Un món de metros: Hanover

Iniciat el 1976 per servir 1,1 milions d'usuaris.

183 parades, 108 quilòmetres de xarxa (17 d'ells sota terra).

Una nova mostra d'eficiència i claredat alemanya. Una mica esvaït, malgrat els colors parxís. Els angles de 45º tenen vocació de clàssic, però l'elefantiasi que pateixen totes les línies en arribar al centre fan lleig, molt lleig.

Sota mínims

El signe dels temps: una dita popular als anys 60 era “si l’amor és pur, què importa el sexe”. Als anys 80 esdevingué “si el sexe és pur, què importa l’amor”.

Càncer: diverses investigacions multidisciplinàries descobriren a finals de la dècada dels 70 que la vida era un mal lleig.

Tragèdia: era un home molt llegit; no es pot dir el mateix dels llibres que escrivia.

Primícia: el patriarca bíblic Noè no va emprar mai l’expressió “amb la que està caient”.

Esportivitat: per acabar de fer bé les coses, la “Roja” hauria de ser, a més, separatista i maçònica.

EuroBegues: s’ha vist un Elvis de pota blava pels voltants del delta del Llobregat.

Llei Sinde/Wert: a la caverna de Plató hi ha hagut garrotades.

Mariano Rajoy, rescatat per l’Snark de Lewis Carroll: “el que et dic tres vegades és veritat”.

Resposta: “Qui t’estimes més, el papa o la mama?” fou la frase més freqüent que va sentir el parricida durant la seva infantesa.

Plaça de l’Univers: frankfurts i cerveses negres. “Plaça de l’Univers”, quin gran títol per a un llibre de Thomas Bernhard que ni ell ni jo escriurem.

L’amant fugaç

Si, com comentava ahir, l’homosexualitat de Federico García Lorca va ser públicament silenciada fins gairebé les acaballes del segle XX, la darrera dècada ha vist aparèixer un interès creixent sobre els aspectes impròpiament dits “gais” de l’escriptor. Començant per l’especialista Ian Gibson, diverses iniciatives han passat el rasclet per la biografia del poeta per treure a la llum els seus hipotètics amors obscurs. A mitjans de maig llegíem a El País sobre una carta datada el 18 de juliol de 1936 dirigida al que podria haver estat el darrer xicot del poeta, i poc abans el novel·lista peruà Santiago Roncagliolo publicava l’inclassificable “El amante uruguayo. Una historia real” (Alcalá Grupo Editorial, gener 2012) sobre un altre possible episodi eròtic del granadí.

 
Com dic, aquest “El amante uruguayo” és un llibre difícil de classificar, nascut per encàrrec de l’editorial i fruit d’una investigació que es pretén molt curosa, on l’autor gasta maneres més de periodista que d’historiador i, encara que tregui bon profit de les seves habilitats narratives, evita fer volar la imaginació més enllà de l’imprescindible i ens estalvia qualsevol reconstrucció dramatitzada. El protagonista del llibre és Enrique Amorim (Salto, 1900 - Buenos Aires, 1960), escriptor uruguaià amb prou feines recordat al seu país per la novel·la gautxa “La carreta” (1929) i potser, si les seves maniobres d’autobombo fructifiquen, per la seva relació amb Federico García Lorca.

 
Lorca viatjà a l’Argentina a finals de 1933, on Lola Membrives i companyia estaven gaudint d’un èxit colossal amb l’escenificació de “Bodas de sangre”. Fou rebut com una superestrella i complimentat amb tota mena d’homenatges i banquets, conegué Carlos Gardel, Alfonsina Storni i un escèptic Borges tan jove que costa d’imaginar. La passejada triomfal prosseguí amb l’estrena de “La zapatera prodigiosa”, però el públic exigia encara més carn fresca. El poeta tenia entre mans una “Yerma” inacabada de la qual, tot aquell tràfec social, no facilitava la seva conclusió. Algú va proposar un salt a Montevideo, a l’altra riba del Río de la Plata, on potser Lorca trobaria uns moments de respir per reprendre l’escriptura. No fou així: continuaren els actes de glorificació pública i possiblement Enrique Amorim fou un dels màxims responsables d’aquestes maniobres de distracció. Federico no passà més de dues setmanes a l’Uruguai i per a la Història només ens ha quedat un parell de cartes i bitllets breus que revelen una certa intimitat entre el granadí i el de Salto. Com que el primer seria assassinat pocs anys més tard, Amorim s’ocupà d’omplir aquesta absència de dades amb un suposat gran amor implícit que ja ningú no li podria desmentir.

 
Ho reconec, la connexió amb Lorca és feble i depèn d’un testimoni poc fiable i força necessitat de fer-se un lloc en el món; per fortuna la biografia d’Amorim conté prou elements curiosos que justifiquen la seva divulgació. Enrique Amorim era milionari i per això ningú no va prendre gaire seriosament les seves dèries artístiques. Ho va intentar amb els contes costumistes, la poesia o la novel·la social, va rodar algunes pel·lícules i va provar de fer fortuna a Hollywood. Més endavant es va fer comunista i, malgrat els seus esforços per ser acceptat, els camarades només l’utilitzaren com a munífic patrocinador del partit. La seva vida privada tampoc fou convencional: homosexual com era, va casar-se amb una dona que estava al cas de les seves tendències i que fou, tant la seva millor amiga com la defensora final de la seva memòria. Per tal de tenir descendència, va assumir la paternitat en el cas d’una dona soltera que havia quedat embarassada, de manera que acabà tenint dues famílies paral·leles.

 
Si això era poc, Amorim (sempre a la recerca de notorietat) buscà la relació amb algunes de les grans figures artístiques del segle XX. Per les pàgines de “El amante uruguayo” desfilen noms com el de Jorge Luis Borges (mig parent d’Amorim), Jacinto Benavente, Pablo Neruda, Charles Chaplin, Pablo Picasso o Louis Aragon, artistes amb els que certament tingué algun tracte l’uruguaià, però del que sempre n’exagerà la intensitat. Cap al final de la seva vida reviscolà el seu passat lorquià i fou impulsor del primer monument commemoratiu dedicat al poeta granadí a la seva ciutat de Salto. En una cerimònia inaugural a la qual va assistir Margarida Xirgú, Enrique Amorim va enterrar al peu del túmul una misteriosa capsa de contingut desconegut.

 
Santiago Roncagliolo dóna a entendre que aquesta capsa podria ser dipositària de les despulles del poeta o que almenys Amorim pretenia que ho creguéssim. La hipòtesi no va més enllà i s’utilitza com a excusa per afegir una mica de vernís investigador al llibre; però com que tota la bastida se sosté en els testimonis mitòmans i poc fiables del biografiat, el lector farà bé de prendre-s’ho amb el degut escepticisme. Per fortuna, més enllà de la seva veracitat, “El amante uruguayo” és un llibre ameníssim, ple de tafaneries literàries d’aquelles que tant ens agraden i un recorregut per alguns racons escollits de la història cultural del segle XX. I el desafortunat Enrique Amorim acaba esdevenint, malgrat ell, la millor de totes les seves excursions en el camp de la ficció: el protagonista de la seva pròpia tragicomèdia.

El sexe dels poetes

He estat llegint l’assaig biogràfic “Lorca y el mundo gay” d’Ian Gibson, no pas perquè sigui el poeta un dels meus favorits, sinó per l’interès que sento pels assumptes que es refereixen a la tergiversació de la veritat, una lacra que Federico García Lorca ha patit sovint per part dels seus crítics i biògrafs.

Lorca, un dels autors amb més projecció internacional de la literatura espanyola, va ser una figura incòmoda pel franquisme. La seva condició de màrtir de la república i d’homosexual calia passar-la per alt i exaltar a canvi els seus trets més folklòrics. Si bé les implicacions polítiques podien ser silenciades en uns anys en què vivíem sota un partit únic i amb un dictador que era el primer en aconsellar no ficar-se en política, la seva homosexualitat no només es va ocultar, sinó que es va arribar a negar. Eren temps foscos, ja se sap, i els que havien participat de la intimitat del poeta calia que protegissin la seva pell. Això no impedí que molts dels seus amics, per fer uns calerons, publiquessin reminiscències lorquianes degudament expurgades. També la família, els germans del poeta, en no assumir el que consideraven una vergonya familiar, van ser els més aferrissats defensors de la mentida.

Són fets recents els que recorda Gibson en el seu pròleg, però que corren el risc de ser oblidats. Fets com les memòries de Luis Buñuel, homòfob confés i tanmateix enlluernat per la figura de Federico, que negà públicament i categòricament que el poeta fos homosexual. O la publicació tardana a mitjans dels 80 dels “Sonetos del amor oscuro” al diari ABC (!), en la qual l’adjectiu obscur va desaparèixer misteriosament del títol de la mateixa forma que tot l’aparell crític que els acompanyava va evitar qualsevol menció a l’amor que no gosa dir el seu nom. O encara la polseguera que aixecà Dalí quan va explicar amb afecte que Lorca l’havia volgut sodomitzar, revelació que va provocar respostes furibundes de gent que havia estat a La Barraca i fins i tot una amenaça judicial per part de la germana del poeta.

Fins i tot ara, que aquestes qüestions ja no ens haurien d’espantar, hi ha qui defensa que pertanyen a l’àmbit privat i que, per tant, no caldria esbombar-les, com si això fos posar els escrits biogràfics a l’alçada de la premsa de la víscera. Però si la biografia vol reflectir la totalitat de la vida d’una persona o la crítica literària vol entendre les motivacions i els significats d’una obra, no es poden deixar de banda les qüestions afectives, siguin del signe que siguin.

Tots sabem la importància que té a les nostres vides les nostres plenituds i les nostres mancances sentimentals, fins al punt que sense elles seria difícil explicar-nos. Si el personatge a retratar segueix tendències no acceptades per la societat de la seva època, com és el cas de Lorca, és inevitable que el fet marqui de forma indeleble tant la seva trajectòria humana com la seva obra. Per tant, és imprescindible investigar com fa Gibson abans que sigui massa tard el Lorca homosexual que tantes vegades ha estat negat. És de justícia restituir-li al poeta una vida sexual de la qual ningú no hauria d’estar privat. I, més egoistament, també crec necessari recuperar una part de la història homosexual del país, perquè no s’arribi a pensar que hem aparegut per generació espontània, flor de la moda, com afirmen alguns desinformats. Encara que el mal fet ja no es pugui reparar, que quedi constància que va existir.

[Apunt publicat fa tres anys que em va molt bé per prologar el de demà].

El mètode Brian

Intel·ligent, curiós, inquisitiu, sempre civilitzat i extremadament amable. Ens vam veure un parell de vegades, que podrien haver estat moltes més, si la mort no fos tan puta amb la vida. Li vaig copiar un mètode creatiu. Podria haver estat el principi d'una gran amistat. Bye Brian. Adéu Antoni.

Un món de metros: Frankfort

U-Bahn inaugurat el 1968, 5 milions d'usuaris, 117 quilòmetres, 86 estacions, un 45% soterrani.

Com ja és norma a la ciutats alemanyes, el mapa inclou també l'S-Bahn, trams i trens i triomfa una vegada més la llegibilitat sobre la complexitat. Se li perdona que no sigui més bonic.

Guia per a llobatons enamorats

Ja és ben curiós que no hagués vist ni una sola de les sis pel·lícules anteriors de Wes Anderson. I dic que és curiós perquè, sobre el paper, es diria que és un autor fet exprés per a mi. Vegeu sinó: guions deliberadament artificiosos i analítics, poblats per personatges excèntrics interpretats per actors interessants; formalisme exagerat: simetries, composicions frontals, tràvelings laterals, un estricte codi de colors, tipografia Futura. I també imaginatives bandes sonores (us recomano les versions de Bowie que va fer Seu Jorge per “Life Aquatic”).

Sigui com sigui, amb “Moonrise Kingdom” el cinema de Wes Anderson ha deixat de ser un desconegut per a mi, tot i que s’assembla molt a com l’havia imaginat (només la lletra Futura ha estat substituïda per a l’ocasió per una cal·ligràfica lletra lligada). La història que explica és ben senzilla: som a una illa davant de les costes de Nova Anglaterra, l’any és el 1965, Sam i Suzy, una parella de preadolescents enamorats, decideixen escapar de casa i perdre’s enmig de la natura. Els adults que teòricament són responsables dels infants inicien la recerca i acaben demostrant que són molt més immadurs que els fugitius.

Com es pot veure per aquesta breu descripció es tracta d’un idil·li perfectament encantador que, si no fos per l’aparició d’una relació adulterina, seria una pel·lícula apta per a tots els públics (encara que només plenament gaudida per espectadors una mica més madurs). “Moonrise Kingdom” compta amb un elenc d’aquells capaços d’arrossegar-me a una sala de cinema, sobretot gràcies a Frances McDormand i Tilda Swinton, però també per Edward Norton, Bob Balaban o Bill Murray, i fins i tot Bruce Willis en un paper atípic per a ell. De totes maneres els protagonistes absoluts del film són la jove parella perseguida, Sam (Jared Gilman) i Suzy (Kara Hayward), dos actors debutants que, si no me’ls acabo de creure, no és perquè ho facin malament (que no ho fan), sinó perquè tanta artificiositat formal es dóna de bufetades amb el relat suposadament càndid d’un primer amor.

Passo per tant a l’apartat tècnic, que és on la pel·lícula veritablement brilla. La fotografia de Robert Yeoman afavoreix els grocs i els marrons d’una vella foto Kodak, amb un o dos estridents fars de Hopper per arrodonir l’equació. El vestuari de Kasia Walicka Maimone ha de ser sensacional, perquè jo no em fixo mai en aquestes coses i, si em fixo, i no ho trobo horrorós, ha de ser molt bon senyal. Els típics moviments laterals i les composicions centrades que caracteritzen el cinema d’Anderson, tenen aquí l’oportunitat de respirar una mica gràcies a una ambientació a l’aire lliure. La intel·ligent i malgrat tot analítica banda sonora té com a protagonista el Britten més pedagògic. Hi apareixen també temes de Hank Williams i Françoise Hardy (“Le temps des amours” sona com a declaració amorosa a la “nouvelle vague”). Però qui surt més ben parat és Alexandre Desplat, compositor francès que tothom vol tenir a la seva pel·lícula (des de Pixar a Polansky, sense moure’ns de la lletra P). El darrer moviment de la seva joganera suite tempestuosa ocupa els títols de crèdit amb un tractament  expositiu fàcilment assimilable al de “Tubular bells”.

Tot a “Moonrise Kingdom” convida a l’admiració i a un somriure lleu, llàstima que no emocioni gota. L’esteticisme té els seus límits.