Gràcies a Google, que de vegades presenta aquests gestos inesperats i benvinguts d’homenatge al passat, hem celebrat l’inexistent 93è aniversari de Saul Bass (ja que va morir un cruel mes d’abril del 96 als 75 anys). Bass és famós sobretot pels revolucionaris títols de crèdit (sovint animats) que va dissenyar per Otto Preminger i Alfred Hitchcock. Injustament esdevingut una Vella Glòria, Martin Scorsese el rescatà (com ja havia fet amb Bernard Herrmann) per prologar les seves pel·lícules dels 90: “Goodfellas” (1990), “Cape Fear” (1991), “The Age of Innocence” (1993) i “Casino” (1995), on va fer un treball tan gairebé pòstum com admirable.
Però Bass, més enllà de les pessigolles que produïa l’inici de “El mundo está loco, loco, loco”, fou alguna cosa més que el factòtum dels millors títols de crèdit cinematogràfics de tots els temps. Ho vaig descobrir acudint a la Wiki, que és el que faig cada vegada que apareix en el meu horitzó un nom que no tinc del tot controlat (encara que pensi que sí).
Així vaig assabentar-me que la faceta menys coneguda (i possiblement menys interessant) de la carrera de Saul Bass fou la de director del llargmetratge “Phase IV”, una cinta de ciència-ficció protagonitzada per Michael Murphy i Lynne Frederick (també coneguda com la vídua de Peter Sellers). Com era de preveure, diuen que el més interessant de la pel·lícula rau en els seus aspectes visuals i, a hores d’ara, es debat entre esdevenir obra de culte, o no. Més atractiu sona el seu migmetratge documental i animat “Why man creates” (1968) sobre la natura de la creativitat humana, que fins i tot va arribar a rebre un Oscar.
Fins fa dos dies ho havia ignorat, però Saul Bass també va ser un dissenyador gràfic més tradicional que va inventar-se algunes de les millors imatges de marca d’algunes de les més conegudes companyies de finals del segle XX. Descobriu aquí els populars logos de Bell, d’AT&T, d’United Airlines, de Minolta i de Warner Communications, entre d’altres. Tots obra seva.
Molt més previsible seria la qualitat del seu disseny de cartells per a pel·lícules que havia prologat cinèticament (o no). Encapçala l’apunt un del seus primers treballs sobre paper, la seva idea per la “Carmen Jones” d’Otto Preminger (1954). El roig i el negre per una lectura molt interessant de Bizet; una imatge potser no revolucionària, però indubtablement molt potent.
Un any després, també per Preminger, feia aquest cartell de “The Man with the Golden Arm” (“L’home del braç d’or”), on ja es descobreixen els trets essencials del seu estil cartellístic: la gestualitat artesanal, l’esquematisme extrem i el cromatisme pla. Un dels seus primers clàssics.
Menys característic és el pòster de “Edge of the City” (“Donde la ciudad termina”, Martin Ritt, 1957); encara així és un disseny audaç on torna a predominar el roig i el negre, la gamma de color clau per a Bass.
Crec que, després d’aquest festival gràfic, és necessari continuar demà amb un segon apunt sobre Bass. Us deixo amb un treball per a mi desconegut, però magistral: “Storm Center” (Daniel Taradash, 1956). La tempesta perfecta, amb la cara de Bette Davis. Llibres prohibits, un discurs anti-McCarthy i una bibliotecària amb idees pròpies. Us sona? Què més es podria desitjar per a un dels grans mites de la bibliotecoeconomia?
_-_movie_poster.jpg)
