CD-ROMs, que en el moment de redacció del llibre podia semblar futurista, però que a hores d’ara sona tan tronada, com si ens estiguessin parlant de “steampunk” (i això resulta entendridor en un autor que ho sembla tenir tot tan controlat com és DFW).

El vocabulari excessivament tècnic, que obliga a incessants consultes al diccionari, l’abús de sigles, i l’aparició de registres dialectals, no facilita un avanç fluid. I, a un nivell més personal, les freqüents referències esportives (al futbol americà i, sobretot, al tennis) o les detallades composicions químiques dels diversos estupefaents consumits pels personatges no m’omplen precisament d’entusiasme.

Però llavors, cap als volts de la pàgina 100 es produeix el miracle i es comença a besllumar alguna mena de connexió, tènue, remota, però que permet un primer intent d’ordenació dels materials. I això pot semblar una bona notícia, però no ho és tant, perquè el que es descobreix és que al cor de “La broma infinita” hi ha una ominosa pel·lícula que, igual que a les modernes històries japoneses de terror, fascina tant els seus espectadors que acaben oblidant tota altra activitat vital que no sigui la contemplació de la cinta, amb resultat final previsiblement mortífer.

En aquest moment el lector, que ja havia iniciat la lectura del llibre protegit amb armadura, aparell crític, i amb els sentits ben desperts, es posa a fer cabòries i, com que res a la novel·la no pot ser gratuït, es pregunta si “La broma infinita” que té entre mans no serà la versió literària d’aquest film letal. I li entra una suor freda.

Der Moderne (i 2)

De la pintura alemanya que trobem a la Pinakothek der Moderne se’m fa difícil escollir alguna obra que em faci realment el pes. Aquest autoretrat en negre de Max Beckman podria ser un bon candidat: l’artista escruta sever l’exterior del quadre sense fer-se il·lusions per la realitat que hi veu. Mentre que Georg Baselitz situa la seva figura de forma torturada i impossible davant d’un camp igualment negre.

El museu presenta una de les col·leccions més completes d’obres de Joseph Beuys de tota alemanya. Es tracta d’un artista a qui se li ha donat una gran importància teòrica, però que a mi només em produeix indiferència. Les sales que se li dediquen fan pensar en una deixalleria industrial, però rescataré aquesta “Capri-Batterie” pel seu enginy poètic.

I aquí tenim el mateix Beuys retratat per quadruplicat pel seu col·lega Warhol en estil “photomathon”.

No recordo haver vist mai una escultura de Magritte, que consti doncs aquesta.

I també aquest bon tríptic de Francis Bacon, un ritual sanguinari o la tortura institucionalitzada observada fredament per una mena de jutges de pista.

Per descomptat hi havia molts altres artistes, amb obres fetes amb cordes, amb plaques d’acer, amb llums fluorescents o amb caixes de fusta. No deixaren cap empremta duradora. Per contra, hi ha obres difícils d’oblidar, com aquest personatge indescriptible de Mike Kelley.

Der Moderne (1)

La Kunstareal o Zona de Museus de Munic concentra en un sol barri monumental gran part de les seves col·leccions artístiques. Apart de l’Alte Pinakothek i la Neue Pinakothek, ja presentades a aquesta pàgina, s’hi troba també la Gliptoteca, el Museu de la Televisió i el Cinema i el Museu Egipci. La darrera incorporació és el museu Brandhorst (2009), aquest acolorit edifici que encapçala l’apunt. Diu que alberga unes 100 obres de Warhol i més de 60 de Cy Twombly, a més de treballs de Joseph Beuys, Damien Hirst, Sigmar Polke i altres artistes de gairebé ara mateix. No en diré més, perquè no hi vam entrar.

Parlaré doncs de la veïna Pinakothek der Moderne, continuació cronològica de la Neue Pinakothek, un edifici bastant espectacular de Stephan Braunfels inaugurat l’any 2002, que sí vam visitar. Dedicada a l’art dels segles XX i XXI, conté més agradables sorpreses de les que permet augurar l’exhibicionisme estèril de la seva arquitectura.

I res millor per començar que un bodegó amb geranis pintat l’any 1910 per Henri Matisse. Amb Matisse sempre tinc el dubte si era un bon artista o un bon terapeuta, ja que la seva sola presència infon amor per la vida o, dit més pròpiament, “joie de vivre”.

De Picasso en tenen tota una sala, però ja sabem que el prolífic malagueny explotava les seves troballes fins a exhaurir-les i, de vegades, fa més gràcia trobar una imperfecta  senyora Soler del seu període blau que la més agosarada Dora Maar, asseguda a una cadira de braços amb la cara totalment descompensada.

M’ha costat una mica trobar aquesta imatge onírica del 1913. Kandinsky m’ho posa fàcil a l’hora d’enfrontar-me a l’abstracció: aquí hi ha ritme, color, música, un altre bon espai per viure-hi. A la casa ideal de l’Allau, Van Gogh presidiria la cuina, Matisse la terrassa, Breughel la biblioteca, Bonnard el bany i Rothko el dormitori. Kandinsky quedaria reservat pel despatx on Allau es dedica a escriure aquestes cròniques tan estupendes, simplement perquè el fan tan feliç.

Sembla que Googgle ens posa cada dia una mica més difícil la recerca avançada: ens volen com a receptors passius del “trending topic” que ara toca. Encara així, he recuperat aquest Paul Klee magistral, modulació de signes i sentiments, que volia deixar com a testimoni abans d’anar a dormir.

Els sons del silenci

Girant la vista enrere, cinematogràficament parlant, l’any ens ha confirmat una tendència que ve de lluny, on un embolcall escandalosament brillant amaga una carència absoluta de motius per l’empatia. No és només un problema de les grans superproduccions de soroll, fúria i efectes especials (amb menció especial al Tintín de Spielberg), sinó que també cineastes menys comercials (penso en Malick i van Trier) han sucumbit a les superfícies primorosament perfectes en detriment d’una ànima amb la que es pugui relacionar l’espectador.

Pensava en tot això mentre contemplava “The Artist”, el sincer tribut al cinema silent firmat per Michel Hazanavicius, que aquest any sembla que representarà (per bé i per mal) el mateix paper d’inesperat contendent que va fer “El discurs del rei” l’any passat a la cursa pels Òscar. De moment ja té tota la crítica al seu favor (un 97% segons Rotten Tomatoes) i alguns blocaires propers, com la Júlia Costa i en Joaquim, han expressat ben alt i clar la seva aprovació.

“The Artist” explica la història d’un actor de cinema mut, un tal George Valentin (referència indissimulada a Rodolfo Valentino, tot i que amb una aparença que és una barreja de Vincent Price i Adolphe Menjou), la carrera del qual entra en decadència amb l’aparició del cinema sonor. Paral·lelament una jove actriu, de nom Peppy Miller, inicia una estel·lar carrera ascendent, la qual no impedeix que continuï enamorada mig en secret de l’autodestructiu Valentin. És una faula poc original on, a més, la intriga amorosa no té més impediments que els que imposa les necessitats del guió. La suposada gràcia de la pel·lícula és que, en temps d’imatges 3D dissenyades per ordinador, “The Artist” es presenta com un simpàtic David davant de Goliat amb les anacròniques armes del blanc i negre i l’absència de diàlegs parlats, els quals han estat substituïts per un escassos rètols intercalats.

Alguns experts són de l’opinió que l’art del cinema mut fou estroncat de forma massa prematura per l’adveniment del so i que una via estètica plena de possibilitats morí abans d’hora per culpa d’avanços tècnics no necessàriament imprescindibles. Pel camí quedaren personalitats tan considerables i serioses com les de Griffith, Murnau o Keaton. D’altres sobrevisqueren, encara que mortalment o vitalment alterats (els casos de Chaplin, Stroheim o Dreyer).

“The Artist” pretén retre homenatge als temps muts del cinema, però no ho fa a través dels seus grans artistes, sinó que empra el llenguatge de les produccions més vulgars de l’època. Copia molt bé els estereotips, però es conforma amb una estètica de sèrie B. No es pot dir que no sigui una mirada afectuosa, ni que la cinta no estigui ben realitzada. Els seus protagonistes són molt adequats i, si el treball de Jean Dujardin ha estat molt lloat, Bérénice Bejo demostra tones de “charme” (tot i que potser el seu rostre és massa “modern”). El gosset Uggie, per la seva banda, roba totes les escenes que pot.

Malgrat tots aquests elements, la pel·lícula no m’ha arribat a interessar i l’he contemplada fatigosament mentre desfilava un seguit de girs del tot previsibles. A sobre, la banda sonora de Ludovic Bource, omnipresent a un film d’aquest tipus, m’ha irritat cosa de no dir. Em sembla curiós que una obra que es presenta com a homenatge al cinema mut, trobi la superació del seu conflicte en un desenllaç que és una apoteosi del cinema sonor. En fer aquesta confessió, em sento com el personatge amargat, disposat a espatllar la festa, però jo al cinema cerco quelcom més que un pur exercici formal i “The artist” no m’ha arribat. No dubto, però, que pot fer un gran paper als Òscar.

Aeròlit (1942)

“L’estel misteriós”, començada a publicar en tires diàries l’any 1941, és una de les aventures més estranyes i fascinants de tota la sèrie. Articulada en tres actes de to ben diferenciat, té un inici al·lucinat i inquietant com poques vegades s’ha vist a can Tintín. En una nit de xafogor inusual, l’heroi descobreix un nou estel a la constel·lació de l’Ossa Major. L’observatori astronòmic confirma que es tracta d’un meteorit que es dirigeix directament cap a la Terra, com un clar precursor del planeta Melancholia. Les pàgines següents escenifiquen doncs els prolegòmens de la fi del món i no ens estalvien detalls dignes d’un malson: les rates que escapen de les clavegueres, Milú atrapat a l’asfalt que es fon, l’aranya gegantina o el profeta apocal·líptic Philippulus.

L’extensa part central del llibre narra l’expedició de científics europeus a bord de l’Aurora a la recerca de les restes del meteorit que ha ameritzat a les aigües de l’Àrtic. [N. B.: malgrat que el creuer rus Aurora fou el responsable de l’inici de la Revolució d’Octubre, aquest nom és molt freqüent tant a les exploracions antàrtiques com als vaixells de l’Armada Britànica]. Per complicar les coses, una potència enemiga, que rep el desconcertant nom de Sao Rico, intenta amb males arts avançar-se als nostres amics en la presa de possessió de l’aeròlit. Tot aquest llarg tram central és una delícia d’aventura pura sota el motlle clàssic de la cursa contra rellotge. La seqüència del gradual mareig dels savis, la tempesta a alta mar o el vol de l’hidroavió són fites gràfiques que queden en el record.

L’aterratge de Tintín sobre el meteorit marca un altre canvi de to, amb un seguit d’escenes on la natura pateix metamorfosis fantàstiques, tan trepidants com incomprensibles. En certa manera, amb aquesta illa que el mar engoleix dramàticament, retornem amb llum de dia a l’angoixa nocturna de les pàgines inicials. Malgrat la voluntat d’Hergé de mantenir-se allunyat de qualsevol temàtica compromesa, és impossible no llegir en tot aquest cúmul de visions deformades i ominoses un reflex dels temps de plom que vivia el seu país.

És interessant observar, com un altre signe dels temps, la nacionalitat dels components de l’expedició europea, tots ells pertanyents a països neutrals o de l’àrea d’influència alemanya. Apart del director de la missió, el professor Calys, belga per omissió, trobem a un suec, un alemany, un suís, un portuguès i el senyor Porfirio Bolero y Calamares de la Universidad de Salamanca. Si descomptem la nul·litat apòcrifa de les taronges blaves, aquest és el moment en el qual les aventures de Tintín s’apropen més a Espanya i cal dir que el senyor Porfirio té una retirada a Pío Baroja.

“L’estel misteriós” és el títol on el capità Haddock esdevé, oficialment i a tots els efectes, el millor col·lega de Tintín. Com a competent capità de l’Aurora és part integral de l’èxit de l’expedició i el seu alcoholisme, ara mantingut mig en secret, té més de detall simpàtic que de la patètica dependència que exhibia a “El cranc de les pinces d’or”. Sorprenentment (i aquest és el tipus de detalls que es perceben en una lectura adulta), és Tintín qui, arribat el moment, indueix el capità a beure whisky per tal de fer que surti el seu costat més noble i arrauxat. Un altre detall que m’ha intrigat és com devien entomar les autoritats alemanyes la presència d’un personatge de clara filiació britànica com Haddock (o el seu sensacional amic Chester). Em costa creure que es relaxessin en la seva censura, només perquè es tractava de literatura dedicada als infants. M’ho he preguntat, però no hi trobo resposta.

Les tires diàries en blanc i negre aparegueren l’any següent, per primera vegada, en un àlbum directament en color. Hi hagueren pocs canvis en la transició, però foren significatius. Una escena ignominiosa (i poc mencionada a la documentació acadèmica) d’un parell de jueus arquetípics que s’alegraven de la fi del món, perquè els alliberaria dels deutes contrets, s’esfumà ràpidament. Al menys cal reconèixer que Hergé s’adaptava al consell crític dels seus amics sense gaires complicacions.

A l’original, els competidors de l’expedició europea eren clarament americans, i el seu cap, un calb plutòcrata fumador d’havans, s’anomenava Bluhmenstein. En un món ideal, acceptaríem que existís la possibilitat que hi haguessin jueus sinistres que intentessin dominar el món des de les seves companyies petrolieres. Els crítics d’Hergé, precursors de la correcció política, l’obligaren a afiliar-lo a la nació imaginària de Sao Rico, conjunt de paraules sense gaire sentit. Que ara hagués estat rebatejat com a Bohlwinkel, paraula del dialecte brussel·lés amb sospitoses coincidències semítiques, no l’alliberà de sospites.

Però són aquests detalls finalment menors d’una aventura extraordinària que barreja de forma inusual els clàssics del gènere amb atmosferes delirants. Em consta que “L’estel misteriós” figura entre els títols favorits de molts lectors, si no, que li preguntin a Leblansky. Jo, per la meva banda, confesso que tinc un dels seus xampinyons lisèrgics com a clauer.