dijous, 24 de desembre del 2009

Carrer de Balmes


Em considero fill de l’Eixample, tant perquè vaig néixer a una clínica del carrer d’Aragó que ara no existeix, com perquè sempre he viscut dins de la seva quadrícula, encara que de vegades el barri on habitava l’emmascaressin sota el nom de Fort Pienc o Sagrada Família. M’estimo la genial invenció de Cerdà i em fascina descobrir les seves peculiaritats sota una capa d’aparent uniformitat. Puc recitar els seus carrers transversals des de Buenos Aires fins Alí Bei i, dels verticals, potser des de Borrell a Nàpols.

Com se sap, hi ha poques excepcions dins de la xarxa perpendicular del projecte. La més coneguda, que anuncia la seva anomalia des del propi nom, és la Diagonal que talla la ciutat en caiguda suau cap a la mar. El Paral·lel i la Meridiana, de noms tan geodèsics, també presenten cursos esbiaixats, tot i que perpendiculars entre si. De totes maneres, i en especial el primer, el seu paper és més aviat limítrof. Hi ha encara altres petites rebel·lions a l’ordre cartesià, vestigis d’antics camins segons diuen, com són l’avinguda de Roma, l’avinguda Mistral, la carretera de Ribes o el carrer dels Enamorats.

Pocs carrers s’escapen de l’amplada estàndard. Apart dels mencionats abans, entre els transversals, la Gran Via i Aragó, dels verticals, Urgell, rambla de Catalunya, passeig de Gràcia i passeig de Sant Joan. I llavors hi ha el carrer de Balmes.

El carrer de Balmes (o de Giordano Bruno, com proposava en Lluís Bosch) és un carrer d’amplària canònica que baixa del peu del Tibidabo fins a ple centre, però que tenia la peculiaritat de les seves voreres, més estretes de l’habitual. Això l’havia convertit en una artèria dominada pel tràfic rodat i on el passeig dels vianants era una idea poc aconsellable. Ho he viscut de prop, perquè durant gairebé 30 anys sóc veí d’aquest carrer.

Aquest tipus de vies imposen una barrera psicològica que talla en dos la ciutat. Per dir-ho de forma cortazariana, s’estableix “un lado de aquí” i “un lado de allá”. El carrer com un congost per a bisons, una ferida que no cicatritza, una muralla sense pedres…

Sortosament en els darrers mesos, en una de les poques mesures que podem agrair a l’ajuntament, les voreres entre Aragó i Diagonal s’han estat eixamplant a unes dimensions més humanes. Aquests dies estan acabant les obres i, la veritat, fa goig descobrir un carrer per on es pot passejar. Ara caldrà esperar que la ciutat reaccioni, que s’obrin nous comerços, nous bars i restaurants (perquè, desenganyem-nos, això és el que atrau els vianants) i que Balmes conegui una vitalitat que es mereixia des de sempre.

Només falta que hi plantin els arbres, que un carrer sense arbres queda com coix, i que continuïn amb la mateixa bona obra Aragó avall i Diagonal amunt. Així potser un dia li farem el salt a la Rambla de Catalunya i baixarem xino xano cap al centre pel vell i nou carrer de Balmes.

28 comentaris:

  1. Jo que hi visc a prop haig de reconèixer que el carrer Balmes és un nyap pel que fa a voreres i com a carrer peatonal. Sempre has de fugir d'aquest carrer! A veure si la remodelació de baix puja una mica perquè el carrer fa pena!
    Encara no entenc com hi ha gent que considera que viure al carrer Balmes és "alto standing"...

    ResponElimina
  2. Ja vaig comentar les conseqüencies -temporals- que he patit durant uns mesos. Cada dia passo per aquesta cantonada. Tot i que encara falten els de Parcs i jardins, coincideixo amb tu que ham guanyat amb el canvi.
    Llavors no t'ho vaig proposar, aprofito ara l'avinentesa: quan vulguis quedem una dia per fer un cafè, ja que estem tan a propet ;-)

    ResponElimina
  3. De ben segur que la senyora Flit està molt contenta amb la nova amplada de les voreres.
    Ara pot arrossegar el seu carret buit de la compra amb més comoditat.

    ResponElimina
  4. "Alto standing", Galderich? Si al principi hi passava el tren de Sarrià descobert i desprès es va convertir en una riuada de cotxes. La gent és ben estranya.

    ResponElimina
  5. En el nostre cas, per partida doble, ja que també hem hagut de patir les obres de l'intercanviador de Rosselló, que han durat gairebé quatre anys.

    ResponElimina
  6. Bé, quina sort que passis de viure al carrer de "Balmes no passar-hi pels cotxes" a un carrer que "Bal més" (ja ho sé, no arribo ni al disseccionari, però és u ke ni a). Me n'alegro tu, això si, que us posin arbres :)

    ResponElimina
  7. Ah, i pel que fa al cafè em sembla molt bé. Què tal "passat festes"?

    ResponElimina
  8. Desenganya't, Matilde, la Flit MAI no està contenta.

    ResponElimina
  9. U ke ni a ja m'està bé, Clídice. Ara, jo no visc en aquest carrer, hi visc a prop.

    ResponElimina
  10. VAs néixer a Santa Madrona? Jo també...

    ResponElimina
  11. A mi Balmes/Bruno sempre m'ha semblat un carrer a evitar, perquè es fa massa llarg i pesat esperar el canvi de semàfor. Massa ample, massa dens.
    S'ha de dir que de Travessera en amunt, però, serpenteja com un gran riu i resulta (vist des de Mitre, per exemple) un curiós paisatge, com l'Amazonas enmig de la ciutat).

    ResponElimina
  12. En efecte, Lluís, fa un meandre molt elegant. Però per a vista esppectacular s'ha d'anar al capdamunt del carrer de Muntaner.

    ResponElimina
  13. A la nit, baixar amb cotxe des de Muntaner-Mitre fins a la Gran Via, tots els llums afilerats i els semàfors en verd. Paisatge de joventut que enyoro...

    ResponElimina
  14. "De sempre, n'A, havia sentit unes ganes boges de prendre el carrer de Balmes en direcció contrària a la permesa;..." (del conte Cacofonia d'un incipient Quim Monzó).
    És possible que rere aquest A misteriós hi volgués amagar un Allau?

    ResponElimina
  15. Girbén, com suposo que en Monzó es refereix a pujar en cotxe, no puc ser jo, perquè ni en tinc ni condueixo.

    ResponElimina
  16. Allau, aprofito la referència cortazariana (molt ben tornada la pilota, per cert) per a puntualitzar que és l'autor del text que vaig citar ahir a Llorac. Capítol 73 de Rayuela, Júlio Cortázar.
    [Crec que a mi ja no em perd la retòrica. Em perd la criptografia!]

    ResponElimina
  17. Apart de quedar una mica turalato, Matilde, vaig arribar a pensar si seria de Poe ;p

    ResponElimina
  18. Casi sin darnos cuenta, sin avisar, en un momento variable pero agrupado en el tiempo, las calles nos fueron arrebatadas por las máquinas rodantes.

    Ahora que ha comenzado la reconquista (por medio de los árboles) tan sólo nos queda desear que ella, la calle, sea recuperable; algunas ¿pocas?¿muchas? lo son, como Balmes.

    Feliz día! Feliz calle!

    ResponElimina
  19. Em sembla, Allau, que la Turulatura ja no té aturador.

    ResponElimina
  20. Ja veig que durant anys vaig fer de punt intermedi entre l'Allau i el Galderich. De ben petit anava sol a l'escola (escolapis de Balmes) i no em calia ni travessar carrers. :-)

    El pitjor del carrer, la remor constant, dia i nit. Hi vaig haver de tornar a dormir circumstancialment un dia, després d'anys d'haver emigrat a comarques, i no vaig poder aclucar l'ull en tota la nit!

    Bon Nadal, Allau!

    ResponElimina
  21. Vaig sentir que al carrer Balmes (diria) han prohibit aparcar-hi motos per a així deixar me´s espai als vianants. Funciona?

    ResponElimina
  22. Així, Víctor, ja saps de què parlo. La quietud del camp és una de les coses que més us envejo tot i que a casa meva no se sent gens el carrer.

    I bon Nadal! (que barregeu força l'escudella ;p)

    ResponElimina
  23. Albert, no n'havia sentit res, però ara que ho dius no n'he vista cap. Potser és que no han tingut capacitat de reaccionar.

    ResponElimina
  24. Matilde, ja en tinc algunes preparades, però us deixaré descansar (o quasi) les festes aquestes tan familiars.

    ResponElimina
  25. de acá, Cortázar hauria dit del lado de acá. :-)

    ResponElimina
  26. Perdó, Maria, estic perdent el meu portenyo. I ben tornada!

    ResponElimina