L’amant fugaç

Si, com comentava ahir, l’homosexualitat de Federico García Lorca va ser públicament silenciada fins gairebé les acaballes del segle XX, la darrera dècada ha vist aparèixer un interès creixent sobre els aspectes impròpiament dits “gais” de l’escriptor. Començant per l’especialista Ian Gibson, diverses iniciatives han passat el rasclet per la biografia del poeta per treure a la llum els seus hipotètics amors obscurs. A mitjans de maig llegíem a El País sobre una carta datada el 18 de juliol de 1936 dirigida al que podria haver estat el darrer xicot del poeta, i poc abans el novel·lista peruà Santiago Roncagliolo publicava l’inclassificable “El amante uruguayo. Una historia real” (Alcalá Grupo Editorial, gener 2012) sobre un altre possible episodi eròtic del granadí.

 
Com dic, aquest “El amante uruguayo” és un llibre difícil de classificar, nascut per encàrrec de l’editorial i fruit d’una investigació que es pretén molt curosa, on l’autor gasta maneres més de periodista que d’historiador i, encara que tregui bon profit de les seves habilitats narratives, evita fer volar la imaginació més enllà de l’imprescindible i ens estalvia qualsevol reconstrucció dramatitzada. El protagonista del llibre és Enrique Amorim (Salto, 1900 - Buenos Aires, 1960), escriptor uruguaià amb prou feines recordat al seu país per la novel·la gautxa “La carreta” (1929) i potser, si les seves maniobres d’autobombo fructifiquen, per la seva relació amb Federico García Lorca.

 
Lorca viatjà a l’Argentina a finals de 1933, on Lola Membrives i companyia estaven gaudint d’un èxit colossal amb l’escenificació de “Bodas de sangre”. Fou rebut com una superestrella i complimentat amb tota mena d’homenatges i banquets, conegué Carlos Gardel, Alfonsina Storni i un escèptic Borges tan jove que costa d’imaginar. La passejada triomfal prosseguí amb l’estrena de “La zapatera prodigiosa”, però el públic exigia encara més carn fresca. El poeta tenia entre mans una “Yerma” inacabada de la qual, tot aquell tràfec social, no facilitava la seva conclusió. Algú va proposar un salt a Montevideo, a l’altra riba del Río de la Plata, on potser Lorca trobaria uns moments de respir per reprendre l’escriptura. No fou així: continuaren els actes de glorificació pública i possiblement Enrique Amorim fou un dels màxims responsables d’aquestes maniobres de distracció. Federico no passà més de dues setmanes a l’Uruguai i per a la Història només ens ha quedat un parell de cartes i bitllets breus que revelen una certa intimitat entre el granadí i el de Salto. Com que el primer seria assassinat pocs anys més tard, Amorim s’ocupà d’omplir aquesta absència de dades amb un suposat gran amor implícit que ja ningú no li podria desmentir.

 
Ho reconec, la connexió amb Lorca és feble i depèn d’un testimoni poc fiable i força necessitat de fer-se un lloc en el món; per fortuna la biografia d’Amorim conté prou elements curiosos que justifiquen la seva divulgació. Enrique Amorim era milionari i per això ningú no va prendre gaire seriosament les seves dèries artístiques. Ho va intentar amb els contes costumistes, la poesia o la novel·la social, va rodar algunes pel·lícules i va provar de fer fortuna a Hollywood. Més endavant es va fer comunista i, malgrat els seus esforços per ser acceptat, els camarades només l’utilitzaren com a munífic patrocinador del partit. La seva vida privada tampoc fou convencional: homosexual com era, va casar-se amb una dona que estava al cas de les seves tendències i que fou, tant la seva millor amiga com la defensora final de la seva memòria. Per tal de tenir descendència, va assumir la paternitat en el cas d’una dona soltera que havia quedat embarassada, de manera que acabà tenint dues famílies paral·leles.

 
Si això era poc, Amorim (sempre a la recerca de notorietat) buscà la relació amb algunes de les grans figures artístiques del segle XX. Per les pàgines de “El amante uruguayo” desfilen noms com el de Jorge Luis Borges (mig parent d’Amorim), Jacinto Benavente, Pablo Neruda, Charles Chaplin, Pablo Picasso o Louis Aragon, artistes amb els que certament tingué algun tracte l’uruguaià, però del que sempre n’exagerà la intensitat. Cap al final de la seva vida reviscolà el seu passat lorquià i fou impulsor del primer monument commemoratiu dedicat al poeta granadí a la seva ciutat de Salto. En una cerimònia inaugural a la qual va assistir Margarida Xirgú, Enrique Amorim va enterrar al peu del túmul una misteriosa capsa de contingut desconegut.

 
Santiago Roncagliolo dóna a entendre que aquesta capsa podria ser dipositària de les despulles del poeta o que almenys Amorim pretenia que ho creguéssim. La hipòtesi no va més enllà i s’utilitza com a excusa per afegir una mica de vernís investigador al llibre; però com que tota la bastida se sosté en els testimonis mitòmans i poc fiables del biografiat, el lector farà bé de prendre-s’ho amb el degut escepticisme. Per fortuna, més enllà de la seva veracitat, “El amante uruguayo” és un llibre ameníssim, ple de tafaneries literàries d’aquelles que tant ens agraden i un recorregut per alguns racons escollits de la història cultural del segle XX. I el desafortunat Enrique Amorim acaba esdevenint, malgrat ell, la millor de totes les seves excursions en el camp de la ficció: el protagonista de la seva pròpia tragicomèdia.