divendres, 4 de desembre del 2009

Imatges d’Alícia: Arthur Rackham


Arthur Rackham (1867-1939) nasqué en plena època victoriana i, encara que visqué fins ben entrat el segle XX, en el seu art perpetuà les formes i la sensibilitat dels seus anys formatius. Durant la seva joventut va treballar com a administratiu en una estació de bombers, però a partir de 1892 va decidir dedicar-se exclusivament a l’art de la il·lustració, on arribaria a ser el seu més famós conreador en les primeres dècades del segle passat.

Durant uns anys va anar madurant el seu estil en publicacions periòdiques i en tota mena de llibres fins arribar al que es considera la seva primera obra mestra, el "Rip Van Winkle" de Washington Irving (1905). En ella ja es troben les constants que caracteritzen el seu treball: un dibuix de línies sinuoses, inspirades per l’art nouveau; colors a l’aquarel·la de tonalitats sòbries i apagades; una important presència del paisatge, especialment dels boscos d’arbres centenaris; abundància d’éssers grotescos com nans, gegants i trolls que contrasten amb figures femenines d’una sensualitat refinada que no atenta mai el bon gust.

Amb aquest bagatge és lògic que dediqués la seva maduresa a il·lustrar els grans textos clàssics de la literatura fantàstica: els contes de Perrault i de Grimm, les faules d’Esop, els viatges de Gulliver, el conte nadalenc més famós de Dickens, Peter Pan i fins i tot la llegenda dels Nibelungs s’adaptaren com un mitjó a les seves aptituds.

Per descomptat, també dibuixà la primera aventura d’Alícia i del resultat no en puc dir res de dolent. La seva Alícia és de les més boniques del catàleg i és representada en una edat que voreja l’adolescència, de manera que enamorar-s’hi esdevé un sentiment menys culpable.

El paisatge té un important pes en les imatges i, més que els bells jardins descrits al llibre, suggereix una melangia de tardor o fins i tot d’hivern. Tota aquesta opulència crepuscular em fa pensar en la Viena de Mahler i de Klimt.

Mentre que les bèsties del bassal de llàgrimes són força naturalistes, l’habitualment simpàtic conill blanc es converteix en un amenaçant alien d’ulls vermells.

En canvi, la falsa tortuga segueix fidelment el patró marcat per Tenniel.
Llàstima que d’aquesta edició clàssica no disposem de cap versió a casa nostra, tot i que Editorial Juventud ha publicat altres llibres il·lustrats per Rackham.

18 comentaris:

  1. Tinc passió des de petita per aquest il·lustrador.

    ResponElimina
  2. En l'inconscient, inevitablement, ressonàncies tintinianes.

    ResponElimina
  3. Corre per la xarxa alguna teoria sobre l'homenatge que va fer Hergé al seu predecessor.

    ResponElimina
  4. el primer que he pensat ha estat en Tintín, imagino que pel nom, no sóc tintinòfila. Em sembla un il·lustrador molt bo i molt d'acord amb la seva època i ideologia. Saps? veient tots aquests apunts, trobo a faltar i molt, no en el blog sinó en el món de la il·lustració, a Calamity Jane. Totes aquestes fadetes i nenetes pàl·lides i delicades ... :)

    ResponElimina
  5. El gènere Alícia això ja ho dóna, Clídice. Potser més endavant trobarem algun il·lustrador més proper als teus gustos. I, si no, et faré un apunt dedicat a "Doris Day en el Oeste" ;p

    I afegiré que a mi Tintín m'agrada MOLT.

    ResponElimina
  6. a mi Tengteng em ratlla, massa lletra :P a més, diga'm rara, però és que només hi surt la Castafiore, i serà per una qüestió d'identificació de gènere que no m'hi veig. I aquestes nenes tan delicades (si Galde ja ho sé, he de contextualitzar :P) em fan adonar-me'n de com ens han encasellat, de quins valors ens han estat "dibuixant" a les femelles de l'espècie. I, què vols, una és feminista convençuda (bé, ciberfeminista, que la Lídia Falcón em fa por :D)

    ResponElimina
  7. coi, he posat un pronom de més, sorry

    ResponElimina
  8. Cada vegada Arthur Rackham és més reivindicat i les seves obres més buscades. Nosaltres vam tenir la sort que a l'editorial Juventud es van publicar molt dels seus llibres, una joia! Malauradment no es publicar l'Alícia...

    ResponElimina
  9. Doncs jo no el coneixia! Gràcies! Són unes il·lustracions molt bones.

    ResponElimina
  10. Sí, Clídice, com diu el mestre, cal contextualitzar. Quan llegeixo Tintín no m'estic identificant amb ell (tampoc amb la Castafiore). I per cert, crec que no he parlat mai de Tintín en aquest bloc... ui, ui, ui!

    ResponElimina
  11. Suposo que no ho van fer, Galderich, perquè ja tenien la de Lola Anglada a la casa.

    ResponElimina
  12. Salvador, estic segur que a Anglaterra es deuen reeditar constantment. I jo no sé què dirà la pedagogia moderna, però són llibres preciossos i que aviat seran molt adequats pel petit lector que esteu criant.

    ResponElimina
  13. Els ecos de Rackham han ressonat durant tot un segle (i "el Roig" de Tintin és un altre homenatge). En trobem tan a la incipient il·lustració publicitària nord-americana com a la Lola Anglada.
    Quan m'he detingut en el Dino Buzzati autor de novel·les gràfiques veig que el reivindica com un dels seus referents.

    ResponElimina
  14. La veritat, Girbén, no hauria pensat mai en Hergé o Buzzati com a seguidors de Rackham.

    I en aquestes cabòries que he mencionat abans sobre Rackham i Hergé, es mencionava que Artur (Arthur) és una estrella roja, propera en el cel a Sirius (que és el nom del vaixell amb el que van a buscar el Tresor de Rackham el Roig).

    ResponElimina
  15. Una connexió estel·lar! I força versemblant.

    ResponElimina
  16. Aquest MOLT que has escrit m'agrada MOLT. Podries parlar de "Tintín a Barcelona", per exemple. Després d'haver devorat els Tintíns de veritat, ara sóc un fan dels tintíns falsos...

    ResponElimina
  17. Ja es veu, Puig, que en saps alguna cosa... Sí, un dia explicaré alguna batalleta.

    Bon cap de setmana al Rosselló!

    ResponElimina