dilluns, 13 de maig de 2013

Més notícies de Saul Bass...

...que hauria fet 93 anys enguany, si encara fos viu.

De vegades t’agradaria que la vida eterna fos un fet contrastat i que els morts s’adonessin de com els estimem encara. Continuo per tant amb Bass i amb el seu disseny per “Love in the afternoon” de Billy Wilder (1957), coneguda entre nosaltres com “Ariane”. La idea és senzilla, però plena de suggeriments. Potser un dels trets característics de Bass és el seu gest falsament matusser (vist a la cal·ligrafia manual o als seus contorns retallats, com de treballs escolars). El factor humà, sempre present.


Segueixo amb “Saint Joan” també de 1957. Ja veig que això serà un via crucis de pel·lícules d’Otto Preminger, perquè no hi ha hagut a la història del cinema cap altre director tan seriós, tan conscient de la seva seriositat i tan fidel a les virtuts gràfiques de Bass. El film, basat en l’obra de George Bernard Shaw, significà el passaport a la fama de la malaguanyada Jean Seberg. El cartell, una altra meravella en vermell i negre, ho suggereix tot amb l’abstracció de la figura trencada i l’espasa trencada. I les fletxes que mostren les lletres, són la cua d'en Banyetes?


L’escandalosa en el seu moment “Bonjour Tristesse” de Françoise Sagan fou traslladada immediatament al cinema, en concret l’any 1958 i per l’inevitable Preminger.  Una combinació de colors audaç i un dibuix un xic picassià. Els cors a les pupil·les pequen potser de manca de subtilesa.

I ara la superproducció del Far-West “The Big Country” (“Horizontes de Grandeza”, William Wyler (1958)). Novament el joc entre el vermell i el negre, on només la taca groga del sol té un traç humà. Resolt bàsicament amb recursos tipogràfics, els quals en el record es diria dibuixats a mà alçada.

“Vertigo” (1958) és considerada per molts com l’obra summa d’Alfred Hitchcock. El cartell (roig i negre forever!) reprodueix els vòrtexs estil “spirograph” dels títols de crèdit de la pel·lícula. Crec que m’agrada més la tipografia una mica marejada que la parella central esclafada sobre una taca de sang. La mà esquerra de l’home prové sens dubte de “The Man with the Golden Arm”.


Acabo per avui amb un clàssic, tant cinematogràfic com del disseny, “Anatomia d’un assassinat” (1959), també d’Otto Preminger. El cadàver fet peces, com si sortís de l’escorxador, és una de les grans icones del segle XX i com a tal la gent de Google la va honorar el passat 9 de maig en un dels seus "doodles". Demà més.

6 comentaris:

  1. Respostes
    1. Galde, ja saps que sóc seriós en tot el que faig.

      Elimina
  2. Totes van a missa, o ART major, d'aquell que mai cansa, com bé ens assenyales!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sense discutir la seva devoció, deixem-ho en que són molt bons.

      Elimina
  3. Et dedicaràs també als homenatges i plagis de cartells? De seguida em ve al cap la portada del My Flame Burns Blue de l'Elvis Costello.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho podria fer, Santi, perquè m'estic trobant bastant material.

      Elimina