dijous, 23 de desembre de 2010

Brutal


Sí, ja sé que en termes de crítica cinematogràfica el qualificatiu “brutal” pot sonar fàcil i molt poc elaborat, però no se m’acudeix cap de més adequat per resumir en un sol mot “Balada triste de trompeta”, l’últim exabrupte fílmic d’Álex de la Iglesia. I, sense que serveixi de precedent, caldrà prendre aquest adjectiu en un sentit plenament elogiós, perquè després del seu flirteig amb el cinema més convencional a “Los crímenes de Oxford” (flirteig que no crec que convencés ningú, llevat de l’Acadèmia), el director basc torna als seus orígens amb la pel·lícula potser més brillant de la seva carrera.

Emparentada temàticament amb l’antipàtica “Muertos de risa” i amb una estructura que recorda molt l’engrescadora “El día de la bestia”, “Balada triste…” va un pas més enllà en l’exploració que fa de la Iglesia de la nostra realitat en clau de gran guinyol. Impecable pel seu repartiment de secundaris de luxe i pel seu disseny de producció mil·limètric, no deixa de resultar estrany que un film que explota l’extrema lletjor amarronada dels primers anys 70 del franquisme sigui tan llaminer de veure.

I això que, si s’analitza fredament, els personatges són arbitràriament inconsistents, els diàlegs sonen esquemàtics i el guió (obra del propi director) conté més forats que un colador. Curiosament, aquests defectes que podrien enfonsar qualsevol altra pel·lícula aquí es mostren irrellevants davant la força i originalitat del que es mostra. L’estratègia del director és clara: busca expressar la seva ràbia a través d’imatges potents i no l’importa forçar qualsevol versemblança per aconseguir-ho. I a fe que se’n surt amb matrícula d’honor.

Ja el principi de la pel·lícula és fulgurant, començant per aquell tediós seguit de rètols sobre fons negre que anuncien els diversos patrocinadors que aquí es resol amb un gag brillant. Segueix un pròleg tenebrós i màgic, ambientat durant la Guerra Civil, que conclou amb un dels plans més bells que pugui recordar. I a continuació uns títols de crèdit per treure’s el barret on, al ritme cansí d’una marxa de Setmana Santa, van apareixent en harmonia perfecta personatges com Gaby, Fofó, Hitler o Franco. I, a partir d’aquí, un no parar d’imatges d’impacte.

Amb influències que van de Buñuel a Berlanga, de Hitchcock al “Freaks” de Browning, el combinat m’ha semblat irresistible, tot i que no serà pel·lícula per a tots els estómacs a causa de la seva extrema violència gratuïta. Tanmateix aquesta violència esperpèntica no deixa de ser el reflex de la ràbia que provoca la violència soterrada d’una època de repressió, caspa i misèria moral. ¿Qui pot resistir-se a una obra que barreja sense costures els pallassos de la tele, el Valle de los Caídos, els parcs d’atraccions de tercera, les caceres del Pardo i un “almirante” volador? Brutal, repeteixo.

A més, estic segur que Álex de la Iglesia també odia els pallassos.

10 comentaris:

  1. L'has posada pels núvols! No tindré més remei que anar a veure-la, i això que d'entrada ni el títol em feia gràcia (i això dels pallassos, encara menys).

    ResponElimina
  2. Leb, el títol prové d'una cançó versionada per Raphael (si et calien alicients). I jo també detesto els pallassos. Tu veuràs.

    ResponElimina
  3. Allau,
    Una crítica que anima a anar-la a veure. Pel que veig és ideal per a aquest Nadal!

    ResponElimina
  4. Si més no, Galde, és l'antídot contra el Nadal.

    ResponElimina
  5. Si odia els pallassos ja m'interessa tu! i la violència és gratis? no es paga a part? això també m'interessa ^^

    ResponElimina
  6. Tot i que em costa moltíssim, trobar dia, hora, seient i cangur per la mainada per poder anar al cine...miraré de no perdre-me-la.
    Amb una crítica així, (a mi m'agrada l'adjectiu brutal, encara que avui dia s'usi amb massa facilitat), m'has convençut!

    ResponElimina
  7. Carme, crec que t'ha d'agradar, encara que sigui per la seva força icònica. I sí, "brutal" és un adjectiu devaluat per l'excés d'ús, però en aquest cas crec que és plenament justificat.

    ResponElimina