divendres, 30 de desembre de 2011

La maledicció de la pàgina 45


O era la pàgina 100?

Una de les innombrables llegendes que envolten “La broma infinita” de David Foster Wallace afirma que cal fer el cor fort i superar el seu primer centenar de pàgines, perquè després tot esdevingui molt més planer, o tan planer com ho pugui ser un monstre de vocació enciclopèdica i més de mil denses pàgines de narració inconnexa.

I és cert que el principi de la novel·la és molt ingrat i posa a prova la fidelitat del lector, com ja vaig patir en carn pròpia fa més d’un any. Les cent primeres pàgines s’estructuren a partir de fragments meticulosament puntillistes, però que no semblen tenir cap relació entre ells, més enllà de l’aparició esporàdica d’algun membre de la família Incandenza, sovint en episodis que posen en dubte la fiabilitat del narrador.

L’acció sembla esdevenir-se en una realitat geopolítica paral·lela, on tota Nordamèrica forma una única confederació i els anys han perdut la numeració per rebre el nom de la marca comercial que els patrocina (Whopper, Dove, Glad…) [Una inevitable indagació en línia m’informa que l’acció principal de “La broma infinita” té lloc entre 2009 i 2010, un temps futur quan es va publicar la novel·la el 1996, ara definitivament arxivat al nostre passat.] Es descriu també tota una tecnologia audiovisual imaginària, basada en cartutxos i CD-ROMs, que en el moment de redacció del llibre podia semblar futurista, però que a hores d’ara sona tan tronada, com si ens estiguessin parlant de “steampunk” (i això resulta entendridor en un autor que ho sembla tenir tot tan controlat com és DFW).

El vocabulari excessivament tècnic, que obliga a incessants consultes al diccionari, l’abús de sigles, i l’aparició de registres dialectals, no facilita un avanç fluid. I, a un nivell més personal, les freqüents referències esportives (al futbol americà i, sobretot, al tennis) o les detallades composicions químiques dels diversos estupefaents consumits pels personatges no m’omplen precisament d’entusiasme.

Però llavors, cap als volts de la pàgina 100 es produeix el miracle i es comença a besllumar alguna mena de connexió, tènue, remota, però que permet un primer intent d’ordenació dels materials. I això pot semblar una bona notícia, però no ho és tant, perquè el que es descobreix és que al cor de “La broma infinita” hi ha una ominosa pel·lícula que, igual que a les modernes històries japoneses de terror, fascina tant els seus espectadors que acaben oblidant tota altra activitat vital que no sigui la contemplació de la cinta, amb resultat final previsiblement mortífer.

En aquest moment el lector, que ja havia iniciat la lectura del llibre protegit amb armadura, aparell crític, i amb els sentits ben desperts, es posa a fer cabòries i, com que res a la novel·la no pot ser gratuït, es pregunta si “La broma infinita” que té entre mans no serà la versió literària d’aquest film letal. I li entra una suor freda.


8 comentaris:

  1. No m'he llegit "La broma infinita", però, casualitat de les casualitats, aquesta tarda m'he comprat "Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer". Així d'entrada no fa tanta por com "La broma infinita", però mai se sap!

    ResponSuprimeix
  2. Allau,
    Suggereixes que podria llegir-la iniciant-la a la pàgina 100, per exemple?. Insinues o dius clarament que aquesta ominosa pel·lícula japonesa sedueïx al lector fins a la mort, metafòrica, és clar?
    La teva claredat quan escrius és meridiana però en aquesta crònica m'hi perdo. Se t'ha encomanat l'estil del difunt DFW?
    Sé que, com de costum, seràs lacònic però, si et plau, mulla't!

    ResponSuprimeix
  3. Gemma Sara, "Algo divertido..." és molt recomanable i té moments molt divertits. Res tan imponent com "La broma". Espero que t'ho passis bé.

    ResponSuprimeix
  4. Glòria, perdona el meu excés de laconisme. Les 100 primeres pàgines cal llegir-les, però no comencen a adquirir sentit fins que arribes més endavant. Tothom coincideix a dir que a la segona lectura s'aprecien molt més les intencions de l'autor.

    En quant al vídeo, que a la novel·la, és literalment mortal per la fascinació que produeix a l'espectador, que el fa oblidar la satisfacció de les seves necessitats bàsiques, pretenia establir un paral·lelisme amb la lectura de la novel·la, tan obsessiva i críptica, que amenaça en transformar la realitat del lector en una extensió de "La broma infinita". En aquest segon cas, sí, la mort seria més aviat metafòrica. Almenys de moment.

    ResponSuprimeix
  5. Allau, em veig gran per a segons quins experiments. Així que, si no m'assegures que amb la lectura recuperaré l'agilitat de les meves neurones, no ampliaré la meva llista de lectures pendents.

    ResponSuprimeix
  6. Tic amb l'Enric, em faig vella. Feliç 2012!

    ResponSuprimeix
  7. Enric, segurament jo també sóc gran, potser més gran que tu, i encara em fico a aquests embolics. Quan acabi ja et diré com m'ha quedat les neurones.

    ResponSuprimeix
  8. Clidi, al costat meu, una nena! Feliç any aquest!

    ResponSuprimeix