Els sons del silenci

Girant la vista enrere, cinematogràficament parlant, l’any ens ha confirmat una tendència que ve de lluny, on un embolcall escandalosament brillant amaga una carència absoluta de motius per l’empatia. No és només un problema de les grans superproduccions de soroll, fúria i efectes especials (amb menció especial al Tintín de Spielberg), sinó que també cineastes menys comercials (penso en Malick i van Trier) han sucumbit a les superfícies primorosament perfectes en detriment d’una ànima amb la que es pugui relacionar l’espectador.

Pensava en tot això mentre contemplava “The Artist”, el sincer tribut al cinema silent firmat per Michel Hazanavicius, que aquest any sembla que representarà (per bé i per mal) el mateix paper d’inesperat contendent que va fer “El discurs del rei” l’any passat a la cursa pels Òscar. De moment ja té tota la crítica al seu favor (un 97% segons Rotten Tomatoes) i alguns blocaires propers, com la Júlia Costa i en Joaquim, han expressat ben alt i clar la seva aprovació.

“The Artist” explica la història d’un actor de cinema mut, un tal George Valentin (referència indissimulada a Rodolfo Valentino, tot i que amb una aparença que és una barreja de Vincent Price i Adolphe Menjou), la carrera del qual entra en decadència amb l’aparició del cinema sonor. Paral·lelament una jove actriu, de nom Peppy Miller, inicia una estel·lar carrera ascendent, la qual no impedeix que continuï enamorada mig en secret de l’autodestructiu Valentin. És una faula poc original on, a més, la intriga amorosa no té més impediments que els que imposa les necessitats del guió. La suposada gràcia de la pel·lícula és que, en temps d’imatges 3D dissenyades per ordinador, “The Artist” es presenta com un simpàtic David davant de Goliat amb les anacròniques armes del blanc i negre i l’absència de diàlegs parlats, els quals han estat substituïts per un escassos rètols intercalats.

Alguns experts són de l’opinió que l’art del cinema mut fou estroncat de forma massa prematura per l’adveniment del so i que una via estètica plena de possibilitats morí abans d’hora per culpa d’avanços tècnics no necessàriament imprescindibles. Pel camí quedaren personalitats tan considerables i serioses com les de Griffith, Murnau o Keaton. D’altres sobrevisqueren, encara que mortalment o vitalment alterats (els casos de Chaplin, Stroheim o Dreyer).

“The Artist” pretén retre homenatge als temps muts del cinema, però no ho fa a través dels seus grans artistes, sinó que empra el llenguatge de les produccions més vulgars de l’època. Copia molt bé els estereotips, però es conforma amb una estètica de sèrie B. No es pot dir que no sigui una mirada afectuosa, ni que la cinta no estigui ben realitzada. Els seus protagonistes són molt adequats i, si el treball de Jean Dujardin ha estat molt lloat, Bérénice Bejo demostra tones de “charme” (tot i que potser el seu rostre és massa “modern”). El gosset Uggie, per la seva banda, roba totes les escenes que pot.

Malgrat tots aquests elements, la pel·lícula no m’ha arribat a interessar i l’he contemplada fatigosament mentre desfilava un seguit de girs del tot previsibles. A sobre, la banda sonora de Ludovic Bource, omnipresent a un film d’aquest tipus, m’ha irritat cosa de no dir. Em sembla curiós que una obra que es presenta com a homenatge al cinema mut, trobi la superació del seu conflicte en un desenllaç que és una apoteosi del cinema sonor. En fer aquesta confessió, em sento com el personatge amargat, disposat a espatllar la festa, però jo al cinema cerco quelcom més que un pur exercici formal i “The artist” no m’ha arribat. No dubto, però, que pot fer un gran paper als Òscar.