dimecres, 28 de desembre de 2011

Der Moderne (1)

La Kunstareal o Zona de Museus de Munic concentra en un sol barri monumental gran part de les seves col·leccions artístiques. Apart de l’Alte Pinakothek i la Neue Pinakothek, ja presentades a aquesta pàgina, s’hi troba també la Gliptoteca, el Museu de la Televisió i el Cinema i el Museu Egipci. La darrera incorporació és el museu Brandhorst (2009), aquest acolorit edifici que encapçala l’apunt. Diu que alberga unes 100 obres de Warhol i més de 60 de Cy Twombly, a més de treballs de Joseph Beuys, Damien Hirst, Sigmar Polke i altres artistes de gairebé ara mateix. No en diré més, perquè no hi vam entrar.

Parlaré doncs de la veïna Pinakothek der Moderne, continuació cronològica de la Neue Pinakothek, un edifici bastant espectacular de Stephan Braunfels inaugurat l’any 2002, que sí vam visitar. Dedicada a l’art dels segles XX i XXI, conté més agradables sorpreses de les que permet augurar l’exhibicionisme estèril de la seva arquitectura.


I res millor per començar que un bodegó amb geranis pintat l’any 1910 per Henri Matisse. Amb Matisse sempre tinc el dubte si era un bon artista o un bon terapeuta, ja que la seva sola presència infon amor per la vida o, dit més pròpiament, “joie de vivre”.

De Picasso en tenen tota una sala, però ja sabem que el prolífic malagueny explotava les seves troballes fins a exhaurir-les i, de vegades, fa més gràcia trobar una imperfecta  senyora Soler del seu període blau que la més agosarada Dora Maar, asseguda a una cadira de braços amb la cara totalment descompensada.


M’ha costat una mica trobar aquesta imatge onírica del 1913. Kandinsky m’ho posa fàcil a l’hora d’enfrontar-me a l’abstracció: aquí hi ha ritme, color, música, un altre bon espai per viure-hi. A la casa ideal de l’Allau, Van Gogh presidiria la cuina, Matisse la terrassa, Breughel la biblioteca, Bonnard el bany i Rothko el dormitori. Kandinsky quedaria reservat pel despatx on Allau es dedica a escriure aquestes cròniques tan estupendes, simplement perquè el fan tan feliç.

Sembla que Googgle ens posa cada dia una mica més difícil la recerca avançada: ens volen com a receptors passius del “trending topic” que ara toca. Encara així, he recuperat aquest Paul Klee magistral, modulació de signes i sentiments, que volia deixar com a testimoni abans d’anar a dormir.


14 comentaris:

  1. Suposo que coincidiràs amb mi que, cas de tenir-la, Klee hauria de presidir la sala del piano.
    El Bonnard al bany em sembla una selecta possibilitat.

    ResponElimina
  2. pues yo tomo nota del vestíbulo de acogida del Museo, dime allau, vendían alfombrillas?, ese tamaño me va bien...

    par de besos

    ResponElimina
  3. A mi Kandinsky sempre m'ha fet feliç, m'alegra compartir-lo. Per cert, no m'hagués pogut resistir a entrar en una capsa de sabates tan aparent com la del capdamunt :)

    ResponElimina
  4. Girbén, posats a tenir un Klee, ja no ve d'un piano.

    ResponElimina
  5. Pilar, la alfombrilla era de tamaño único y más que un ratón requiere una capibara.

    ResponElimina
  6. Clídice, també ens hagués agradat entrar-hi, però eren massa museus per tants pocs dies.

    ResponElimina
  7. Ara mateix agafaria un avió i aniria.

    ResponElimina
  8. Joaquim, s'aixequen passions sobtades!

    ResponElimina
  9. m'he passejat pel museu de les barretes de colors i l'espai té molt bona pinta. Quins acabats, com a les fotos que mostres de la pretenciosa Moderne, aquests alemanys sí saben construir.

    Discrepo, Kandinsky a la sala del piano, de cua, és clar.

    ResponElimina
  10. Kalamar, Kandinsky a la sala del piano de cua i Klee a la de l'espineta.

    ResponElimina
  11. Després de rumiar-hi molt he concluït que Matisse era al mateix temps artista i terapeuta.
    Insisteixo: Reportatge excel·lent.

    ResponElimina
  12. Glòria, el pas per la teràpia Matisse se't nota. Molt millor que la homeopatia!

    ResponElimina